dilluns, 20 d’abril de 2015

OPINIÓ-Municipals de Barcelona a 6 setmanes

On Som

Queden poc més de 40 dies per les eleccions municipals i ja som clarament en pre-campanya. L'equip de govern fa aquests dies un orgullós balanç dels inputs i outputs generats, mentre que l'oposició, especialment Barcelona en Comú i la CUP, en destaquen la incapacitat per revertir problemàtiques socials severes malgrat aquests recursos dedicat i en critica directament l'equip municipal, malgrat haver estat un mandat prou continuïsta amb els darrers anys dels governs de la ciutat.

Mentrestant, ERC sembla que arriba tard a marcar paquet i des de fora es té la sensació que el projecte de ciutat que es planteja no és suficientment trencador amb el passat, ni amb CiU i tampoc s'acaba de tenir la percepció que el seu candidat s'ho acabi de creure, això de poder ser alcalde de Barcelona. 

Cal valorar la tasca de Jaume Collboni per revitalitzar una campanya destinada a deixar en un mínim del 50% el suport electoral del PSC. Ho està fent deixant-se veure al carrer, amb una forta dosi de spindoctorisme i escassa repercusió mediàtica en una campanya que tendeix a la dualització, fet que el perjudica enormement en barris perifèrics de la ciutat. Malgrat tot, el PSC continua tenint una important xarxa de militància i llars fidels que haurien de permetre oferir-li oportunitats per ser als jocs dels pactes post-electorals i de pactes de mandat.

PP i Ciutadans, per la seva banda, segueixen fent feina sense excessiva visibilitat, però en el cas de Ciutadans les enquestes fetes fins ara els ofereixen un bon resultat. Fins ara, molt focus en elements simbòlics, com el menyspreu als nous espais culturals del Born; la crítica a l'ús de l'espai públic per actes de caire independentista i la crítica a les prestacions i ajuts socials de llarga durada. 
El PP, i el seu candidat en particular, planteja un missatge més elaborat que Ciutadans, en positiu, aspirant a ser tercer model de ciutat sobre la taula. Aquests 4 anys han servit Fernández Díaz per virar des de posicions centrades en problemes de seguretat ciutadana a incorporar-ne qüestions relacionades amb l'eficàcia administrativa; la dinamització econòmica, especialment el comerç i la restauració, aproximant-se a votants que consideraríem "gent d'ordre".

Els barris 

Si pensem en la clau d'aquestes eleccions, més enllà dels programes, els lideratges i les campanyes (ja arribarà l'anàlisi) em quedaria amb el component geogràfic del vot. Anys de govern socialista s'explicaven per la seva penetració de vot a tots els barris i districtes de la ciutat, perdent-hi fins a tres districtes però només sent clarament derrotats a Sarrià Sant Gervasi.

Eleccions 2003. Resultats per districtes. Ajuntament de Barcelona
El 2007 i 2011 es produeix un progressiu doble efecte de substitució del vot socialista, que ja no en tindrà prou amb doblar, triplicar o quadriplicar el vot del seu oponent directe en alguns districtes. Un primer efecte s'explica pel descens del PSC, especialment intens en barris de classe mitjana, i l'ascens de CiU. El segon efecte s'explicaria més aviat per un desgast de la marca PSC i un increment de l'abstenció.

Aquest doble efecte substitució marcava un terreny de joc força interessant en termes d'on obtenir rèdits electorals en les següents eleccions: qualsevol alternativa des de l'esquerra podria mobilitzar aquelles zones desmobilitzades. I altres partits, des d'ERC fins C's, haurien de definir bé quin n'era l'objectiu a perseguir.
Els següents mapes poden marcar algunes pistes d'on pot créixer cada partit i quin podria ser l'electorat més natural. Tots ells són disponibles al següent enllaç.


Participació 2011 per barris.
En primer lloc, les claus de la participació mostren unes eleccions del 2011 en el qual la mobilització fou força homogènia en els districtes de l'Eixample, les Corts i Sant Martí, mentre que Sants- Montjuïc; zones de Ciutat Vella, Nou Barris i  part de Gràcia presentaren nivells baix de participació.

Percentatge vots PSC per barri. 2011.

Aquests barris són els que Barcelona en Comú espera fer-se forta i on el PSC pot acabar de perdre pistonada. Collboni juga a un terreny de joc hostil, amb una marca desgastada i amb ganes de presentar una campanya intensa però de picar molta pedra.



