dimarts, 10 juliol de 2012

Trias Any I

Fa un any de l'arribada d'en Xavier Trias a l'Ajuntament de Barcelona i la millor notícia és que no hi ha notícies importants. Sembla que l'opinió pública i els grans grups de comunicació s'han adonat que Barcelona és una ciutat complexa, amb bicicletes, turisme de masses, prostitució, tràfic de drogues i soroll. El que abans eren problemes que feien molt mal a la imatge de Barcelona, ara són coses de ciutat gran.

Evidentment, els baròmetres demostren el que molta gent dins i fora l'Ajuntament deia en veu alta: calia un canvi per generar noves idees i noves visions de la jugada. Aquest fet, acompanyat d'una suficiència financera incomparable en altres grans ciutats de l'Estat i l'acceptació d'un rol secundari de l'alcalde en el joc mediàtic i institucional del país, han deixat un terreny de joc idoni per gestionar sense gaires costos electorals.

No podem dir que aquest Trias Any I suposi un canvi en el model de Barcelona. Malgrat alguns projectes frenats, com la reforma de la Diagonal, la urbanització del barri del Morrot o la modificació a les Glòries, el model urbanístic i de ciutat encara no ha patit grans canvis. La qüestió és si, llevat d'aquests grans projectes, l'arquitecte en cap té alguna proposta en visió de ciutat ja construïda.

En matèria econòmica, no podem dir que les decisions de l'actual equip municipal siguin especialment brillants. Retocar Barcelona Activa és una decisió política i, per tant, de difícil qüestionabilitat. Es vol orientar d'una altra manera, i punt. La qüestió és que arriba abans i no com a conseqüència d'un procés de renovació estratègia i de coordinació en matèria de serveis de treball i creació d'empreses a la Generalitat. En l'actual context de discussió sobre les Agències de desenvolupament econòmic local, la coordinació entre Serveis Locals d'Ocupació i SOC i del plantejament d'una estratègia de foment de l'emprenedoria, tocar primer una estructura que funcionava relativament bé, la limita força en un escenari en el qual hagués pogut fer un gran servei al país. Dit d'una altra manera, Barcelona ha d'evitar duplicitats, però a vegades hi ha duplicitats en les quals l'Ajuntament de Barcelona pot tenir més a dir que fins i tot la Generalitat de Catalunya, ja sigui pel fet d'haver estat pioners en algunes línies d'actuació, o per la seva visió local dels problemes.

En matèria social, un element predomina per sobre de la resta i aquest és el greu problema de les escoles bressol. La preparació del curs 2012-2013, el primer preparat pel nou govern municipal, ha estat entre caòtica i al·lucinant. Es van sortejar les places el 2012 sense saber els preus i el nombre de places a assignar. I encara pitjor, repetint l'error d'assignar places en centres que, en el millor dels casos, s'acabaran de construir durant el mes d'octubre o novembre. El model de prestació no serà uniforme, generant-se potencials diferències entre treballadors en centres concertats amb operadors privats i els 100% públics. Independentment del resultat final, que pot ser del tot positiu, ja que els centres públics gaudeixen de prestigi i alta qualitat en les seves instal·lacions, fet que pot garantir que les empreses disposades a fer-se'n càrrec no hagin de fer front a grans costos tret dels treballadors.

Aquest any de mandat ha tingut, en tot cas, tres bones notícies:

- La primera és precisament el fet de deixar de banda grans projectes. Sí, sembla contradictori amb la idea d'avançar, però a vegades en política oblidar una cosa, deixar-la al marge, pot ser un bon símptoma. Tornar a la idea bàsica del carrer i d'anar fent es percep sempre com una solució més propera que grans projectes com els Jocs Oímpics d'Hivern o similars. Això sí, no només cal no parlar-ne, sinó dir obertament que aquest tipus de projectes no es poden abordar amb la previsió de crisi allargada en el temps.

- Parlant de polítiques de proximitat, la segona bona notícia fou el pas endavant en matèria de percepció de seguretat i robatoris al metro. Permetre l'entrada de cossos de seguretat va ajudar a generar una visió positiva, quan començava a ser un problema de la població, independentment de si les xifres de robatoris siguin o no superiors a altres moments en el temps.

