dilluns, 18 de maig de 2015

Especial Eleccions 2015 (2). 5 motius per votar Jaume Collboni i 5 motius per no fer-ho

Aquest segon post resumeix alguns dels punts per votar o no votar PSC i Jaume Collboni a les eleccions del proper 24 de maig. En posts anteriors vaig fer una mena de balanç de mandat de l'actual alcalde, Xavier Trias. Seguiran en els propers dies PP, Barcelona en Comú i ERC.

5 motius per votar Jaume Collboni i 5 motius per no fer-ho


http://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AJaume_Collboni_2015b_(cropped).jpg
Quan jaume Collboni es va presentar a les primàries del PSC, hom veia aquesta la darrera oportunitat per sortir de la deriva electoral i organitzativa del PSC i evitar el desgast que s'estava emportant una part de la generació de joves polítics del partit. Les primàries foren anteriors a la dimissió de Pere Navarro i, malgrat molts ja pronosticaven un ràpid final del dirigent de Terrassa, rellevar-lo semblava poc atractiu.

Collboni va començar malament la seva candidatura, amb acusacions de frau o favor a canvi de vots de la comunitat pakistanesa del Raval. Aquelles primàries van tenir un cost d'imatge important, especialment a les xarxes socials, però amb el temps no han evitat que Collboni desenvolupés una campanya força personalista i amb reminiscència a les candidatures dels congressistes americans. A continuació, l'exercici dels 5 motius a favor i en contra de votar PSC. 

5 motius per votar PSC

1. Després de quatre anys a l'oposició, el PSC pot ser decisiu

El PSC va pagar un llarg període de percepció d'esgotament generalitzada. Els darrers anys amb Clos i Hereu, el projecte semblava esgotat i es percebien problemes per rellevar els referents de la ciutat als anys 90. Es percebia que l'Ajuntament portava a cop de gran projecte i renovació urbanística una ciutat que necessitava més aviat atencions quirúrgiques específiques i cuidar la marca de la ciutat.

El PSC va decidir no ser decisiu en l'anterior mandat amb el PAM, les inversions, i bona part dels pressupostos anuals. A l'opinió pública es tenia la percepció de mala sintonia entre el cap del grup municipal i l'executiva del partit al carrer Nicaràgua, així com la Federació de Barcelona, resultat d'estratègies divergents.

Un cop superades les primàries Collboni fou declarat candidat del partit. Va disposar d'un any per marcar un nou perfil del PSC a l'Ajuntament, votant els pressupostos de 2015 a canvi d'algunes condicions com ara el descens en els preus el transport públic. La intenció del PSC, un cop sembla no poder recuperar l'alcaldia, és poder ser decisiu en futurs pactes. L'alcalde o alcaldessa que surti de les eleccions del dia 24 probablement requeriran dels vots del PSC per tirar endavant els grans acords de legislatura.

2. El Pla Collboni torna a la base del model BCN del PSC

Amb el suport d'alguns ex-càrrecs municipals, del tripartit a la Generalitat, i professionals tècnics, Collboni ha elaborat un Pla que fa una bona radiografia de la situació actual en dos grans eixos: treball i desigualtats.
El programa té elements propers amb el model BCN dels socialistes, enfortint Barcelona Activa; creació de llocs de treball a través d'inversió pública; rehabilitació d'habitatge i inspiració en projectes de renovació de barris i reindustrialització i la "pettia economia". El document és un bon resum del "model Barcelona" del PSC, malgrat que alguns l'acusen d'excessivament basat en l'obra pública i poc concret en qüestions com ara la innovació i la creació d'empreses.