Percentatge vots CiU per barri. 2011


D'altra banda, CiU va obtenir el 2011 uns resultats òptims als barris al voltant de la Diagonal i l'Eixample on, de fet, s'han ofert alguns dels projectes més potents de renovació urbana de l'actual mandat. I coincideix força amb els aquells barris on el PSC obté pitjors resultats. Per tant, si les eleccions són un cara a cara Colau- Trias, bona part de l'estratègia de CiU s'explicaria per tornar a repetir patrons de vot, el màxim possible, i evitar al màxim l'afebliment en barris amb resultats intermedis (20-30%)
Per aquest motiu, Trias necessita un duel i una campanya de polarització amb Barcelona en Comú, on bona part del vot considerat "moderat" el pugui ajudar a no dependre únicament l'Eixample (districte més habitat de la ciutat); les Corts (el menys habitat amb Ciutat Vella) i Sarrià-Sant Gervasi. Si Trias només funciona a aquests tres districtes i es produeix una mobilització en els altres, pot tenir problemes.

L'altre clau del resultat electoral és quina capacitat tindrà ERC i PP de competir votants a CiU a l'Eixample, Gràcia i Sant Martí en el cas d'ERC, i a les Corts, l'Eixample i Sarrià Sant Gervasi en el cas del PP i C's, que malgrat no tenir representació opta per entrar per primer cop a l'Ajuntament.
Percentatge vots ERC per barri. 2011

L'històric resultat d'ERC a les europees del 2014 i els resultats del 2011 deixaven algunes pistes sobre on es podia fer una bona campanya i on probablement seria complicat penetrar-hi. ERC fou molt competitiva a Gràcia, l'Eixample, Ciutat Vella, Sant Andreu, Sant Martí i Sants Montjuïc. Sembla doncs raonable que el creixement i la campanya hauria de centrar-se en aquests districtes, especialment als més poblats (Eixample i Sant Martí), fent compatible el seu discurs nacional amb un projecte de centre-esquerres crític amb algunes de les inèrcies del passat més recent. Problema? No sembla que l'equip d'Alfred Bosch estigui centrant-se gaire en aquests districtes i en fer una campanya de confrontació directa amb l'actual equip de govern.

divendres, 17 d’abril de 2015

La parada Cosmocaixa-Av.Tibidabo

Patrocini, naming i transport públic

FGC emula altres xarxes de transport i incorpora el patrocini, més aviat "naming" de la seva de la L7, Avinguda Tibidado, que a partir d'ara coneixerem com a Cosmocaixa-Av.Tibidado.

En aquest post parlaré poc sobre patrocinis i transport públic. Crec que donaria per un tema llarg i possiblement en un marc mixt entre economistes i gestors del transport públic, potser en un espai com Technicians & Policymakers.  Em sembla, en canvi, necessari marcar pistes inicials a qualsevol debat sobre aquesta qüestió. La principal és que el "naming" per si sol no aporta  un canvi substancial en el servei, tot i que ajuda a elevar els ingressos. La relació entre patrocinador i gestor del transport és fonamentalment econòmica, de marca i d'imatge.

Personalment, hi veig més sentit el patrocini vinculat a projectes i inversions concrets. Fins i tot en projectes que poden arribar a beneficiaren el patrocinador per potenciar la seva imatge, com ara una empresa tecnològica que patrocina i instal·la Wifi; patrocini d'espais de recàrrega de bicis elèctriques, etc. En un sistema de transport de bona qualitat pel que fa a la modernitat de les estacions i els accessos, caldria tractar d'innovar en aquesta qüestió.

Els canvis de nom, quins límits hi posem?

No recordo quan, diria que fa 4 o 5 anys, vaig plantejar per via ordinària (formulari web) a FGC que estudiessin el canvi de nom de l'estació de Provença per Diagonal, o Provença- Diagonal. El meu argument era senzill: l'estació genera equívocs a turistes i gent poc habitual de la ciutat. I costa d'entendre que, des dels accessos de FGC, puguis accedir a l'estació de metro a través de l'intercanviador, i les dues parades no tinguin res en comú al seu nom.

FGC em va respondre, comunicant els motius pel qual aquesta proposta, que no era original. I a banda de qüestions històriques i econòmiques (costos de reimpressió, megafonia, maquetació), es plantejava que els noms compostos no estaven previstos en aquell moment.

Poc temps després, Metro de Barcelona va incorporar-ho a l'estació Guinardó-Hospital de Sant Pau. I encara fou més sorprenent que amb el nou President, es plantegés el nom compost, però també orientat al turisme més que no pas a aclarir els dubtes que genera Provença, posant-hi Provença- la Pedrera.

En els darrers 15 anys, els debats sobre els noms de les parades de transport són habituals. Recordo un debat de baixa volada que plantejava incorporar noms il·lustres de Catalunya en estacions noves. Més recentment, la proposta de posar nom i/o patrocinar parades de Bicing, que ha quedat força abandonada per l'acord de patrocini de Vodafone.  Ara ens trobem en plena fase de maduració de la idea de posar-ni noms comercials. FGC, per ara, ha optat per buscar noms amb fort arrelament a la ciutat, i fins i tot a les parades en qüestió. Però és aquest un criteri generalitzat?