dimecres, 4 de setembre de 2013

Guies turístics, oficials?

La Barcelona turística afronta diverses problemàtiques pròpies d'un model d'èxit i de necessària redefinició constant. En els darrers anys, els debats sobre aglomeracions a Ciutat Vella, costos i externalitzacions del turisme han confluit amb propostes més o menys exitoses en termes de gravació (taxa turística), desconcentració de turisme a altres districtes de la ciutat i estratègies globals a mig termini en forma de Pla Estratègic 2015.

Algunes bones notícies compensen l'excessiva tendència a presentar el turisme de la ciutat en mitjans i en opinió pública amb l'estigma del Low-Cost, l'alcohol i el soroll. Les principals bones notícies són l'excel·lent salut del turisme de negocis, el turisme de creuers i l'obertura de més hotels de gamma alta, però també nous "hostels" de característiques europees (deixant en un tercer terme els hostals i pensions tradicionals de casa nostra), molts d'ells edificats a Gràcia, i el radi proper a la part alta de Passeig de Gràcia (carrer Còrsega, Rosselló, Enric Granados,etc). Per últim, algunes experiències mostren noves vies creatives per a la creació de productes que potencialment poden ser aplicats a turisme considerat "de qualitat".

Ara bé, d'igual manera que hi ha estratègies, bones i males notícies, existeixen tres qüestions que superen la incidència en el turista i la ciutat, ja que afecten particulars i empreses del sector:

1. L'existència de transportistes no oficials. Aquesta situació és evident al cas de Girona, però no se n'escapa la ciutat de Barcelona. El fet és que el mateix sector ha posat fil a l'agulla i té molt més control dels llocs on potencialment pot existir aquest problema. Lògicament, algú pot pensar que som lliures de pujar on vulguem, i segur que no ens equivoquem. Ara bé, hem de tenir present què pot passar el dia que algun turista o grups de turistes siguin segrestats.

2. La proliferació d'apartaments turístics sense llicència. En aquest cas, el problema denunciat és triple. D'una banda, la competència deslleial a aquell qui paga. I segon, l'incidència al mercat de lloguer de la ciutat, especialment a barris amb alta demanda com Gràcia o Ciutat Vella. En tercer lloc, la molèstia que comporta per alguns veïns. Aquest cas és difícilment controlable, tot i que a Nova York es persegueix des de fa uns anys, especialment perquè Internet fa d'intermediari i els principals portals recullen tot tipus d'apartaments turístics, siguin aquests "legals" o "alegals".

3. Els guies no oficials. Els guies oficials es queixen que algunes persones sense cap formació i examen previ ofereix serveis a preu molt baix (o fins i tot gratuït a l'espera de propines) a la porta dels hotels. Lògicament es tracta d'activitat sense pagament d'impostos, il·legal.

Ara bé, quina és la solució per aquest tercer cas? Crec que és possible plantejar una solució que passi per una liberalització i, alhora, un major control d'aquesta activitat.

El primer és relaxar la consideració de guia turístic oficial, liberalitzant el sector, reduint l'obligació de pagaments de taxes i introduint altres elements que permetin diferenciar algú legal d'algú que no ho fa de manera legal.

http://www.defenseimagery.mil/
Per què?

1. Actualment és complicat i restringit ser-ho.
2. Ser guia oficial no implica ser millor guia. I de fet, hi ha guies turístics perfectes per una ciutat i imperfectes per fer un tour per a tot el país.
3. De fet, si hi ha pocs guies oficials, dependrà de la seva professionalitat millorar el seu servei.





Qui considero que hauria de poder obtenir la consideració de guia oficial?

1. En primer lloc estudiants d'estudis considerats afins amb la qüestió: Turisme, Història de l'Art, Història, Arqueologia. En aquests casos, seria suficient considerar que aquestes persones no poden rebre ingressos per la seva activitat, tret de propines.

2. En segon lloc, qualsevol empresa especialitzada al sector turístic amb treballadors donats d'alta a la seguretat social per exercir aquesta activitat. El fet de crear llocs de treball hauria de ser condició suficient per evitar pagaments per la renovació i obtenció dels permisos i atorgar distintius de guia oficial sense necessitat de passar exàmens. L'empresa ja tindrà prou cura de saber si aquell professional és bo en la seva feina, com succeeix en altres serveis oferts al consumidor.

3. Qualsevol persona autònoma que lliurement es registri i obtingui distintiu, renovable periòdicament (biannual, per exemple) a través d'un examen de coneixements sobre l'àmbit d'actuació (català o local). En les titulacions considerades, segurament no seria necessari cap examen.

