dimecres, 28 de maig de 2014

Firma invitada. Breve reflexión sobre Europa.

Por Nicolás PatriciArgentino Treinta y pico. Hace demasiados años que da vueltas,  vive y trabaja en  Europa.  Estudió en Barcelona, Holanda y Francia. Politólogo,  o algo parecido.  @npatric


Europa es concepto. Una idea. Un imperativo moral si se quiere.  Es una historia. Europa es Grecia y Roma. Y también la Alemania Nazi y las locuras del siglo XX. Europa ha sido una isla en el mundo donde la civilización y la barbarie se han conjugado. Y me cuesta aceptar que Europa sea esta bastrofia acrítica que es ahora: elecciones europeas que demuestran que aquellos que no creen en la idea de Europa ganan. Ganan porque Europa ha muerto. O se mudó hace mucho a Nueva York. Vaya uno a saber. Europa pierde las elecciones frente a la derecha porque la derecha dice algo y la izquierda no:  Come hamburguesas o pierde el tiempo. Los jóvenes se quejan y se van, los viejos viven de otro tiempo. La izquierda italiana desapareció. La izquierda francesa se convirtió en un sindicalismo que solo espera retrasar la edad de jubilación. La izquierda española. Pobre España!.....y los catalanes…bueno….solo quieren ser catalanes.

Lo de Barcelona es algo especial. Esa mezcla de buen rollismo sin lectura y falta de compromiso político conjugado con un aire cool. Berlín, lo mismo. Que decir de Amsterdam o Paris.  Fui a votar. Voté por los animalistas. No podía votar a nadie.  Luego para avanzar en un cinismo propio de quien emigró, me fui a tomar un jugo de ginger con manzana.  Yo también quiero ser cool.

Y, nosotros, pensamos que Europa podía ser un modelo.   qué modelo? El  modelo de unos zapatos gastados y una hamburguesa cara que se come sin conciencia de clase –y sin clase-?   Consciencia de clase?  Consciencia en sí y para sí….de qué hablas Nicolás. Pobre Marx. O Gramsci. O incluso el miserable de Leo Strauss. O Schmitt….Yo nunca quise hacer la revolución pero siempre pensé que la política era una cosa seria: podía cambiar al mundo, aunque yo no lo hiciera.  Leo La Vanguardia. Vaya mierda.

Ni liberales, ni marxistas, ni nada que sea demasiado comprometido. Gris. Europa se ha vuelto gris. Líquida. Como Barcelona. Liviana. Leve. Hay cierto romanticismo en el compromiso que se lleva la vida. De unos y de otros.  Y los estudiantes protestan…y cuantas cabezas podrán correr. Y hoy miro el diario, y el único líder europeo no es europeo. Es Argentino. Qué pelotas las del papa!

dimarts, 27 de maig de 2014

Reflexions sobre les Europees (2). Partits. CiU i ERC

Aquesta és una sèrie de reflexions sobre les eleccions europees 2014. En l'anterior post en parlava sobre la participació.

Aquest post em centraré en dues reflexions sobre dos partits, CiU i ERC.

CiU

La campanya de CiU ha tingut una triple idea que podia ser suficientment atractiva per a l'electorat mitjà. En primer lloc, la imatge d'un candidat tècnicament molt ben preparat i molt solvent, que ha demostrat patejar-se el país i presentar un full de servei excepcional en els darrers cinc anys. Experiència provada. En segon lloc, la idea que els partits catalans han d'anar a Europa a defensar-se a sí mateixos, perquè Espanya i els seus partits estan per altres prioritats (PSOE i PP). Aquesta idea, de fet, anava tot sovint connectada a la reivindicació del paper dels liberals-demòcrates europeus (ALDE) i el seu candidat, Guy Verhofstadt a la presidència de la Comissió. Garantia de sensibilitat per la qüestió catalana. Curiosament, un candidat i un grup que no eren els defensats per UDC.
La tercera idea, en clau catalana, repetia força els paràmetres de les eleccions del 2012: un mal resultat per a CiU seria un fre per al procés i per al President Mas. Una idea repetida en entrevistes, mítings i articles d'intel·lectuals orgànics de CiU. Una idea repetida, i novament l'electorat no l'ha comprat.

ERC

Malgrat una campanya amb força limitacions quant a contingut i propostes en visió europea, ERC ha capitalitzat el vot pro-sobiranisme. En un marc de competició en clau catalana que ara mateix preval, aquesta fórmula té les de guanyar, de la mateixa manera que el 2009 el centre del debat era el risc de tornada del PP. 
ERC es fa gran on es juguen les garrofes, a les zones urbanes i amb una bona presència territorial a les comarques rurals. Esdevé un partit de centre-esquerra catalanista, recupera la potència del vell projecte de Carod-Rovira i Pasqual Maragall, que percebien marge per una coalició catalanista de centre-esquerra que fes front a CiU. Es fa un forat com a partit més votat a Barcelona i diversos municipis de l'AMB.
I obté un sorpasso de vots que hi confien en visió 9N. Ara bé, a partir del 9N el joc serà amb tota seguretat un altre.

En definitiva:

1. ERC i CiU es consoliden com a bloc partidista hegemònic. Creixen força en relació al 2009, però no han concentrat un percentatge de vot gaire superior al del 2012. En un marc com l'actual, amb clara efervescència del procés, amb data i preguntes, personalment m'ha sorprès perquè esperava resultats superiors, en bona mesura perquè esperava major mobilització.

2. Clarament, aquests resultats afebleixen la tesi Duran i Lleida més que la tesi Mas. Els votants segueixen buscant autenticitat i passes fermes, que és precisament el que Mas tracta de demostrar l'opinió pública. Les declaracions i gestos de gegants mediàtics com ara Josep Cuní o Màrius Carol són un gran signe aquests dies.

