dilluns, 19 març de 2012

Mobilitat funcional i territorial

La passada setmana el Departament de Governació va tornar a patinar. No és el primer cop que ho fa en menys d'any i mig, aquest cop centrat en aspectes puntuals del Pla d'Ocupació. No va patinar pel contingut, que encara no es coneix amb detall, sinó per la seva nefasta comunicació interna i externa. Es va comunicar quelcom que ni tant sols es coneix i que encara no es pot comentat.

Habitualment, els Plans d'Ocupació haurien de tenir un fort component analític que sigui precursora de les decisions que es desitgin emprendre. En aquest cas, no es coneix o no s'ha fet arribar les conclusions de la diagnosi.

L'administració pública, malgrat alguns discursos immobilistes, requereix de grans reformes en matèria de recursos humans, en el qual s'ha d'incorporar el debat sobre mobilitat funcional i territorial dels treballadors.

Vet a continuació preliminars al voltant d'aquesta qüestió:

- Una de les reformes pendents, i tot sovint poc reclamada pels sindicats, és un avenç cap a la professionalització de la Direcció Pública, sovint contaminada per un excés pes dels polítics. Aquesta proposta està sent discutida en tots els àmbits de debat i durant el 2012 es podrien donar avenços importants.

- Cal separar les reformes en matèria de recursos humans amb el debat que sovint sentim a mitjans de comunicació i espais de discussió del carrer. És a dir, separem bé que es poden reformar molts aspectes que afecten els treballadors públics independentment de si es toca l'estatus funcionarial. No oblidem que més d'un 30% (en alguns col·lectius s'apropen al 50%) de treballadors públics són laborals o interins.


- La carrera professional continua sent una qüestió de difícil solució tant per laborals com per interins. Encara que aquestes persones facin bé la seva feina, és ben difícil que siguin premiats amb ascensos de categoria o bé reconeixement de la seva vàlua. Aquest factor podria ser secundari en una administració que contracta laborals i interins per períodes relativament curts, però no és el cas de moltes administracions que mantenen aquests treballadors durant llargues temporades al seu lloc de treball. Aquest element, amb el necessari paper de l'avaluació, podria ser tingut en compte per donar-ne prioritat.

- Capacitació i reconeixement de coneixements. Un dels principals problema a les administracions públiques és la manca d'identificació del "know how" d'experts i professionals que hi treballen. Malgrat que sovint es consideri que tot són avantatges, a l'administració hi ha gent que ha passat processos selectius de perfil massa general que amaguen coneixements tècnics i aplicats que no es trobarien a la privada.
No sobta trobar-te amb grans professionals fent tasques molt concretes, o bé massa genèriques. Així, a l'administració (europea, estatal, autonòmica, local), et pots trobar amb gent que ha redactat instruments urbanístics de referència, amb experts en tècniques quantitatives, en l'àmbit de la cultura o de la gestió de carreteres.  Qualsevol mesura que vagi en la línia d'aprofundir en la identificació de talent i enfortir les organitzacions allà on calgui aquell talent ha de ser prioritària. 


- Lògicament, aquesta identificació, juntament amb situacions familiars i personals, haurien de permetre una mobilitat funcional i territorial dels trebaladors públics. De la mateixa manera que un professional d'una empresa és destinat a una altra ciutat, un treballador públic ha de poder ser susceptible a que passi. Reitero, no ha de ser necessàriament un mal senyal, però les decisions s'han de prendre basant-se únicament i exclusiva en criteris de capacitat i millora de l'organització.




dilluns, 5 març de 2012

Universitats

Aquests dies la comunitat universitària ha sortit al carrer com a resultat de les retallades a les universitats. La situació afecta tots els col·lectius: docents i investigadors, personal administratiu i de serveis i, evidentment, els estudiants.

La situació a les universitats és límit en termes de qualitat, precarietat del seu personal (especialment si es compara amb l'educació primària i secundària) però és encara més greu el desànim que impera en un col·lectiu que hauria de ser la clau de volta d'una societat avançada.

En tot cas, considero que culpabilitzar l'actual Govern de la Generalitat de tota aquesta situació és injust. El model universitari fa molts anys que té greus problemes de dimensionament, identitat i aposta per la qualitat. Vet aquí alguns problemes clàssics que, tot i ser reiteratius, no sempre esdevenen les principals reivindicacions col·lectives:

Dimensionament

- Campus: Amb l'aparició de la UOC i la subvenció de bona part dels costos de matrícula en les titulacions de grau en català, l'expansió de campus universitaris més enllà de les principals ciutats sembla un luxe de difícil manteniment, tant en termes de professorat com en sostenibilitat dels edificis.
L'accés a la Universitat a tota la població ja és un objectiu cobert en bona mesura per la UOC. Aquests campus tenen tot el sentit del món en aquells casos en els quals el territori té professionals arrelats a una activitat econòmica o social, per exemple Lleida i els agrònoms o la Costa Brava i el Turisme.
En tot cas, el model a seguir no pot ser mai el d'universitats que creen campus descentralitzats a les ciutats, sinó més aviat el d'una concentració d'espais ben optimitzats.
Campus de la UPC

- Titulacions. Molt abans de la implantació de Bolonya, les titulacions de primer i segon cicle creixien sense tenir necessàriament una demanda social important. Amb l'excusa de l'accés universal al coneixement s'ha barrejat aquesta finalitat amb la creació i manteniment de càtedres i departaments universitaris vinculats a aquests estudis. Les noves fórmules d'aprenentatge permeten deslligar estructura d'oferta educativa. En el nostre sistema educatiu s'ha preferit mantenir el mateix criteri en totes les titulacions. Seguint aquesta idea, els departaments van aprendre que la millor manera de protegir una estructura de departament és tenir uns estudis associats, donat que les universitats cobren en funció del nombre d'alumnes matriculats. Però ara ens trobem amb titulacions amb 15 alumnes per un professorat que en alguns casos no es pot despatxar.