Què podria millorar aquesta relaxació del concepte de guia turístic?

1. Reducció del control en l'accés (proves, exàmens).
2. Eliminació de pagaments per l'obtenció i renovació del permís.
3. Obertura d'activitat a persones sense formació específica però suficients coneixements, en un sector d'alta activitat econòmica.
4. Garantia d'oficialitat a través d'acreditació.

divendres, 30 d’agost de 2013

Nova app per aparcament al carrer

L'Ajuntament va presentar ahir la nova aplicació de mòbil destinada al pagament de zona verda i blava en rotació (apparkB). És a dir, una alternativa al pagament directe en cabines que té diversos avantatges, entre d'altres l'estalvi en paper i el fet de pagar pels minuts d'estacionament. La roda de premsa del responsable de B:SM i la Tinent d'Alcalde Recasens, especialment el darrer quart d'hora, aclareix força com funciona.

El funcionament, breument: quan aparques actives el tiquet virtual i quan marxes, detectat per la teva posició i la del vehicle, pagues d'acord amb una targeta de crèdit pre-determinada. En els casos de rotació, el sistema no permet anar més enllà de les 2 hores màximes d'estacionament en aquestes zones. No cal paper perquè els vigilants sabran quins cotxes han facturat des del seu aparell de control cercant-hi la matrícula.

Més alternatives, més benefici

En termes de gestió és indubtable que el "Smart Parking" genera canvis i avantatges, especialment perquè l'usuari pot comparar l'actual sistema manual o bé el nou:

- El mètode tradicional li permetrà no necessitar mòbil i no estar pendent de si tindrà prou bateria o problemes amb el 3G per poder marxar, tot i que el sistema preveu l'atenció telefònica per incidències tècniques en la sortida.

- A la vegada, el mètode tradicional ha permès institucionalitzar una mala pràctica, i és renovar el tiquet un cop passades les 2 hores de limitació. Aquesta nova app no ho permet, com a mínim no en la mateixa plaça d'aparcament.

- Ara bé, la nova app permetrà estalviar diners (si no hi ha canvis de tarifes) ja que pagues exactament pel temps que estaciones. S'ha acabat posar unes monedes extra "per si m'entretinc", i també es perdrà allò de deixar-li el temps de més al conductor que ocuparà el nostre lloc.

- Tindrà beneficis per a les empreses, ja que el pagament es farà amb targetes que no necessàriament ha de tenir el conductor en mà. Per tant, si una empresa té 3 cotxes assignats als seus treballadors, podar accedir a l'històric i verificar tots els pagaments i cobraments, estalviant-se el feixuc tràmit de demanar tiquets i factures.

Ara bé, hi ha reptes i alguns riscos

Com s'alerta habitualment, la introducció de solucions Smart ha de permetre facilitar-nos la vida principalment als ciutadans. Però com a element tecnològic i instrument en la gestió, cal prendre-la seriosament si no es vol incórrer inconscientment en diversos riscos. Les següents reflexions no es dirigeixen necessàriament a l'Ajuntament de Barcelona, que té un potent equip en aquesta qüestió i de ben segur ja ho tenen tot present, però és aplicable a qualsevol municipi que tingui previst implementar solucions Smart o bé rebin habitualment empreses que hi estan treballant:

- Pensar localment i no globalment. En aquest cas concret, em refereixo al fet que l'Ajuntament de Barcelona emergeix com a pionera al seu entorn en aquesta aplicació. Actua com a autoritat en relació al conductor. I li planteja una solució per millorar la seva experiència d'aparcament. En canvi, la mobilitat, com altres àmbits de l'anomenada Smart City, s'ha d'entendre en termes "globals". Si més no en termes metropolitans: bona part de la gent que empra l'àrea verda i blava per rotació viu en realitat en altres municipis. En el cas de comercials i professionals autònoms, de fet, és fàcil visitar diversos municipis en un dia. Per tant, no seria més eficient invertir en una App que d'inici sigui ja compatible amb altres municipis? El risc seria trobar-nos amb una app per municipi, desincentivant l'expansió d'aquests mitjans als ciutadans que no vulguin tenir una app per municipi.

Amb aquesta idea no vull dir que el sistema s'hauria d'aplicar a tota l'AMB o a tota Catalunya, simplement defenso que en una futura aplicació (ja sigui a través de mitjans públics o amb externalització del servei), els requeriments tècnics i la plataforma d'accés haurien de ser coincidents, preferentment, a la que tingui major nombre d'usuaris.

En la roda de premsa es dóna a entendre que B:SM donarà totes les facilitats per posar l'App a disposició de qualsevol municipi o empresa que guanyi un concurs, permetent que sigui totalment compatible. És una solució, però no sé si seria l'òptima i desconec si acabarà sent una realitat.