3. Es reconeix un discurs de barris

Quan Collboni recórre a l'imaginari dels barris desfavorits i les desigualtats, torna a una idea de fer política en el qual les inversions, la connexió en transport públic i la qualitat dels espais públics és nuclear per al que sovint s'anomena "cohesió social", i que d'altres prefereixen anomenar "bona qualitat de vida". És un discurs que el govern de Trias ha comprat en els darrers anys, especialment en precampanya, s'allunya lleugerament de la perspectiva de la desigualtats dels barris i posa el focus en les llars i les persones independentment d'on visquin. També ho demostra el fet que plantegi propostes i diagnosis per a tots els barris de la ciutat i defugi d'un discurs que en el cas de BeC es percep com excessivament centrat en uns pocs barris.

4. Reconeix el positiu paper del turisme

Una de les principals herències del PSC ha estat el model turístic i el compromís de públics i privats per al desenvolupament d'una estratègia de promoció turística compartida. 
El contingut té un toc de reminiscència d'una diagnosi feta fa uns anys pels actors del sector al Pla Estratègic del Turisme a Barcelona 2015. Reconeix alguns reptes com ara la desestacionalització, la descentralització del turisme i la gestió de problemàtiques específiques com ara la pressió sobre el mercat d'habitatge d'alguns barris de la ciutat .
L'equip de Collboni no planteja grans revolucions en aquest aspecte. No era fàcil en un tema que polaritza el debat i que podria oferir incentius a apropar-se a la visió de Barcelona en Comú. 

5. Una campanya que crida l'atenció

Collboni ha entés que la comunicació i la imatge són necessaris per guanyar eleccions, però encara ho són més per un candidat en un partit en declivi permanent des del 2010, amb imatge perdedora i a qui gairebé tothom culpabilitza dels problemes però no dels èxits del model de la ciutat. 

El 2013 va dedicar uns dies/setmanes a conéixer de primera mà el funcionament d'unes primàries a Nova York, mantenint el contacte amb la candidatura de l'alcalde Di Biasio. Durant la campanya, però també un cop votat com a candidat, va disposar d'algunes oportunitats per arribar a un votant que consumeix mitjans d'abast estatal.

El 2015 ha fet una campanya on se'l veia molt al carrer, buscant contradiccions de la gestió municipal actual i potenciant una etiqueta #nofotem, que és fàcil de recordar i a primera vista no espanta si la trobes per la xarxa a diferència dels clàssics "Alcalde de tots" "AlcaldeCollboni" o altres propostes que haguessin estat previsibles. En darrera instància, Risto Mejide, reconegut publicista, ha participat en la campanya i s'han vist algunes imatges clarament buscades per sortir als mitjans i mostrar l'electorat missatges d'empatia amb la situació del dia a dia: el cop de boxa i l'spot amb l'aigua fins el coll. 

 5 motius per no votar PSC

1. Per una qüestió de vot útil

Totes les enquestes mostren en els darrers dies un resultat incert i un debat polaritzat entre dos models. El PSC rep retrets de CiU per herència rebuda en alguns aspectes, però també de Barcelona en Comú pel model de ciutat i per la proximitat amb CiU. Collboni ha tractat de desplaçar Colau del cara a cara amb Trias. I en bona mesura se n'ensurt. Però quan ho fa entrant amb els temes forts de Colau (desigualtats, turisme, pobresa energètica, barris), en realitat està enfortint votants anti-CiU per acabar votant la candidatura amb més possibilitats de victòria. En canvi, quan el votant percep certa sintonia amb Trias i comparteix un relat "d'ordre", el votant pot acabar optant per Trias per assegurar que Colau no guanyi i acabi fent pactes post-electorals amb el PSC.

2. Barcelona Capital

Esquerra i CiU saben quin és el punt feble del PSC, el mateix que l'ha afeblit fora de Barcelona i que ha generat que antics militants del partit estiguin en òrbita d'altres ofertes polítiques: el debat sobre el paper de Catalunya amb l'Estat. És un debat relativament fàcil de defugir a altres municipis, però a Barcelona, amb un alt volum d'inversions de l'Estat i la necessitat de teixir un relat de capitalitat, esdevé central.