- El darrer projecte, tot i neixer força temps enrera, no s'ha frenat. La nova configuració de xarxa de busos d'alta capacitat pot revolucionar el transport i la mobilitat diària. Una bona gestió d'aquesta xarxa ens ajudarà a potenciar la connectibitat de la xarxa de transport públic.

dimecres, 4 juliol de 2012

La llibertat d'horaris (ii)

Fa uns mesos parlava en aquest mateix espai de com, sota el meu punt de vista, l'equilibri de la governança en matèria de comerç a la ciutat de Barcelona estava a punt de trencar-se.

Tard o d'hora, s'ha de donar una mesura que acabi amb la situació de permanent eventualitat en la qual es troba el comerç al centre de la ciutat, que seria el principal afectat per la proposta del govern del PP.

En aquell moment destacava que el comerç tradicional ja fa anys que va decidir no tenir una via unificada a BCN. Ja fa anys que els eixos comercials del centre (Barna Centre) no van de la mà de la patronal "Confederació de Comerç de Catalunya" que és, tot sigui dit, qui té més espai als mitjans de comunicació. Aquesta confederació té un gran president, Miguel Ángel Fraile. Sap fer de lobby, forma part de Foment del Treball Nacional, comunica molt bé i, el que és millor, ha aconseguit ser considerat el referent en el sector.


Però aquesta bona feina no pot generar la sensació de veu única. El fet que hi hagi un actor unitari no evita que hi hagin moltes veus, amb més o menys organització, que desitgin l'obertura de comerços més enllà de les 8.30 del vespre, així com bona part dels diumenges. 

El comerciant tradicional, el principal defensat per la Confederació, és avui dia un més, però no el principal, en l'entramat comercial del centre de la ciutat. La hipotètica liberalització el pot perjudicar, no tenim per què negar-ho, però no l'obliga a res. I en tot cas, si el pot perjudicar, el comerciant de tota la vida sabrà buscar una solució que no li faci mal a la seva vida personal o familiar.

Els patrons de consum han canviat, en els darrers vint anys s'han donat dinàmiques de consum que són comparativament molt més radicals que l'obertura de més hores. La ciutat s'ha vist atrapada per la tendència d'obertures de centres comercials, hipermercats i espais lúdics amb tot a mà. I malgrat de la seva existència, no tots aquests centres estan guanyant la batalla, demostrant que el comerç de proximitat pot competir perfectament sense polítiques proteccionistes.

D'altra banda tenim el turisme. El comerciant tradicional no ha viscut mai del turista. El turista ha estat un extra, ha fet millorar balanços i ha permès contractar més persones. Però el comerciant tradicional mai ha necessitat parlar anglès, francès, acceptar dòlars o posar la imatge d'un famós per atreure clients. Les botigues de grans cadenes sí ho han fet. El turista és pel comerciant tradicional com un cotxe esportiu per una marca de cotxes utilitaris, un perfil de comprador interessant i desitjable, però no definitori. El turisme i la bombolla immobiliària han generat una pressió sobre el  locals comercials del centre de la ciutat.  El comerç tradicional va entendre que aquell context havia canviat i força comerciants van preferir traspassar el local o bé jubilar-se.

La idoneïtat d'obertura no pot condicionar debats paral·lels, igualment importants, com el tema de la conciliació. En aquest sentit, el comerç pot promoure jornades laborals de 6 hores per a empleats, beneficis salarials per qui treballi en cap de setmana i altres iniciatives que evitin la comparació amb els comerços regentats per xinesos o pakistanesos.


dilluns, 2 juliol de 2012

Business friendly i Eurovegas: Friends of Business

A mesura que el debat d'Eurovegas avança, les posicions es van radicalitzant. El que va iniciar-se com un "parlem-ne, el país està malament" ha passat a ser un "no en parlem, això no ens interessa" o bé "ens interessa perquè ajudarà a baixar l'atur".