-  Pensar en termes de procés i no de servei. Un segon repte que es pot transformar en risc és plantejar cada innovació "Smart" en funció de la disponibilitat del mercat. És lògic: les empreses tenen el seu producte o invenció i l'han d'aconseguir vendre. Ara tenim aquesta sistema, una altra empresa que ha inventat el Smart Parking Sensor ven la seva app a l'ajuntament. El resultat? essent totes dues millores d'un mateix procés o servei municipal (el d'aparcament al carrer), els dos sistemes no estan integrats, no es parlen. El resultat és indubtablement positiu en termes de ciutat Smart, però el ciutadà (usuari final) requereix de dues Apps per fer una operació (aparcar al carrer). Portant-ho a un futur, hem de pensar en un dia a dia en el qual seria interessant reduir al màxim la complexitat en la relació ciutadà-Smart City. El fet que ens trobem amb les primeres innovacions aplicades no hauria de ser excusa per deixar de pensar-hi en termes de ciutat, en conjunt i no com la suma de petites millores.

- Pensar en termes de servei i no d'aplicabilitat a d'altres. Un altre plantejament de base és deixar de pensar en termes de servei, en aquest cas l'àrea blava/verda, i començar a fer-ho en termes d'aplicabilitat transversal. És a dir l'avantatge d'aquesta App pot ser aplicable a altres serveis que requereixin informació bancària, com ara el Bicing, o qualsevol servei o equipament municipal de pagament immediat. El cas del Bicing és interessant, perquè en el seu futur pot tenir elements de contacte tant amb el pagament d'aparcaments (per la qüestió de disposar d'informació privada de l'usuari del servei), però també la seva integració real a la futura aplicació del sistema "Pay as you go" (Oyster) si s'acaba executant a Barcelona, per al lloguer puntual a través de concessió privada  o bé amb l'exclusiu ús al Bicing (només usuaris locals).

dimecres, 19 de juny de 2013

Informació a les parades d'autobús

Una de les coses que més m'agraden de la mobilitat a Londres són els mapes de situació de les parades d'autobús. A banda dels mapes sobre els itineraris de cada ruta, les parades incorporen informació que t'ajuda a conèixer on ets i quina parada de la zona et porta a les principals destinacions de la ciutat, tot en una pàgina (si es vol un llistat de destinacions més exhaustives per aquella zona concreta, visitar aquest enllaç). En més d'una ocasió en les meves visites a Londres he pogut trobar un autobús que m'anés bé.



En el nostre cas, TMB opta per una via diferent d'informació al ciutadà. En la part frontal de les marquesines trobem mapes d'itineraris dels autobusos que s'aturen en aquella parada. Aquells mapes són clars i útils. Ara bé, si volem una visió general de la ciutat, hem d'anar a la part de darrera de la marquesina. La complexitat d'aquests mapes és doble: d'una banda, obliga a orientar-te i saber on ets. Per la majoria de nosaltres, no és difícil saber-ho, però turistes, gent que ve de pas o gent gran no sempre es té tant clar.

El segon problema és que en algunes zones amb gran densitat d'autobusos el mapa obliga a una distinció de colors i rutes que no sempre és senzilla per a tothom. Tot sovint trobo persones amb dificultats per treure la màxima utilitat d'un mapa que conté tota la informació necessària, però no sempre traslladada a la diversitat d'usuaris finals.

Propostes com aquestes i d'altres molt més ambicioses tenen cabuda a la nova plataforma "La Casa Pública". Els creadors d'aquesta idea es defineixen com "una eina de crowdsourcing per a les administracions públiques. És una plataforma online feta a mida per a totes aquelles persones compromeses amb el servei públic i en la introducció de canvis en els seus processos i resultats". 

Els creadors es comprometen a enviar les propostes que reben suficients suports als responsables de l'administració corresponent. Es troba en una fase inicial i ja s'han donat d'alta persones de perfil molt divers, però és interessant que existeix un instrument amb aplicabilitat interna i externa a les organitzacions i que s'orienti a tractar en positiu i no en negatiu les coses amb marge de millora, obligant-nos a plantejar alternatives contrastables.

dijous, 23 de maig de 2013

Colom i la samarreta del Barça

L'Ajuntament de Barcelona accepta l'oferta de Nike/Barça i durant 20 dies portarà la samarreta del Barça. Diversos arguments, favorables i contraris a la iniciativa, han emergit en les darreres hores.

M'ha costat trobar pericos a favor de la idea, m'ha costat trobar convergents contraris a la mateixa, poca gent d'esquerre m'ha reconegut una possibilitat de justificar l'actuació.



