dijous, 29 de novembre de 2012

Reflexions 25 N (2a part). ERC dins o fora del govern

La notícia de la setmana, tret dels casos de pressumpta corrupció, és la futura formació de govern. I aquí sembla que es mouen dues opcions desitjades. Amb la boca petita, uns sectors importants de l'economia catalana amb interessos a Madrid interpreten que el resultat demostra una manca de garantia sobiranista. Lògicament, aquest argument es sosté en part per l'efecte UDC, que mai acabarem de saber com han vist aquesta campanya i com ho farien si haguessin liderat les llistes, com sí va passar a les generals. Segons ells, o es governa en solitari amb acords puntuals d'ERC, PSC o PP o bé serà molt difícil que el President se n'ensurti. En tot cas l'electorat ha demostrat que té menys preocupació per la força del govern com del projecte de país, així que haurà de ser CiU qui busqui la solució que més l'interessi.

L'opinió pública, i menys opinió publicada del que es podria pensar, opta per una entesa CiU-ERC. Es considera l'opció favorita de l'electorat (ho és clarament) i permetria conciliar dos principis:

1. Mantenir la flama del dret a decidir vinculada a la convocatòria d'un referèndum en l'actual legislatura.
2. Garantir l'estabilitat del govern, amb una greu situació financera i un previsible esclat social en els propers mesos.

ERC podria veure's motivat a garantir el primer principi, però en el segon cas hi ha elements que fan pensar que seria convenient no entrar-hi en un govern de coalició:

1. CiU no es va presentar a les eleccions amb voluntat de fer un govern de concentració nacional. De fet, no va acceptar formar part d'un programa comú, ni tant sols al primer punt, en relació al dret a decidir. Entrar-hi implica que ERC accepti el programa de CiU.

2. La ciutadania ha renovat el paper d'ERC a la política catalana. CiU va convocar eleccions per incloure la qüestió del referèndum al programa i sabia que els problemes de tresoreria i fiscalitat seguirien. Un cop la majoria absoluta no arriba, tornem a una situació en el qual les eleccions renoven la legitimació del nou govern. Clarament CiU surt enfortida per tornar a repetir, però el paper d'ERC és un altre al que tenia abans de les eleccions. Sense el reconeixement d'aquest nou paper, les eleccions no haurien servit per a res i es podria parlar de fracàs estrepitós la seva convocatòria, un error de qui les va avançar. 
ERC ja no és el partit antiretallades del període anterior, sinó que ara el seu rol és el del partit que vol portar el ritme del procés sobiranista. CiU legítimament no vol perdre aquest rol que era el que li pertocava si es produïa una majoria absoluta, però sospita que haurà d'anar al ritme que l'obliguin i no el que li seria més còmode.


3. La ciutadania ha entés majoritàriament que es facin sacrificis socials (CiU dobla el segon en nombre de vots, el PSC). Però alhora, cal interpretar correctament que no és una renovació incondicional de la confiança. Pugen significativament les CUP, ICV, Ciutadans i ERC, partits que reclamen alternatives en la línies de la sensibilitat social. Algú pot preguntar-se, existeixen alternatives reals a les retalles? La qüestió de si és possible matissar la línia iniciada el 2010 és un debat que només es pot conèixer amb un coneixement profund de la tresoreria de la Generalitat, quelcom que no podem exigir-li a la ciutadania. Per tant, és legítim que CiU lideri el nou govern, fins al punt de no cedir cap "cadira" a cap altre partit, però alhora se li demana que escolti i s'adapti a la resta de partits. Lògicament les CUP i ICV no tindran aquest paper, Ciutadans en queda exclòs per la qüestió nacional i el PSC no es troba en una situació institucional i demoscòpica com per comprometre's a res de manera estable.


4. Donar suport parlamentari sense entrar-hi en el dia a dia d'un govern és saludable i no enganya ningú. Fins el diumenge a les 20 hores, CiU havia apostat per governar en solitari. En cap manifestació va dir que tot i aconseguir majoria absoluta es plantejaria incorporar altres partits en les responsabilitats de govern. Ans al contrari. Per tant, si l'objectiu era tenir prou estabilitat parlamentària com per tirar endavant pressupostos i debat sobiranista, és perfectament possible fer-ho des de fora. Entrar-hi és convidar ERC a desgastar-se. No fer-ho és garantir que existirà diàleg, quelcom saludable per qualsevol sistema parlamentari. Una altra qüestió és si a Catalunya tenim cultura de parlamentarisme o tenim més aviat una visió Presidencialista.