Si bé entre els detractors hi ha opinions no sempre ben justificades o amb una tendència a la simplificació, no em sembla just que les crítiques es facin des d'àmbits propers als Govern català, quan aquest de moment no ha respost algunes de les preguntes clau en tot el problema:

- Per què s'han canviat de terrenys segons la idea madurada fa poc menys de 2 mesos? Si abans no es podia construir en alçada però ara nocupa una part important del Parc Agrari del Llobregat, què en treiem de benefici?
- Pensa el Govern iniciar per via d'urgència l'expropiació de terrenys? Per què?
- Qui finançarà el projecte? Bancs d'aquí, bancs estrangers? Inversors d'aquí amb diners de fora? Inversors d'aquí amb diners de l'ICF?
- Quants llocs de treball tenen previst portar de fora? És cert que es construiran fins a 10.000 habitatges per a treballadors? Per a què els volem si teòricament això ha de servir per reduir molt l'atur a Catalunya?

El problema comunicatiu del govern està fent cada cop més difícil la situació. En aquests casos s'ha d'anar amb peus de plom, gestionar molt bé la situació i anar de cara. Perquè dóna la casualitat que som a un país democràtic, on el Govern té instruments per inflar el globus, però els contraris no són miops i poden oferir arguments tècnicament sòlids contraris al projecte.  Jo sempre he estat escèptic, però crec que fins a cert punt, hi ha elements positius que, amb un plantejament de límits, podia permetre fer un projecte compatible. El fet que el govern sigui tant poc curós tècnicament parlant em fa sospitar que vol anar amb pressa.

El que no em quadra és aquest obscurantisme i alhora aquesta exhibició pública de viatges cap a Las Vegas, declaracions on l'únic que es parla és d'atur i de llocs de treball. La darrera visita dels homes d'Adelson ha estat, sota el meu punt de vista, un mal exemple del lema del govern "Business friendly".

Una cosa és ser un govern que vol generar un clima propici per als emprenedors i empresaris establerts a casa nostra. I una altra és el que va passar la setmana passada:

a) Ferran Adrià vincula la realització d'un espai de recerca culinària a l'Eurovegas a Catalunya. Si tant interès té en Eurovegas, si tant creu que és el lloc idoni, per què el limita al seu establiment aquí? I si Catalunya és el lloc on poder realitzar aquest projecte, no té el país prou atracció com per fer-ho independentment de la realització del complex? Ha cobrat de la Generalitat el senyor Adrià per fer aquest paper? Hi ha algun altre cuiner que mereixi la consideració d'establir-se al complexe? Tindrà l'oportunitat i el suport institucional?

b) El segon punt em sembla especialment greu. Els senyors d'Adelson s'han reunit amb la Generalitat. Això ho sabem tots. Però gairebé s'ha passat de puntetes que aquesta visita, i em consta que també en anteriors ocasions, també a Las Vegas, s'han reunit amb Carles Vilarrubí (vicepresident del Barça, militant de CDC i president d'una Banca d'inversió privada), així com Juan María Nin, de La Caixa, Javier Godó, del Grupo Godó, Marc Puig, de Puig Beauty & Fashion Grup i Sandro Rosell. En teoria es tracta d'un sopar privat, si bé és cert que en Vilarrubí es va encarregar de fer declaracions a TV3 i altres mitjans com si es tractés del portaveu del govern català.

En resum, em sabria greu pensar que aquest govern Business friendly es deixés emportar per aquella inèrcia tant habitual en la política, segons la qual ara et dono una concessió a un amic (en igualtat de condicions amb l'oferta de qui no conec), ara parlo bé de tu, ara t'aconsegueixo contactes, ara et poso una persona de confiança de l'empresa a la direcció d'un ens públic. D'això no se'n diria Business friendly, sinó Friends of Business.  I sí, ja sé que ho fan tot tipus de partits, però com a mínim entre tots hauriem de tenir la decència d'acceptar que un empresari no faci de representant del govern en un sopar teòricament privat i encara menys utilitzant una emissora pública.

 No m'agradaria que els terrenys del Baix Llobregat, aquest projecte socialment tant necessari i positiu, servissin per enriquir de propina uns senyors d'aquí pel simple fet d'estar ben connectats. I alhora, no permetem que els propietaris dels terrenys, o els crítics amb el projecte, es queixin de manera pacífica. I en el terreny del món de l'empresa, ajudem alguns amiguets però el petit empresari o empresari no proper al poder, com que el govern és liberal i no vol connectar la vida pública i privada, que s'ho faci ell tot sol que, total, estem en crisi i no hi ha temps per tothom.