En les darreres setmanes Collboni ha centrat el seu argumentari en tres arguments: 1r la capitalitat de Barcelona al Mediterrani i la seva influència a Catalunya i l'AMB; 2n, la comparació amb Nova York, ciutats que no són capitals d'Estat però ningú en discuteix la seva importància; la tercera, la idea de la cocapitalitat. 

No es pot dir que Collboni no hagi pensat en l'encaix de Barcelona al món, però en reivindicacions com ara el port o l'aeroport, hi xoquen amb la rigidesa d'un model centralitzat de gestió i d'inversions en infraestructures en els quals Barcelona ha patit repetides i reiterats incompliments. Emergir com a capital d'Estat sembla, doncs, la fórmula veritable de poder avançar en aquesta qüestió.

3. Sensació que pactarà amb qui guanyi

La campanya electoral ha servit per mostrar un Collboni propositiu, amb un to correcte d'atac als adversaris. Però també un Collboni pactista, dialogant, i en alguns punts amb bona sintonia amb Trias i Bosch. Dóna la sensació que, si el PSC ha de ser important per aprovar el Pla de Mandat, les Inversions i els Pressupostos, Trias i Collboni es posarien d'acord de manera relativament ràpida.

D'altra banda, si el guanyador de les eleccions fos Barcelona en Comú, el risc de desgast en cas de no col·laborar és elevat: perdrien presència als barris considerats perifèrics i podrien ser acusats de no posar-se del costat de la població més desfavorida.

4. Mobilitat: preus del transport públic i poc èmfasi en intermodalitat

No es pot dir que les propostes dels darrers dies de Collboni siguin bones o dolentes. Connectar els tranvies per la Diagonal, acabar la L9 i abaixar el transport públic són mesures que trobarien força suport. 

Però són més aviat poc estructurals en contingut. El problema de la L9 no és ara mateix acabar-la o no acabar-la. La qüestió principal és a quin cost d'endeutament i amb quin efecte en la millora del sistema de transport en el seu conjunt.

Quant els preus del transport públic, Collboni planteja baixades de la T10 d'1 euro per títol i un fort descens en el preu de la T-Mes. Són mesures directament focalitzades a arribar a la ciutadania. Ara bé, suposen un estalvi mitjà per usuari relativament baix i torna a posar el focus en la targeta més comprada (la T10) però una de les menys eficients del sistema perquè tendeix a limitar els usos. 

5. Tornen idees i conceptes "comodí" del discurs polític

Potser és una dèria i sensació personal, però després d'alguns anys de lectura i anàlisi de programes electorals i justificacions de polítiques públiques, acabes per detectar paraules que són arreu per la percepció positiva que incorporen per gairebé mai serveixen per concretar ben bé cap proposta.

Torna la creativitat, com a valor o vinculada a ciutat creativa/indústria creativa. Richard Florida li va donar presència. Posteriorment, fou un concepte reiterat i emprat per a tot tipus de plans estratègics de ciutat; clústers tecnològics; polítiques culturals i programes de creació d'empresa. A la proposta de Collboni, la idea apareix més de 30 cops, no sempre amb prou concreció.

Hi torna la paraula innovació, com a sinònim de recerca, de nou o de millora, no sempre amb suficient concreció i relacionat amb àmbits ben diversos com ara la innovació social; tecnològica; Cultural i en general com a sinònim de nou. Hi apareix 27 cops a la mateixa proposta.

Hi torna el concepte "cohesió social", que més enllà de ser un valor d'esquerres ha acabat per ser un concepte que cadascú entén a la seva manera.  

És més discutible, però el concepte "oportunitats" també és repetit reiteradament al document. No podem dir que sigui un concepte comodí tan gastat com els anteriors per opcions polítiques de tots els colors, però les 39 repeticions en àmbits ben diversos donen a entendre que serveixen per arrodonir qualsevol proposta sectorial.