El primer que vull deixar clar és que la meva posició no és contrària a que l'espai públic i la propietat municipal tingui fórmules de patrocini, mecenatge i publicitat. En aquest mateix bloc m'he mostrat favorable al patrocini total o parcial del Bicing, al mecenatge en l'àmbit de la cultura i a d'altres iniciatives que garanteixin la prestació de serveis municipals en benefici d'una comunitat.

Dit això, vet aquí les meves respostes davant els arguments favorables a posar la samarreta a Colom:

1) Si podem posar publicitat a un espai públic, per què no un monument-esculptura?

La diferència fonamental és que un monument no neix, no es justifica i no es manté com un servei. Es tracta d'un acte de reconeixement d'una ciutat a una persona o un event històric.
 El diec defineix monument com "Obra edificada per perpetuar el record d’una persona o d’una cosa memorables".
Per tant, tota ornamentació que no faci referència al personatge, especialment si es segueixen criteris d'excepcionalitat i oportunitat, em semblen sobrers i inoportuns. La diferència entre posar una publicitat a un edifici de serveis i fer-ho a un monument és aquesta. Si el record no importa, o el personatge no agrada, el millor que es pot fer és retirar la figura.

2) S'obtindran recursos que aniran bé a la ciutat

 En aquest cas, és inqüestionable que tots els recursos són benvinguts, si bé hem de tenir en compte que 100.000 euros poden semblar molts o pocs en funció de què es comparen. En un Ajuntament com el de Barcelona, 100.000 euros és poc menys d'un 0,1% del projecte de renovació de la Diagonal, i molts zeros davant de l'1 en comparació amb els recursos que déu la Generalitat a la ciutat de Barcelona i sense els quals l'Ajuntament opera amb normalitat. Per Nike, 100.000 euros és ben poc, el cost de 1.000 samarretes del Barça, una inversió mínima per un impacte mediàtic tant rellevant.

Però abans no se'm tracti de demagog, deixaré clar que el meu qüestionament a aquest argument és l'excepcionalitat i l'oportunitat. Si el criteri és econòmic, el dia següent d'acabar el patrocini del Barça s'hauria de permetre que qualsevol altre marca pugui fer el mateix. Estem disposats a que monuments com ara el de Macià, o una estàtua recent com la de Churchill, pugui tenir patrocinis de cases d'apostes, portals X o cervesa?
Quin és el criteri per dir a un que sí a tota la resta no?
En cas que es decidís fer publicitat no lucrativa, l'argument seguiria sent el mateix. El monument esdevindria aparador en mans d'algunes ONG o empreses fent campanyes humanitàries, desvirtuant per sí soles el motiu de l'existència de monuments.

S'ha comentat també que no és el primer cop que es cobreix un perímetre de monuments amb publicitat. Tampoc ho considero comparable, una cosa és envoltar una tanca ja existent amb publicitat i una altra disfressar, per primer cop a la història, una estàtua.

3) La norma permet fer excepcions.

L'ordenança vigent de paisatge urbà, del 2006, regula els usos de diversos espais de domini públic i impideix qualsevol excepció (articles 19 en endavant, amb especial rellevància al 19e).

És cert que l'articulat, en el seu punt 98, preveu un conjunt de condicions a l'excepcionalitat:

a)Ser limitat en el temps; b) Trobar-se en algun dels supòsits d’interès públic que es determinen en el paràgraf 1 de l'article següent;c)Obligació de reparació de l'impacte paisatgístic, en funció de la intensitat de l’ús i del rendiment d’aquest per al beneficiari. La reparació del impacte paisatgístic inclourà, en tot cas, el cost de la llicència de publicitat que es farà constar separadament en l’autorització o en el conveni de col·laboració.d) Formalització, en el seu cas, d’un
conveni de col·laboració entre l’Ajuntament i el beneficiari en el qual es quantifiqui l’obligació de reparació.

Aparentment, en falta de veure el conveni que limita aquesta activitat, la publicitat de Colom compleix tots excepte el punt b, els supòsits d'interès públic. Descrits en l'article 99, aquests supòsits es limiten a rehabilitació, foment de campanyes del paisatge urbà o finançament d'obres.

Es pot arribar a justificar que la publicitat es fa a canvi que una part dels diners recaptats serveixin per rehabilitar o mantenir Colom, si bé també hem de tenir en compte que el monument segueix operatiu i no té danys estructurals importants. L'alcalde diu que s'aprofitarà per fer-hi una neteja ja prevista. M'atreveria a dir que cada any, amb la contaminació i brutícia que deixen les aus de la zona del port, seria possible plantejar aquesta necessitat. La meva percepció és que l'excepcionalitat no es compleix en aquest cas, si bé qualsevol conveni podria aprofitar per filar prim i encabir algunes d'aquestes circumstàncies.

