dimecres, 4 de setembre de 2013

Guies turístics, oficials?

La Barcelona turística afronta diverses problemàtiques pròpies d'un model d'èxit i de necessària redefinició constant. En els darrers anys, els debats sobre aglomeracions a Ciutat Vella, costos i externalitzacions del turisme han confluit amb propostes més o menys exitoses en termes de gravació (taxa turística), desconcentració de turisme a altres districtes de la ciutat i estratègies globals a mig termini en forma de Pla Estratègic 2015.

Algunes bones notícies compensen l'excessiva tendència a presentar el turisme de la ciutat en mitjans i en opinió pública amb l'estigma del Low-Cost, l'alcohol i el soroll. Les principals bones notícies són l'excel·lent salut del turisme de negocis, el turisme de creuers i l'obertura de més hotels de gamma alta, però també nous "hostels" de característiques europees (deixant en un tercer terme els hostals i pensions tradicionals de casa nostra), molts d'ells edificats a Gràcia, i el radi proper a la part alta de Passeig de Gràcia (carrer Còrsega, Rosselló, Enric Granados,etc). Per últim, algunes experiències mostren noves vies creatives per a la creació de productes que potencialment poden ser aplicats a turisme considerat "de qualitat".

Ara bé, d'igual manera que hi ha estratègies, bones i males notícies, existeixen tres qüestions que superen la incidència en el turista i la ciutat, ja que afecten particulars i empreses del sector:

1. L'existència de transportistes no oficials. Aquesta situació és evident al cas de Girona, però no se n'escapa la ciutat de Barcelona. El fet és que el mateix sector ha posat fil a l'agulla i té molt més control dels llocs on potencialment pot existir aquest problema. Lògicament, algú pot pensar que som lliures de pujar on vulguem, i segur que no ens equivoquem. Ara bé, hem de tenir present què pot passar el dia que algun turista o grups de turistes siguin segrestats.

2. La proliferació d'apartaments turístics sense llicència. En aquest cas, el problema denunciat és triple. D'una banda, la competència deslleial a aquell qui paga. I segon, l'incidència al mercat de lloguer de la ciutat, especialment a barris amb alta demanda com Gràcia o Ciutat Vella. En tercer lloc, la molèstia que comporta per alguns veïns. Aquest cas és difícilment controlable, tot i que a Nova York es persegueix des de fa uns anys, especialment perquè Internet fa d'intermediari i els principals portals recullen tot tipus d'apartaments turístics, siguin aquests "legals" o "alegals".

3. Els guies no oficials. Els guies oficials es queixen que algunes persones sense cap formació i examen previ ofereix serveis a preu molt baix (o fins i tot gratuït a l'espera de propines) a la porta dels hotels. Lògicament es tracta d'activitat sense pagament d'impostos, il·legal.

Ara bé, quina és la solució per aquest tercer cas? Crec que és possible plantejar una solució que passi per una liberalització i, alhora, un major control d'aquesta activitat.

El primer és relaxar la consideració de guia turístic oficial, liberalitzant el sector, reduint l'obligació de pagaments de taxes i introduint altres elements que permetin diferenciar algú legal d'algú que no ho fa de manera legal.

http://www.defenseimagery.mil/
Per què?

1. Actualment és complicat i restringit ser-ho.
2. Ser guia oficial no implica ser millor guia. I de fet, hi ha guies turístics perfectes per una ciutat i imperfectes per fer un tour per a tot el país.
3. De fet, si hi ha pocs guies oficials, dependrà de la seva professionalitat millorar el seu servei.





Qui considero que hauria de poder obtenir la consideració de guia oficial?

1. En primer lloc estudiants d'estudis considerats afins amb la qüestió: Turisme, Història de l'Art, Història, Arqueologia. En aquests casos, seria suficient considerar que aquestes persones no poden rebre ingressos per la seva activitat, tret de propines.

2. En segon lloc, qualsevol empresa especialitzada al sector turístic amb treballadors donats d'alta a la seguretat social per exercir aquesta activitat. El fet de crear llocs de treball hauria de ser condició suficient per evitar pagaments per la renovació i obtenció dels permisos i atorgar distintius de guia oficial sense necessitat de passar exàmens. L'empresa ja tindrà prou cura de saber si aquell professional és bo en la seva feina, com succeeix en altres serveis oferts al consumidor.

3. Qualsevol persona autònoma que lliurement es registri i obtingui distintiu, renovable periòdicament (biannual, per exemple) a través d'un examen de coneixements sobre l'àmbit d'actuació (català o local). En les titulacions considerades, segurament no seria necessari cap examen.

Què podria millorar aquesta relaxació del concepte de guia turístic?

1. Reducció del control en l'accés (proves, exàmens).
2. Eliminació de pagaments per l'obtenció i renovació del permís.
3. Obertura d'activitat a persones sense formació específica però suficients coneixements, en un sector d'alta activitat econòmica.
4. Garantia d'oficialitat a través d'acreditació.

4 comentaris:

Daniel Vidal ha dit...

Bon tema!

"Guia oficial"= Persona que ha passat un exàmen, en moment donat tant de coneixments d'una àrea, com d'un (o més d'un idioma i té una assegurança de responsabilitat civil.
Avantatges= CAP. No pot tenir cap reconeixement o discriminació possitiva respecte a algú sense aquesta "acreditació". En tot cas, "el mercat" premiarà o no.
Pot ser un mèrit per a treballar per a la pròpia Administració com a guia en una licitació.
Cap titulació, per si mateixa, hauria de poder donar aquesta acreditació (Arqueologia?) i per manca d'acreditació d'idioma. Tampoc el fer de treballar en una empresa "especialitzada en el sector turístic" l'hauria de donar automàticament (pq?).
L'exàmen per a obtenir aquesta acreditació ha de realitzar-se un mínim de 2/3 cops l'any. I el cost de participar: 50 euros?

Jo ho veig així,

Dani

Andreu Orte ha dit...

L'examen el trobo prescindible, excepte en el cas 3 que he descrit. I evidentment, amb mínim cost.
Fer un examen 2/3 cops l'any? No m'he explicat bé, parlo de un cop cada dos anys per fer-ho més àgil.
El tema de l'acreditació per a treballar a l'administració em semblaria bé, però no com a requisit per exercir aquesta feina.
El supòsit de la formació la limito als estudiants. En la resta de casos, no seria necessària. I evidentment es podria fer extensible a les titulacions que es considerin.
El tema de les empreses del sector és, en realitat, perquè en aquest supòsit és l'empresa qui decideix qui presta el servei. És l'empresa qui decideix si la persona que contracta està preparada o no, seria l'empresa la propietària del permís. Jo triaria algú amb experiència i/o autònoms que tinguin el permís, però si algú vol contractar un actor que s'aprengui un text de memòria i es dediqui a fer els tours de manera distreta, perfecte.

Miquel ha dit...

El sistema actual no te cap sentit, no pot ser que per ser guia "oficial es convoqui un examen cada x anys (amb preguntes sobre els ingredients de la ratafia i similars, cas veridic), gairebe de puntetes i sense fer massa soroll no fos que els incumbents es trobessin amb massa competencia...acreditar-se com a guia hauria de ser com treure's el carnet de conduir (demostres un minim de coneixements, pagues els impostos i taxes que toquin i a competir al mercat). Be de totes maneres, a internet ja hi ha iniciatives peer to peer que estan fent obsolet el model ultra-reglamentat que tenim. Ignore at your risk!

Andreu Orte ha dit...

Bastant d'acord amb tu, Miquel.