dijous, 30 d’agost de 2012

El rescat segresta el relat del govern

L'anunci d'acceptació d'assistència financera per part del Govern posa de manifest que les urgències de tresoreria no eren, ni molt menys, una excusa. Cap banc et dóna 5.000 milions que es necessiten amb caràcter d'urgència.

Els seus efectes, en canvi, poden anar molt més enllà d'una qüestió de tresoreria i autogovern.

El relat del govern de CiU ha estat clar durant els passats dos anys. El govern no volia tenir un pacte d'estabilitat de govern ni amb ERC ni amb el PSC perquè les exigències d'aquests dos partits no es podien assumir. ERC exigia, amb la nova direcció, un full de ruta clar en cas que el Pacte Fiscal fracasés. PSC exigia programes d'activació econòmica, no tocar serveis socials bàsics i fer mesures també per rendes altes.

Considerant aquest escenari, l'opció del PP era la més senzilla. En primer lloc, perquè la contraprestació era relativament assumible. Sense tocar-hi les línies vermelles i clarificant elements de contacte (ajuts a escoles d'elit, rendes altes), l'escenari era relativament còmode.
El PP era la més senzilla, però no la més desitjable. El 2010 es valorava que el periode 2013-2014 seria millor econòmicament. Amb un nou model de finançament, evidentment s'espera i s'esperava aconseguir, seria el moment de passar a l'acció. I en aquest context, ERC passaria a ser soci de govern.

El relat del govern per aquesta legislatura semblava clar. Una primera meitat de legislatura de retallades, que no reforma, al sector públic. En segon lloc, aprovar allò bàsic i imprescindible, com era pressupostos i promeses electorals com l'impost de successions. I una acció de govern dura amb Espanya però de lleialtat a Madrid, tot esperant l'aribada de Rajoy.

Amb les cartes marcades pel debat sobre pacte fiscal, el balanç de 18 mesos de govern en actiu és força millorable. Alguns dels grans temes sobre la taula venen de l'anterior mandat i s'han perfilat d'una altra manera. La gran reforma administrativa i del món local de la qual ens ha parlat insistentment laVicepresidenta Ortega no s'ha arribat a posar mai sobre la taula de cap espai de negociació. En canvi, el govern espanyol, a cop de decret, ja té el seu projecte. Ara és quan tothom busca una resposta.

En paral·lel, mentre aquest relat era compartit pel govern i per CDC, no hi havia gaires problemes. Els efectes de les eleccions municipals de 2011 van servir per tenir una bona part de la militància i elits territorials del partits entretingudes. La (re)incorporació de diversos membres dels òrgans del partit en posicions d'alts càrrecs en diputacions, consells comarcals i grans municipis on s'entrava directament al govern, va permetre maximitzar la sensació de poder i, alhora, la sensació que CiU i CDC tenien un pla de país.

El cert és que el relat de govern ha quedat esgotat perquè no ha anat de la mà de contingut, ni programa ni diners per implementar-ne cap.

A hores d'ara, diversos Ajuntaments i Diputacions encara no disposen d'un programa de govern per al període 2011-2015. En altres casos, en altres èpoques, això no seria preocupant. En un moment d'escassetat econòmica, un govern té el deure de declarar què vol fer i què vol prioritzar amb els pocs diners que té. La sensació és que, a l'igual que li passa al govern de Catalunya, no hi ha programa o no es volen manifestar.

La sensació de buidor arriba als nivells tècnics de l'administració. Diversos veus, bastant autoritzades i poc dubtoses de biaix polític, han declarat obertament que si bé anteriors governs (a Generalitat, Ajuntaments, Diputacions) tenien tendència a planificar molt i gastar molt, la sensació actual és que es gasta el que es pot però es planifica molt poc de manera tècnica.

El rescat arriba en un moment que el relat del Govern no pot mantenir-se. No es pot plantejar pacte fiscal amb ERC i PSC i alhora rebre mensualment els "homes de Montoro". I no es pot plantejar un Pla B amb ERC a la vegada que el PP exigeix negociar pressupostos. La militància, la direcció del partit, ara sí, comença a mostrar desconfiança sobre el futur. No cal rascar-hi gaire, només llegir entre linies. Fins ara es creia en Mas i en els seus assessors. Ara no tinc clar que es cregui en l'estratègia. No és una qüestió de persones sinó d'idees.

