dimarts, 27 de maig de 2014

Reflexions sobre les Europees (2). Partits. CiU i ERC

Aquesta és una sèrie de reflexions sobre les eleccions europees 2014. En l'anterior post en parlava sobre la participació.

Aquest post em centraré en dues reflexions sobre dos partits, CiU i ERC.

CiU

La campanya de CiU ha tingut una triple idea que podia ser suficientment atractiva per a l'electorat mitjà. En primer lloc, la imatge d'un candidat tècnicament molt ben preparat i molt solvent, que ha demostrat patejar-se el país i presentar un full de servei excepcional en els darrers cinc anys. Experiència provada. En segon lloc, la idea que els partits catalans han d'anar a Europa a defensar-se a sí mateixos, perquè Espanya i els seus partits estan per altres prioritats (PSOE i PP). Aquesta idea, de fet, anava tot sovint connectada a la reivindicació del paper dels liberals-demòcrates europeus (ALDE) i el seu candidat, Guy Verhofstadt a la presidència de la Comissió. Garantia de sensibilitat per la qüestió catalana. Curiosament, un candidat i un grup que no eren els defensats per UDC.
La tercera idea, en clau catalana, repetia força els paràmetres de les eleccions del 2012: un mal resultat per a CiU seria un fre per al procés i per al President Mas. Una idea repetida en entrevistes, mítings i articles d'intel·lectuals orgànics de CiU. Una idea repetida, i novament l'electorat no l'ha comprat.

ERC

Malgrat una campanya amb força limitacions quant a contingut i propostes en visió europea, ERC ha capitalitzat el vot pro-sobiranisme. En un marc de competició en clau catalana que ara mateix preval, aquesta fórmula té les de guanyar, de la mateixa manera que el 2009 el centre del debat era el risc de tornada del PP. 
ERC es fa gran on es juguen les garrofes, a les zones urbanes i amb una bona presència territorial a les comarques rurals. Esdevé un partit de centre-esquerra catalanista, recupera la potència del vell projecte de Carod-Rovira i Pasqual Maragall, que percebien marge per una coalició catalanista de centre-esquerra que fes front a CiU. Es fa un forat com a partit més votat a Barcelona i diversos municipis de l'AMB.
I obté un sorpasso de vots que hi confien en visió 9N. Ara bé, a partir del 9N el joc serà amb tota seguretat un altre.

En definitiva:

1. ERC i CiU es consoliden com a bloc partidista hegemònic. Creixen força en relació al 2009, però no han concentrat un percentatge de vot gaire superior al del 2012. En un marc com l'actual, amb clara efervescència del procés, amb data i preguntes, personalment m'ha sorprès perquè esperava resultats superiors, en bona mesura perquè esperava major mobilització.

2. Clarament, aquests resultats afebleixen la tesi Duran i Lleida més que la tesi Mas. Els votants segueixen buscant autenticitat i passes fermes, que és precisament el que Mas tracta de demostrar l'opinió pública. Les declaracions i gestos de gegants mediàtics com ara Josep Cuní o Màrius Carol són un gran signe aquests dies.

3. Terres remogudes a l'AMB. Veurem en un futur si aquest canvi de rumb serà definitiu.
4. ERC no necessita entrar al govern i el sobiranisme no s'afebleix encara que ERC es quedi fora. Si jo fos ERC, seguiria com fins ara. Això no exclou que a partir del setembre Junqueras pugui fer un gest i pilotar el procés amb Mas com a Vicepresident sense més responsabilitat de gestió ordinària.