dijous, 29 de novembre de 2012

Reflexions 25 N (2a part). ERC dins o fora del govern

La notícia de la setmana, tret dels casos de pressumpta corrupció, és la futura formació de govern. I aquí sembla que es mouen dues opcions desitjades. Amb la boca petita, uns sectors importants de l'economia catalana amb interessos a Madrid interpreten que el resultat demostra una manca de garantia sobiranista. Lògicament, aquest argument es sosté en part per l'efecte UDC, que mai acabarem de saber com han vist aquesta campanya i com ho farien si haguessin liderat les llistes, com sí va passar a les generals. Segons ells, o es governa en solitari amb acords puntuals d'ERC, PSC o PP o bé serà molt difícil que el President se n'ensurti. En tot cas l'electorat ha demostrat que té menys preocupació per la força del govern com del projecte de país, així que haurà de ser CiU qui busqui la solució que més l'interessi.

L'opinió pública, i menys opinió publicada del que es podria pensar, opta per una entesa CiU-ERC. Es considera l'opció favorita de l'electorat (ho és clarament) i permetria conciliar dos principis:

1. Mantenir la flama del dret a decidir vinculada a la convocatòria d'un referèndum en l'actual legislatura.
2. Garantir l'estabilitat del govern, amb una greu situació financera i un previsible esclat social en els propers mesos.

ERC podria veure's motivat a garantir el primer principi, però en el segon cas hi ha elements que fan pensar que seria convenient no entrar-hi en un govern de coalició:

1. CiU no es va presentar a les eleccions amb voluntat de fer un govern de concentració nacional. De fet, no va acceptar formar part d'un programa comú, ni tant sols al primer punt, en relació al dret a decidir. Entrar-hi implica que ERC accepti el programa de CiU.

2. La ciutadania ha renovat el paper d'ERC a la política catalana. CiU va convocar eleccions per incloure la qüestió del referèndum al programa i sabia que els problemes de tresoreria i fiscalitat seguirien. Un cop la majoria absoluta no arriba, tornem a una situació en el qual les eleccions renoven la legitimació del nou govern. Clarament CiU surt enfortida per tornar a repetir, però el paper d'ERC és un altre al que tenia abans de les eleccions. Sense el reconeixement d'aquest nou paper, les eleccions no haurien servit per a res i es podria parlar de fracàs estrepitós la seva convocatòria, un error de qui les va avançar. 
ERC ja no és el partit antiretallades del període anterior, sinó que ara el seu rol és el del partit que vol portar el ritme del procés sobiranista. CiU legítimament no vol perdre aquest rol que era el que li pertocava si es produïa una majoria absoluta, però sospita que haurà d'anar al ritme que l'obliguin i no el que li seria més còmode.


3. La ciutadania ha entés majoritàriament que es facin sacrificis socials (CiU dobla el segon en nombre de vots, el PSC). Però alhora, cal interpretar correctament que no és una renovació incondicional de la confiança. Pugen significativament les CUP, ICV, Ciutadans i ERC, partits que reclamen alternatives en la línies de la sensibilitat social. Algú pot preguntar-se, existeixen alternatives reals a les retalles? La qüestió de si és possible matissar la línia iniciada el 2010 és un debat que només es pot conèixer amb un coneixement profund de la tresoreria de la Generalitat, quelcom que no podem exigir-li a la ciutadania. Per tant, és legítim que CiU lideri el nou govern, fins al punt de no cedir cap "cadira" a cap altre partit, però alhora se li demana que escolti i s'adapti a la resta de partits. Lògicament les CUP i ICV no tindran aquest paper, Ciutadans en queda exclòs per la qüestió nacional i el PSC no es troba en una situació institucional i demoscòpica com per comprometre's a res de manera estable.


4. Donar suport parlamentari sense entrar-hi en el dia a dia d'un govern és saludable i no enganya ningú. Fins el diumenge a les 20 hores, CiU havia apostat per governar en solitari. En cap manifestació va dir que tot i aconseguir majoria absoluta es plantejaria incorporar altres partits en les responsabilitats de govern. Ans al contrari. Per tant, si l'objectiu era tenir prou estabilitat parlamentària com per tirar endavant pressupostos i debat sobiranista, és perfectament possible fer-ho des de fora. Entrar-hi és convidar ERC a desgastar-se. No fer-ho és garantir que existirà diàleg, quelcom saludable per qualsevol sistema parlamentari. Una altra qüestió és si a Catalunya tenim cultura de parlamentarisme o tenim més aviat una visió Presidencialista. 



dilluns, 26 de novembre de 2012

Reflexions 25N (1a part)

Les eleccions del 25N deixen un panorama interessant i alhora complexe per a CiU. Els seus resultats es poden considerar correctes i fins i tot bons tenint en compte l'evolució del vot des de l'any 1999. Però alhora, són clarament decebedors des d'una perspectiva d'espectativa electoral.

Els partits crítics amb les mesures d'austeritat des d'una posició pro-consulta sobiranista pugen (CUP i ICV) mentre que els crítics amb el procés augmenten si considerem el bloc C'S+PP.
 
El PSC actualment es troba en una situació delicada i la seva fuga de vot ha estat tant massiva i tant variada que actualment no se'ls pot considerar ni crític amb el procés favorable a la consulta.