4) El Barça representa la ciutat.

Aquest argument, el futbolístic, em sembla el més ridícul. És innegable la rellevància del Barça, però amb un pressupost de 400 milions d'euros i un mercat planetari, sembla poc necessari que requereixi d'una excepció municipal, existint fórmules diverses de publicitat a l'espai públic.

En conclusió:

La meva sensació és que un monument té una utilitat clara, i aquesta no és la de mostrar publicitat. Si la qüestió és aprofitar l'espai públic per llogar-ho a privats, hi hauria moltes alternatives, entre les quals les recents iniciatives artístiques com la Cow Parade, o fórmules imaginatives de "lloguer de l'espai públic".

Si molesta el monument, o aquest no té prou simbolisme, potser s'han de plantejar retirar-ho. En cas que es tracti d'una iniciativa que es vol generalitzar caldran canvis en la normativa seguint canals democràtics. Ara bé, llavors potser ens haurem d'acostumar a veure personatges i herois nacionals vestits amb indumentàries poc decoroses, un Rafel de Casanovas vestit de Batman per promocionar una pel·lícula o un monument a Francesc Macià amb els colors de l'Espanyol.

dijous, 25 d’abril de 2013

Diagonal, ara sí

PP fa tornar la qüestió a l'agenda

Un acord entre PP i CiU a l'Ajuntament de Barcelona desbloquejarà la reforma del tram central de la Diagonal. La renovació de la Diagonal fou una de les estrelles d'aquest bloc en l'anterior legislatura, fins al punt que fins i tot l'Ajuntament de Barcelona em va convidar a participar en una mena de reunió de blocaires que tractaven la qüestió en el context d'Idea Diagonal, l'estructura generada per a aquell fallit projecte de l'equip encapçalat per Jordi Hereu i Carles Martí.

Aquell procés participatiu i informatiu va fracassar, però la diagnosi en termes de redisseny era el correcte. La sensació general es que s'havia de fer alguna cosa, sense urgència, per fer de la Diagonal una avinguda més atractiva de cara als veïns, vianants, més còmoda per a ciclistes i millor connectada per al transport públic. La qüestió de la mobilitat i la possible connexió de línies de tram feia aconsellable ajornar el tema fins que realment esdevingués prioritari i es trobés una solució de gran consens.

El fracàs de la consulta, no tant en termes de participació com del sentit crític de la participació, va comportar la sortida de Carles Martí com Primer Tinent d'Alcalde i l'ajornament dels projectes presentats. La posterior crisi i el teòric abandonament d'inversions en espai públic en detriment de polítiques i actuacions de caire social, havien deixat paral·litzat aquest projecte.

Una reforma que forma part d'un paquet de mesures en hàbitat urbà

L'acostament de postures entre PP i CiU és una realitat des de fa uns mesos. En un paquet d'acords vinculats al que internament es coneix com Hàbitat Urbà, el detonant que ha facilitat l'entesa ha estat el suport al comerç i als negocis privats. Els tres primers projectes que surten endavant són l'aprovació d'un Pla d'usos a Ciutat Vella, la transformació de la Marina del Port Vell (que tractaré properament) i aquest projecte de la Diagonal. I un quart projecte, el de Glòries, avança.

Mentre el disseny i intencionalitat dels dos primers és discutible, el disseny i plantejament del cas de la Diagonal va en la línia del treballat anys enrere i troba la simpatia de ciclistes, vianants i, especialment, comerciants.

Una altra qüestió és si aquest capítol de prioritats municipals pactades amb el PP, de suport a un determinat perfil d'activitat econòmica i amb unes prioritats d'inversió a mig i llarg termini, han de ser prioritàries en temps de crisi.

Trias canvia prioritats en mesos

La reflexió sobre la prioritat d'aquest projecte em porta de nou al motiu d'alleugerir la reforma a menys de 2 anys de l'inici de la campanya de les municipals. De facto, la calendarització prevista provocaria que la finalització del projecte culmini en època pre-electoral.
Res a dir, si es treballés sobre la base d'un acord de legislatura, en base a un PAM pactat entre PP i CiU. Però no és el cas, ja que el Pla de Mandat, el full de ruta fins 2015, fou pactat entre CiU, PSC i UpB.  I aquest PAM deixava clares unes prioritats que ara han semblat canviat. Legítims canvis, però un cert símptoma de manca de lideratge i feblesa. Una oposició irresponsable? Potser sí, però res que no fos previsible quan Jordi Martí va avisar quin era el seu model de ciutat, condicionant suports financers a polítiques socials.

