divendres, 28 de setembre de 2012

De debò tot està tant clar?

La velocitat vertiginosa a la qual navega la qüestió catalana és brutal. De fet, en aqeust bloc, per motius professionals i personals, ha estat gairebé impossible dedicar-hi 5 minuts. En part, perquè altres blocs com ara Aubachs o Cercle Gerrymandering n'han parlat amb profundit i detall i en el meu cas, tot i ser politòleg, no sóc pas expert en tot l'univers procedimental dels referèndums i el què cal fer.

Fins ara m'estic movent a base de sensacions, percepcions i aprenentatge continuat. El problema és que tot és ràpid. Articular i preveure'n un escenari de futur resulta encara més complicat.

Aquesta setmana ha demostrat la capacitat mediàtica de l'argumentari convergent i, alhora, la feblesa del PSC, incapaç d'articular a hores d'ara una alternativa al Pacte Fiscal. Malgrat insistir-hi durant dos anys que el Pacte Fiscal era la millor solució, el PSC sabia que era un escenari complicat. I malgrat saber-ho, fins fa dues setmanes no tenia una alternativa. El càstig per al PSC és evident, no jugarà les properes eleccions. Hi participarà, però no es mourà en els mateixos termes del debat marcat pel sobiranisme i el PP.

Eliminat del joc fins que defineixi un projecte fiable que trenqui amb les pors de fractura amb el PSOE, l'atenció passa a conèixer quin paper tindran ERC i ICV en la següent legislatura.

Ahir, CiU va tornar a guanyar una gran batalla, apropant a ERC, ICV i SI al seu text que, per cert, no fou analitzat en profunditat per pràcticament cap mitjà de comunicació, donant per fet coses que el text no diu i reduint-ho al darrer punt:

El darrer punt de la resolució diu " El Parlament constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura".

És a dir, es parla de consulta, superant els problemes legals que pot comportar la paraula referèndum, i parla de la propera legislatura.

El primer que sorprèn és el canvi de ritme del procés iniciat per la societat en la manifestació del passat 11 de Setembre. D'ençà d'aquell dia, alguns opinadors donaven per fet que les eleccions del proper 25N serviran per triar el Parlament que convocarà aquesta consulta. La meva visió és que això no és així. No determinar quan es preveu fer aquesta consulta, no especificar la data i la direcció de la pregunta (fixar uns mínims) em fa pensar que CiU ha tornat a triomfar. Les eleccions del 25N serveixen, un cop més, per triar un govern que voldrà seguir governant, legitimant encara més la línia iniciada a finals del 2010.

El govern que en surti d'aquest suport parlamentari, pot esperar perfectament a plantejar la qüestió en la part final de la propera legislatura. Un escenari, molt possible a hores d'ara, en el qual CiU guanyi per majoria absoluta permetrà alliberar el govern del suport puntual del PP, plantejant un front (comú) contra el PP i mantenir una agenda de polítiques públiques sectorials pròpies.

Dit d'una altra manera, el paper d'ERC pot ser perfectament el que CiU decideixi en cada moment. Pot servir per emprendre algunes reformes interessants en matèria territorial, preparar el camí en matèria de reconeixement internacional, avançar en qüestions esportives o articular punts de trobada en matèria de comerç. Això si, tot plegat alimentant el debat sobre Espanya i aprofitant el més que previsible creixement del sentiment independentista a Catalunya. Independentment de la majoria absoluta de CiU o no, ERC haurà de decidir si prefereix ser opositor per l'esquerra, amb el risc de ser assenyalat pels mitjans de comunicació oficials, o bé acceptar un  paper secundari en la pacient funció d'esperar el dia del referèndum.

Per a ICV es planteja un escenari ideal en termes programàtics. Una majoria absoluta de CiU, acompanyada d'una primera línia de la qüestió nacional permetria que el partit esdevingués, de facto, principal partit d'oposició en un punt d'equilibri força majoritari a Catalunya: la defensa de la celebració d'un referèndum i, alhora, la defensa dels serveis públics. Davant una intervenció de les finances públiques per part de la Troika, la inevitabilitat de les mesures duríssimes que s'hauran de seguir prenent a Espanya i Catalunya deixen el panorama d'esquerres