3. Terres remogudes a l'AMB. Veurem en un futur si aquest canvi de rumb serà definitiu.
4. ERC no necessita entrar al govern i el sobiranisme no s'afebleix encara que ERC es quedi fora. Si jo fos ERC, seguiria com fins ara. Això no exclou que a partir del setembre Junqueras pugui fer un gest i pilotar el procés amb Mas com a Vicepresident sense més responsabilitat de gestió ordinària.

dilluns, 26 de maig de 2014

Reflexions sobre les Europees (1). Participació

Jornada amb alguna sorpresa més de la prevista, però en general tendències ja detectades per enquestes i sondejos de les darreres setmanes.

Les europees són unes eleccions especials. No només per la baixa participació, que les fan ser les eleccions de segon ordre que tot manual de comportament polític, sinó perquè aquesta realitat implica que el votant tipus es mogui per motivacions de vot ben variades entre el càstig/premi als governs. El resultat és que el vot tendeixi a ser més repartit i existeixi marge per a partits d'extrema dreta, esquerra reformista, populismes i partits amb poques opcions en eleccions estatals o regionals.

A Catalunya i Espanya, aquestes eleccions es jugaven en un marc de joc incert propici per a la caiguda de partits grans (CiU, PSC, PP), l'eclosió de tercers partits en creixement (ERC, IU, UPyD, C's) i el sorgiment d'alternatives amb visibilitat mediàtica o alta implantació territorial (Podemos, Compromís, VOX).

Tenint en compte aquestes premisses inicials, vet aquí algunes reflexions personals sense haver pogut revisar tots els resultats amb el màxim detall. Avui les primeres pinzellades.

Participació

1. El 2009 partíem d'una situació en el qual el bipartidisme PSOE-PP encara no estava en risc de trencar-se. Les eleccions es van jugar en un context fonamentalment estatal i les forces ara anomenades sobiranistes no tenien encara suficient caldo de cultiu per a poder-les disputar. Resultat, el PSC va arrassar a Catalunya, com ja havia fet el 2008 en la famosa campanya del "Si tu no hi vas ells tornen".

2. A l'hora de comparar eleccions i dades de participació, fer-ho amb el 2009 obliga a tenir en compte això. Les eleccions del 2009 foren especialment poc participatives a Catalunya, un 37%, però no trencava la tendència del període 1994-2004 d'eleccions europees en les quals Catalunya estava entre 8 i 4 punts per sota de la mitjana espanyola. El 2009 es va tocar fons i el 2014, en aquest sentit, trenca tendència. Però Catalunya NO és la Comunitat amb major participació, és la cinquena. Sota el meu humil punt de vista, la comparació amb la mitjana espanyola pot satisfer alguns, però en un marc de consolidació del projecte sobiranista, no és el marc d'entuasiasme generalitzalitzat que ahir alguns opinadors difonien a les xarxes socials.

La Rioja i el País Valencià freguen el 50%; Castella i Lleó i Madrid superen el 48%.

3. Ara bé, és tant excepcional? Una cosa és que estigui per sobre de la mitjana, i l'altre que Catalunya passi a ser euroentusiasta (entés com a mobilitzada pel projecte europeu). Com he dit anteriorment, si una cosa semblava jugar-se en aquesta elecció era que es podia trencar la lògica de competició PP-PSC. Això a Catalunya podia tenir un doble efecte incentivador de la participació:

a) Votants en clau estatal que percebien amb entusiasme el vot a alternatives: VOX; C's, UPyD vs PP; IU, Podemos, UPyD i C's vs PSOE. Mobilització també d'una part de l'abstencionisme del 2009.

b) Votants en clau "procés sobiranista" que el 2009 no van votar i ara, per un lògic efecte efervescent, sí ho han fet. En aquesta comparació, el bloc ERC i CiU clarament han mobilitzat votant sobiranista que el 2009 es quedava a casa o bé votava altres formacions.

4. Si busquem referents directes d'aquest efecte mobilitzador, convé tenir en compte que el vot a CiU+ERC superen en poc més d'un punt els resultats de les eleccions catalanes 2012 (45% vs 44%), un resultat que personalment no considero que pugui concloure gran cosa positiva si tenim en compte que el 2012 SI va obtenir un 1,3% i previsiblement els vots a aquesta formació haurien acabat a CiU o ERC en aquesta elecció. També cal veure què ha passat amb els vots de la CUP (3,4%).  Compte, no és un gràfic sobre vot a decidir, és un gràfic sobre mobilització de partits sobiranistes.


5. Podemos+C's+UPyD= 11%; Iniciativa (IU)=10,3%. Una altra part de l'efecte mobilitzador es podia trobar en votants que han anat a votar en lògica estatal a opcions polítiques alternatives als dos grans. Catalunya no n'és l'única Comunitat Autònoma on s'incrementa la participació i, per tant, convé també fer aquesta lectura.

Com he dit anteriorment, seria un error considerar que el procés sobiranista explica tota la variació de participació, com també seria un error considerar que tota la pèrdua de vots del PSC i PP a Catalunya tenen a veure amb aquest factor, com erròniament feia Pere Navarro en calent a la nit electoral.

Lògicament aquestes són conclusions en fred, però a la vegada sense tenir encara prou informació, anàlisisi individual i encara menys territorialitzada com per poder treure conclusions definitives. I en tot cas, amb una abstenció del 52%, sempre caldrà veure d'on prové aquesta abstenció i en quina mesura hi ha abstenció provinent de participació del 2009 i de nous votants.

Demà, segons part amb reflexions sobre cadascun dels principals partits.