Projecte de la Diagonal sí. Però no crec que arregli el problema comercial

Tornant a la qüestió de la Diagonal, hi ha un element que sí em sembla discutible, i és la teòrica greu crisi comercial i de restauració a la Diagonal. La decreixent importància de la Diagonal com a eix comercial és una realitat, no és l'únic cas a la ciutat. Però hi ha massa factors intervenint-hi en aquesta progressiva situació. La crisi n'és un, però no podem oblidar la proximitat de l'Illa i el Corte Inglés, la competència de Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya, i la potència de Gran de Gràcia per a comerç de barri.  Al cap i a la fi, un eix comercial funciona si conflueix oferta i demanda en el qual la tipologia del comerç, els hàbits de compra i el poder adquisitiu tenen molta importància. I l'oferta a la zona es distribueix en botigues i oferta de restauració variada i diversificada, totes elles en un perfil de comerç i restauració coincident amb la Diagonal. 

Generar demanda a través de la renovació de l'espai públic és una alternativa, però no podem oblidar que la Diagonal ha esdevingut progressivament una avinguda d'oficines, amb pocs residents i sense atractius turístics ni capacitat hotelera suficient com per garantir-ne grans afluències. Sembla difícil que tot pugui canviar amb una Diagonal més amable i millor dissenyada.





dilluns, 4 de març de 2013

La Roca Village i els diumenges

Font: Línia Vallés
L'anunci del complexe de botigues i outlet d'ampliar les seves instal·lacions només pot interpretar-se com una magnífica notícia per la zona. No només per la creació de llocs de treball, sinó també perquè és una de les excepcions a l'àmbit comercial del nostre país, amb un creixement anual del 7%.

Però existeix una gran limitació i és el seu horari. El fet que no obri els diumenges no només limita el centre comercial, sinó que també desincentiva la creació de llocs de treball de cap de setmana, així com els efectes en el turisme de cap de setmana, especialment provinent del sud de França.

Sense entrar en el model comercial català, que és objecte de grans debats, sembla força evident que la declaració com a municipi turístic a la zona seria una sortida més que interessant. De fet, el Ple de l'Ajuntament de la Roca ja fa temps que hi va al darrera d'aquesta solució. 

Lògicament, hi ha qui creu que aquesta situació posaria la Roca Village en una situació d'avantatge respecte les botigues del centre de Barcelona:

- L'evidència demostra que la crisi i les dificultats d'alguns pretesos eixos comercials de Barcelona, com ara la Diagonal, no haurien de ser suficient motiu per evitar l'apertura de la Roca Village també els diumenges. La Roca es troba suficientment allunyada del centre de Barcelona i té un perfil de compra propi. Ho demostra el fet que la compra supera els 400 euros de mitjana. Si Barcelona vol ser la capital del "shopping" de luxe del sud d'Europa ha de poder competir perfectament amb un complex a més de 30 kms de distància.

- D'altra banda l'argumentació de la incidència de la Roca contra el comerç tradicional és també relativa. Existeix un perfil de comprador cada cop més estranger i amb voluntat per les marques, fet que perjudica en tot cas tangencialment els comerços de la zona, ja que difícilment algú del sud de França o Turista de la zona es desplaçaria a Granollers, Cardedéu o la Roca per comprar sabates, roba o restauració.

- El projecte de creació d'un carrilet entre Cardedéu i la zona comercial també sembla caminar en la direcció d'atorgar una connexió amb un nucli urbà proper. Per tant, existeix la voluntat política per tractar la Roca Village com una oportunitat, més que no pas com una illa desconnectada.

- Per últim, és important tenir en compte les possibilitats que obriria per al turisme al Montseny i fins i tot al Maresme i sud de la Costa Brava. Actualment, una part significativa dels francesos que visiten la Roca Village ho han de fer en una visita específica de dissabte. Si es permet obrir en diumenges, s'incrementarien les possibilitats d'atreure'n viatgers que vulguin quedar-se una nit a la zona, beneficiant hotels, cases rurals i restaurants de les comarques properes.

Aquest model de connexió entre turisme i "shopping" és força present als webs d'altres instal·lacions similars, com la que vaig visitar fa uns anys als Estats Unitats. Efectivament, allà obren també en diumenge.

dimarts, 12 de febrer de 2013

Bandes de cautxú: un nyap de més de 2 milions d'euros

Fa menys de 3 anys, l'Ajuntament de Barcelona va decidir facilitar la mobilitat de les persones invidents en l'entorn de les parades de bus. Però es va triar l'opció d'instal·lar-ho unes bandes de cautxú, descartant altres alternatives.