La principal conclusió és que el país es mou cap a l'esquerra i al sobiranista respecte el 2010, però alhora veu raonables les mesures d'austeritat. Només així podem entendre que CiU mantingui una base electoral superior al milió de votants i 50 escons. D'altra banda cal tenir en compte que les eleccions del 2010 es van celebrar en un context de decliu d'ERC, l'aparició d'altres petites formacions i la crítica al govern tripartit. 

A continuació voldria apuntar la meva visió concreta sobre el paper de cadascun dels partits en l'escenari de futur. Temps tindrem per aportacions concretes i anàlisi territorial:

CiU

El seu problema ha estat l'expectativa. Voler capitalitzar l'èxit de l'11S va ser un gran error, ja que va generar la sensació mesiànica de recopilar el vot de SI i ERC en una sola opció. Això no agrada, encara menys quan una part de l'electorat percep que el partit és nouvingut en qüestions d'independència, amb posicionaments com el de Duran en plena campanya i amb unes expectatives de més retallades socials. Com diu l'aubachs, Nacional és Social. 
El seu escenari no és del tot positiu. Sap que ve un període de retallades, amb la incomoditat que genera el fet de no saber què passarà amb l'Estat i el rescat financer, que de retruc afectarà els governs locals i governs autonòmics. El seu principal objectiu és no quedar-se sol amb les decisions de govern i, alhora, poder portar el lideratge del procés sobiranista. Tindrà tensions internes (incloent-hi alguns poders econòmics) per refredat el procés.

Campanya per reflexionar, amb excés de miting (poc contacte quotidià), endogàmia als mitjans de comunicació i activisme a twitter, que podria haver tingut l'efecte contrari a l'atracció de votants indecisos, especialment en el cas d'ERC. En canvi, aquest missatge podria haver tingut un impacte en el cas de Solidaritat Catalana per la Independència.

ERC

Alguns analistes pronosticaven fa uns mesos que el moviment del carrer anava en direcció al sobiranisme i al desencís o frustració de les retallades. La capacitat de capitalitzar aquest vot depenia en bona mesura de la capacitat d'ERC i ICV de recuperar vots de l'esquerra catalanista, que han estat en frontera electoral en una part de l'electorat, i alhora poder rebre amb els braços oberts nous votants provinents del PSC o bé antics votants que havien marxat a CiU.
Clau el paper d'Oriol Junqueras, una campanya en positiu, amb aparicions mediàtiques que han elevat la seva imatge pública. Podem esperar un efecte "moda" en la seva figura.

L'escenari no és fàcil. ERC sempre té el problema de jugar en un terreny de joc en el qual qualsevol contacte amb CiU o el PSC acaba sent tòxic, ja sigui per contacte ideològic i pèrdua de votants o bé per rebuig. I en aquesta situació, poden plantejar l'opció de quedar-se fora del govern amb dues condicions:

  1.  Incidir en un full de ruta consensuat, amb un ritme pausat d'acord amb l'argumentari convergent.
  2. Buscar una segona via de priorització de l'acció de govern, que permeti compartir els efectes negatius en l'opinió públiques.

Entrar al govern té més contres que pros, ja que aquest corresponsabilització podria penalitzar més ERC, ja que s'ha mostrat crític amb les retallades. En canvi, l'electorat de CiU n'és conscient del que ha votat en relació amb les possibles retallades.

PSC

El seu principal problema és que la fuga de vots es manté i segueix alimentant diversos partits. Ciutadans, ICV, ERC i PP a la RMB; ICV, CiU i ERC fora de l'AMB. Com que la diagnosi no és simple, la solució és encara més complexa, ja que no és només un problema d'estructura interna, d'oferta i de persones. Símptomes com ara el seu resultat a Barcelona es poden llegir en clau local, però també cal tenir present que Barcelona és la capital de Catalunya i, per tant, acaba sent representativa de la burgesia, professionals liberals i de la situació econòmica.

Els quatre partits amb els quals el PSC té contacte ideològic són aquests i analitzar l'estratègia a seguir per recuperar l'hegemonia de segona força no és fàcil:

  1. Si mirem en l'eix nacional: PP+C's sumen 28 escons; ERC, CiU i ICV en sumen 83
  2. Si mirem en l'eix esquerra-dreta: ERC i ICV en sumen 33; C's i CiU en sumen 59 i el PP 19

Per tant, l'oferta més atractiva seria recuperar el centre ideològic, que es troba al centre-esquerra catalanista i s'ha mostrat clarament favorable a un procés favorable al referèndum. Aquesta estratègia només pot passar per un replantejament profund. L'alternativa, recollir un vot d'esquerra catalanista, trepitja l'actual missatge d'ICV i té poc camp per córrer. Si veiem l'evolució d'ICV ha mostrat uns resultats positius, però insuficients tenint en compte el descens electoral del PSC, la capitalització de la vaga general del passat 14N i l'aparició amb força de les CUP.

PP

La seva campanya no ha obtingut els resultats esperats, si bé cal tenir en compte la particularitat que li dóna el desgast del govern. Caldrà analitzar amb molt detall els resultats actuals en comparació del 2011 per verificar on creix i en quina mesura es dóna una situació similar a la de CiU, que rep un suport popular d'una part de la ciutadania que entén les polítiques d'austeritat com un mal inevitable.

Els propers dies seguirem analitzant aquestes eleccions.