El govern ha tingut un relat. Si es vol, un relat ferm i molt efectiu. Els mitjans de comunicació majoritaris han parlat de Pacte Fiscal encara que ningú sabés què era. I ara, quan hi ha un text clar i pactat, se'n parla menys. Ara curiosament es parla d'independència, un altre gol de CDC al relat.

Fins ara han sabut defensar la compatibilitat dels governs del PP amb una línia editorial independentista en prime time. Això sí, ho han fet rebent subvencions (com abans) a canvi de regalar diaris als trens. Un relat extés i buit de contingut, sense res a anunciar.

És el moment de tornar a les idees, de no acceptar que la política és una partida de dòmino com ens han intentat vendre aquests anys. El relat del govern ha quedat segrestat pel rescat. Si, com sembla, Rajoy anuncia que el Pacte Fiscal no es tocarà en aquesta legislatura, serà moment de convocar eleccions.


2 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
És curiós com aquests dies la majoria dels analistes polítics passen molt de puntetes sobre les causes de trobar-nos on ens trobem, i gairebé tothom utilitza la sortida fàcil d'abraonar-se sobre Mas i el seu govern (i a Espanya, sobre Rajoy), sense anar massa més enllà. Ja sé que sóc una mica pesat amb els meus anàlisis simplistes però si avui en dia ens trobem amb aquesta lamentable situació hauríem de recordar que aquí hi ha uns grans culpables (i dic “uns”, no “els”): a Espanya, el septenni Zapatero, i a Catalunya, el septenni tripartit. Les coses no passen perquè sí.
Et felicito per el teu nou domini; jo també em vaig fer el meu però encara no sé què haig de fer a partir d’ara perquè em surti miquelsaumell.cat en comptes de elradardesarria.blogspot.com. A veure si m’ho miro.

Andreu Orte ha dit...

Miquel. En aquest bloc s'ha criticat moltíssim el tripartit. Crec que és tant generalitzada l'opinió sobre el problema financer del tripartit que no cal repetir-lo. El novembre del 2010 i 2011 va quedar prou clar què en pensa la societat.
En tot cas, si em permets, estic d'acord en seguir assenyalant culpables anteriors però la meva opinió és diferent amb matissos.
Considero que som un país que no ha invertit mai prou en recerca, en educació pública i en sanitat pública. I el tripartit, com a mínim, va posar l'accent en algunes d'aquestes matèries. Per sobre de les possibilitats??? Si, però tot seria diferent amb un Pacte fiscal i, el que em sembla un robatori encara major dels 16.000 milions, del frau fiscal i l'evasió de capitals que tenim en aquest país.
Siguem justos, per tant, i plantegem el drama en la seva magnitud. Un govern ha de gestionar amb el que té, cert. Però no em sembla correcte dir que teníem un país de luxe. Amb els diners al lloc que toquen, i no a paradissos fiscals ni a Madrid, Catalunya podia seguir apostant pels serveis públics.
Aquesta visió tampoc va en contra de la necessitat d'una reforma profunda de l'administració, d'explorar vies d'externalització i parteneriats amb el tercer sector i la privada i d'aprimar estructures. De fet, segueixen sense fer-se gairebé cap de les 100 reformes proposades pels experts en Gestió Pública reunits el 2006.
En tot cas, tornant al tema del post. Jo no critico en Mas, crec que no ha tingut un camp per conrear massa. Però el seu relat ha fracassat per molts factors diversos. I un govern és un relat, és un camí marcat. El seu deure és gestionar les dreceres i evitar els obstacles. Però a hores d'ara, no veig que aquest govern tingui ja gaire cosa a fer sense refer el relat. I això passa necessàriament per convocar eleccions i que el poble indiqui si hi segueix confiant (com sembla que passa) i amb quin programa pensa trobar-hi suports.