Font: Ricard Cugat
 Després de més de 500 queixes evidenciades per situacions clarament garrafals i perilloses, la Síndica de Barcelona i, posteriorment, el nou equip municipal, van recomanar la progressiva substitució d'aquests elements. Aquests dies he, pogut veure'n un parell d'actuacions a l'Avinguda Diagonal, només com a exemple de les que ja s'han realitzat en els darrers mesos.


El fet és que aquella  mesura va acabar sortint cara (al voltant de 2 milions d'euros), tot i els avantatges de ser fàcil de canviar a efectes de modificacions de parades o degradació puntual.  Costa de creure que aquesta fos l'aposta dels tècnics. Els testimonis amb coneixement sobre aquesta qüestió han advertit des de fa alguns anys que la solució de cautxú és recomanable en espais tancats. L'erosió del pas humà, la degradació del cautxú per la calor i altres factors externs han posat de manifest quea l'espai públic no era pas una solució òptima

Font: Ricard Cugat

L'alternativa, si bé manté és més cara és, en tot cas, efectiva per la població a qui va adreçada i és  pràcticament imperceptible per al vianant sense discapacitat, tant acostumat a passejar sobre llosa amb rugositat.


dimarts, 22 de gener de 2013

Llibreries a les biblioteques?

Què ha canviat al sector del llibre?

En els darrers anys, les biblioteques públiques han evolucionat enormement, incorporant varietats d'usos als tradicionals de consulta i lectura pública. La visió d'un equipament dedicat al llibre ha perdut força, malgrat que continua sent el principal ús i el principal motiu pel qual els usuaris hi van. Les noves tecnologies han estat decisives per concebre els nous equipaments, com podem veure al següent TED Talk:



En paral·lel també han canviat els hàbits de lectura i, per tant, la compra de llibres. Alguns dels factors que poden estar afectant són l'arribada del llibre electrònic, l'accés a catàlegs i llibres a bon preu per internet, el llibre regalat en diaris i premsa.

En tercer lloc, s'ha detectat en els darrers anys un tancament de llibreries mitjanes i petites. El fet que es tracti d'algunes llibreries clàssiques ha reobert el debat sobre el sector.

El sector canvia, és una evidència. Potser no canvia al gust de tothom. Algunes distribuïdores tanquen, algunes llibreries també. Però d'altres en surten potenciades, ja sigui pel gran volum de vendes o per l'aposta a segments d'especialitat, com ara el cas de la Central.

El sector editorial també ha canviat. Es segueix publicant moltíssim a l'Estat, més de 80.000 exemplars l'any. I també existeixen opcions d'autopromoció i autoedició de continguts a través de xarxes socials, blogs o twitter, que poden derivar en noves opcions de negoci.

La diagnosi. El problema no és la ubicació

La darrera setmana vam conèixer la intenció de l'Ajuntament de Barcelona d'experimentar amb la possibilitat d'obrir petites llibreries dins les biblioteques. El debat és relativament recent, de fet no sorprèn en absolut ja que en els darrers mesos ja vam trobar exemples a la premsa nordamericana, tant al NY Times com al BostonGlobe.

La intenció d'iniciar aquesta experiència fou ja valorada amb ocasió de la inauguració de la Biblioteca Jaume Fuster de la Plaça Lesseps, amb la fórmula de Cafeteria- Llibreria. Però finalment, fou desestimada per la persona que va guanyar la concessió de la Cafeteria.

Hi ha diversos motius que em fan pensar que no és una solució per a una problemàtica més complexa i, si es vol, per a una no problemàtica. Perquè el problema dels llibreters no és d'ubicació. Les llibreries, fins fa quatre dies, han estat ben situades a les zones més comercials de les nostres ciutats. Barcelona no n'és l'excepció.

Cada barri o districte de Barcelona té una llibreria de referència prou gran com per disposar dels llibres més demandats i, per tant, amb major rendibilitat per al llibreter. El que menys necessiten aquestes llibreries de barri és una llibreria dins la biblioteca. I menys a través d'una concessió que possiblement serà més atractiva i econòmicament viable per a una cadena que per a un botiguer de barri, que prou fa mantenint-se.

El segon motiu del meu escepticisme rau en l'hàbit de compra. El fet és que molts de nosaltres comprem e-books o llibres especialitzats per Internet . Molta altra gent no en compra mai, bàsicament perquè no té l'hàbit de lectura o bé perquè els pocs que llegeix els obté comprant un diari o bé en préstec de biblioteca. Per tant, les noves llibreries difícilment aconseguiran fer que els compradors de llibres especialitzats canviïn, mentre que per guanyar nous compradors primer cal incentivar l'hàbit lector a l'escola o a la biblioteca.