En altres casos el problema és la confusió entre coneixement i especificitat. S'han creat titulacions a partir de la connexió disciplinària. És el cas del segon cicle en Ciències del Treball, una titulació que va tenir prou èxit entre estudiants de Polítiques, Relacions Laborals, Dret i Econòmiques degut a que combinava una mica de totes quatre disciplines. El resultat és que bona part dels estudiants que han passat per aquestes aules consideraven que, entre convalidacions i assignatures amb nivells diversos, el resultat final no era el d'una titulació amb personalitat pròpia.

Per tant, es dóna la circumstància que les Universitats reben bona part del seu prestigi per activitats de recerca però, en canvi, els recursos i el creixement orgànic i de professorat ve relacionat amb el nombre d'alumnes matriculats.

Precarietat


- Bona part d'aquesta problemàtica s'ha portat i difòs correctament a través dels Professors Associats. Aquesta figura està pensada per a que professionals d'una determinada disciplina complementin la tasca dels acadèmics i donin una visió diferent a les assignatures, especialment en assignatures tècniques o específiques. Però en els darrers anys, les Universitats han abusat d'aquesta figura contractual i l'han emprat també per:
a) Estudiants de Doctorat que han acabat (doctors recents) o no tenen beca;
b) Ajudants de recerca que poden complementar el seu sou; c) Excel·lents docents als qui poden carregar moltes assignatures a baix cost.

Els salaris d'aquest personal són baixos, precisament perquè estan pensats per atreure professionals que no depenen d'aquest sou i que, en teoria, van a la Universitat per prestigi, per vocació o per millorar-ne el seu CV.

El resultat és que, a l'igual que passa amb els interins en l'administració pública, aquesta figura ha estat la primera en rebre quan els pressupostos han deixat de quadrar. Serveixi com a exemple el fet que entre la UPF i l'UAB en sumen més de 500 professors associats que no repetiran els propers semestres.

- Cada cop és més complicat fer un doctorat, condició gairebé necessària per esdevenir recercador de prestigi. Amb l'eliminació de molt professorat associat i el creixement dels seminaris de Bolonya, els becaris de tercer cicle es veuran obligats a dedicar-hi cada cop més temps a les hores de docència. Amb aquestes condicions resulta més difícil acabar bones tesis doctorals en quatre anys. Aquells candidats que poden i no tenen obligacions personals es busquen millors condicions a l'estranger, amb la pèrdua que suposa en termes de vocació i de talent.
Bona part del professorat funcionari segueix des de fa anys aquesta dinàmica amb incredulitat. És cert, sempre ha estat difícil arribar a tenir una plaça fixa. Ara ho és una mica més, amb unes universitats on els titulars d'universitat i catedràtics encara són joves i amb tendència inversa a créixer respecte la que existia fa 10 anys. La precarietat està portant desànim i abandonament per qui creu que hauria de ser compatible ser investigador amb tenir un projecte de vida. No és casualitat que sigui molt baixa la proporció de dones investigadores que tenen fills abans dels 35 anys, o fins i tot la proporció d'investigadors solters.

Identitat 


- Sota el meu punt de vista, les funcions pròpies d'una universitat són la formació acadèmica de qualitat i la complementarietat d'una bona recerca. Entraria en un altre debat si considero que és possible, en l'actual mapa universitari català, combinar totes dues dimensions o bé caldria una especialització de centres.

En tot cas, aquesta definició de funcions bàsiques porten a mirar altres funcions menys bàsiques, que no vol dir que siguin impròpies. Seguint tendències internacionals pròpies de les universitats més prestigioses (privades) del món, les universitats d'aquí han volgut fer de tot i fer-ho bé, fet que ha implicat dedicar-hi recursos i estructura:

a) Cursos d'idiomes a cost privat.
b) Cursos d'orientació professional.
c) Borses de treball.
d) Serveis d'esports.
e) Oficines d'Antics Alumnes.
f) Relacions Internacionals.
g) Marketing i publicitat institucional (competició entre universitats)

L'objectiu d'aquestes funcions ha estat molt clara, ser institucions acadèmiques i alhora integrals en la vida de les comunitats acadèmiques. El somni de tota universitat és que els seus estudiants s'hi dediquin 6 hores al dia a les classes, 2 o 3 a l'estudi i la resta del temps facin esport o idiomes. I quan acabin la llicenciatura, s'hi dediquin a fer un màster a la tarda, trobin feina gràcies a la Universitat i assisteixin a altres cursos d'especialització o jornades de debat. Tot són objectius interessants però, els ha de fer poder impulsar la universitat des de dins? Tots?

En paral·lel, la Universitat fa tasques de captació d'estudiants de les seves titulacions a altres continents i participa en congressos, fires i seminaris internacionals per poder optar als millors estudiants, o aquells que més els interessa. El problema és quan ho fa competint amb diner públic contra diner públic (altres universitats del seu entorn). En els darrers anys, per exemple, les estacions de metro i els diaris anaven plenes de cartells promocionals.

Com que existeixen limitacions públiques per captació diners mitjançant aquestes activitats, que anomenaríem "perifèriques", s'han creat Fundacions en l'entorn de la Universitat.

En definitiva, el problema de base universitari no és sota el meu punt de vista el clàssic de finançament públic d'un servei. No fins que la Universitat en el seu entorn i els professionals que surten d'ella no defineixin ben bé el rumb de la nau, una nau a la qual se li pot tirar tot el carbó que es vulgui, però que fa anys que reprodueix i engrandeix problemes.