dilluns, 26 de novembre de 2012

Reflexions 25N (1a part)

Les eleccions del 25N deixen un panorama interessant i alhora complexe per a CiU. Els seus resultats es poden considerar correctes i fins i tot bons tenint en compte l'evolució del vot des de l'any 1999. Però alhora, són clarament decebedors des d'una perspectiva d'espectativa electoral.

Els partits crítics amb les mesures d'austeritat des d'una posició pro-consulta sobiranista pugen (CUP i ICV) mentre que els crítics amb el procés augmenten si considerem el bloc C'S+PP.
 
El PSC actualment es troba en una situació delicada i la seva fuga de vot ha estat tant massiva i tant variada que actualment no se'ls pot considerar ni crític amb el procés favorable a la consulta.

La principal conclusió és que el país es mou cap a l'esquerra i al sobiranista respecte el 2010, però alhora veu raonables les mesures d'austeritat. Només així podem entendre que CiU mantingui una base electoral superior al milió de votants i 50 escons. D'altra banda cal tenir en compte que les eleccions del 2010 es van celebrar en un context de decliu d'ERC, l'aparició d'altres petites formacions i la crítica al govern tripartit. 

A continuació voldria apuntar la meva visió concreta sobre el paper de cadascun dels partits en l'escenari de futur. Temps tindrem per aportacions concretes i anàlisi territorial:

CiU

El seu problema ha estat l'expectativa. Voler capitalitzar l'èxit de l'11S va ser un gran error, ja que va generar la sensació mesiànica de recopilar el vot de SI i ERC en una sola opció. Això no agrada, encara menys quan una part de l'electorat percep que el partit és nouvingut en qüestions d'independència, amb posicionaments com el de Duran en plena campanya i amb unes expectatives de més retallades socials. Com diu l'aubachs, Nacional és Social. 
El seu escenari no és del tot positiu. Sap que ve un període de retallades, amb la incomoditat que genera el fet de no saber què passarà amb l'Estat i el rescat financer, que de retruc afectarà els governs locals i governs autonòmics. El seu principal objectiu és no quedar-se sol amb les decisions de govern i, alhora, poder portar el lideratge del procés sobiranista. Tindrà tensions internes (incloent-hi alguns poders econòmics) per refredat el procés.

Campanya per reflexionar, amb excés de miting (poc contacte quotidià), endogàmia als mitjans de comunicació i activisme a twitter, que podria haver tingut l'efecte contrari a l'atracció de votants indecisos, especialment en el cas d'ERC. En canvi, aquest missatge podria haver tingut un impacte en el cas de Solidaritat Catalana per la Independència.

ERC

Alguns analistes pronosticaven fa uns mesos que el moviment del carrer anava en direcció al sobiranisme i al desencís o frustració de les retallades. La capacitat de capitalitzar aquest vot depenia en bona mesura de la capacitat d'ERC i ICV de recuperar vots de l'esquerra catalanista, que han estat en frontera electoral en una part de l'electorat, i alhora poder rebre amb els braços oberts nous votants provinents del PSC o bé antics votants que havien marxat a CiU.
Clau el paper d'Oriol Junqueras, una campanya en positiu, amb aparicions mediàtiques que han elevat la seva imatge pública. Podem esperar un efecte "moda" en la seva figura.

L'escenari no és fàcil. ERC sempre té el problema de jugar en un terreny de joc en el qual qualsevol contacte amb CiU o el PSC acaba sent tòxic, ja sigui per contacte ideològic i pèrdua de votants o bé per rebuig. I en aquesta situació, poden plantejar l'opció de quedar-se fora del govern amb dues condicions:

  1.  Incidir en un full de ruta consensuat, amb un ritme pausat d'acord amb l'argumentari convergent.
  2. Buscar una segona via de priorització de l'acció de govern, que permeti compartir els efectes negatius en l'opinió públiques.

Entrar al govern té més contres que pros, ja que aquest corresponsabilització podria penalitzar més ERC, ja que s'ha mostrat crític amb les retallades. En canvi, l'electorat de CiU n'és conscient del que ha votat en relació amb les possibles retallades.

PSC

El seu principal problema és que la fuga de vots es manté i segueix alimentant diversos partits. Ciutadans, ICV, ERC i PP a la RMB; ICV, CiU i ERC fora de l'AMB. Com que la diagnosi no és simple, la solució és encara més complexa, ja que no és només un problema d'estructura interna, d'oferta i de persones. Símptomes com ara el seu resultat a Barcelona es poden llegir en clau local, però també cal tenir present que Barcelona és la capital de Catalunya i, per tant, acaba sent representativa de la burgesia, professionals liberals i de la situació econòmica.

Els quatre partits amb els quals el PSC té contacte ideològic són aquests i analitzar l'estratègia a seguir per recuperar l'hegemonia de segona força no és fàcil:

  1. Si mirem en l'eix nacional: PP+C's sumen 28 escons; ERC, CiU i ICV en sumen 83
  2. Si mirem en l'eix esquerra-dreta: ERC i ICV en sumen 33; C's i CiU en sumen 59 i el PP 19

Per tant, l'oferta més atractiva seria recuperar el centre ideològic, que es troba al centre-esquerra catalanista i s'ha mostrat clarament favorable a un procés favorable al referèndum. Aquesta estratègia només pot passar per un replantejament profund. L'alternativa, recollir un vot d'esquerra catalanista, trepitja l'actual missatge d'ICV i té poc camp per córrer. Si veiem l'evolució d'ICV ha mostrat uns resultats positius, però insuficients tenint en compte el descens electoral del PSC, la capitalització de la vaga general del passat 14N i l'aparició amb força de les CUP.

PP

La seva campanya no ha obtingut els resultats esperats, si bé cal tenir en compte la particularitat que li dóna el desgast del govern. Caldrà analitzar amb molt detall els resultats actuals en comparació del 2011 per verificar on creix i en quina mesura es dóna una situació similar a la de CiU, que rep un suport popular d'una part de la ciutadania que entén les polítiques d'austeritat com un mal inevitable.

Els propers dies seguirem analitzant aquestes eleccions.