El tercer motiu és la comparació amb els Estats Units. I en aquest cas, un cop més, existeix una diferència urbanística, comercial i d'hàbits entre la ciutat americana prototipus i la ciutat mediterrània. En una ciutat típicament americana l'especialització territorial és important: usos comercials, Downtowns i nuclis financers i equipaments públics no es barregen necessàriament en la trama de la ciutat.  Les persones estan acostumades a moure's en funció de l'ús i activitat.

En el cas de les biblioteques tampoc són necessàriament un equipament de barri. Algunes grans ciutats aposten per una gran "Public Library" ben situada, a l'abast de transport i dels serveis, però no en prioritzen la construcció d'altres de més petites a tocar de casa. El desplaçament es fa necessari i l'usuari que no té la sort de viure-hi o treballar-hi a prop ha de sacrificar temps. En aquest context, especialment en zones rurals amb major dispersió poblacional, apropar biblioteca i llibreria pot ser un element interessant. Aquí, en canvi, insisteixo en la idea que el problema No és la ubicació.

dilluns, 7 de gener de 2013

Punt i final per al Park Güell?

Les darreres setmanes de l'any ens han portat alguns avenços en relació amb el debat sobre el futur del Park Güell. L'actual situació ens mostra un parc al límit de saturació, tant en la zona monumental com en la zona habitual de trànsit i lleure dels barcelonins. Actualment visiten el parc més de 14.000 persones com a mitjana al dia, una xifra que obliga a un reforç en la seguretat de la zona i una degradació progressiva de l'espai que ha obligat a desenvolupar un Pla Integral d'actuacions del Park Güell, algunes de les quals són visibles als visitants actuals.

La possibilitat de fer pagar una entrada no és nova. En altres moments ja se'n va parlar de manera més o menys pública, però sempre ha acabat per prendre's una solució no arriscada. L'any 2009 el debat va començar a entrar en una fase que no ha tingut aturador, tampoc amb el canvi de govern del 2011, malgrat la fredor que es va tenir el 2010 un cop es van revisar algunes modificacions necessàries i també motivat per la  manca de consens amb els veïns del barri de la Salut.

 La meva sensació és que cal felicitar al govern municipal i a qui hagi participat en la solució final acordada, que no és més que l'evolució d'unes alternatives treballades durant els darrers anys. 

La solució planteja dos grans objectius: a) reduir l'afluència al parc; b) garantir l'accés dels barcelonins. Tots dos es garanteixen, i a més es fa manteniment l'accés gratuït dels barcelonins a l'espai monumental, que previsiblement pot implicar algunes cues i molèsties, i sense impedir l'accés lliure a altres zones (no monumentals del parc). Dit d'una altra manera, es recaptaran entre 5 i 10 euros per visita del turista a la zona reservada, mentre que no s'evita que qualsevol pugui accedir a la part menys atractiva per al turista.

La principal afectació es trobaria a l'accés del carrer Larrard (accés 1 i 9) i al de la carretera del Carmel (Accés 8), des d'on s'accedeix en autocar o autobús urbà. En tots dos casos s'hauran d'habilitar zones per poder accedir a l'espai monumental delimitat amb cita prèvia, amb entrada (si la capacitat o permet) o amb l'acreditació de veí de la zona. Els barcelonins que no viuen a la zona tindran accés lliure a la zona monumental si obtenen gratuïtament el carnet Club Park Güell.

Font: http://territori.scot.cat/cat/notices/2011/12/pla_integral_d_rsquo_actuacions_del_park_gUell_barcelona_2949.php
La resta del parc i accessos no tindran afectació per a cap visitant i no hi haurà tanques d'accés o torns. Per tant, els usuaris o els turistes que no vulguin accedir a l'espai monumental no tindran cap problema per seguir fent-ho, si bé no podran accedir a l'espai monumental sense pagament o acreditació..

El resultat final no s'allunya gaire del que es va comentar en aquest bloc aquí (2009), aquí (2010) i aquí (2011), així com al Bloc "Quotidianitats" també el 2009. En casos com aquests, la reflexió i el temps dedicat a buscar la millor solució és del tot justificada si serveix per fer una revisió de la situació que comportin inversions ben justificades i efectives. L'únic dubte és saber si el manteniment  i inversió en al parc serà el necessari, ara que previsiblement obtindrà uns recursos extraordinaris que serien benvinguts per a qualsevol àrea de gestió de l'Ajuntament.