dimecres, 4 juliol de 2012

La llibertat d'horaris (ii)

Fa uns mesos parlava en aquest mateix espai de com, sota el meu punt de vista, l'equilibri de la governança en matèria de comerç a la ciutat de Barcelona estava a punt de trencar-se.

Tard o d'hora, s'ha de donar una mesura que acabi amb la situació de permanent eventualitat en la qual es troba el comerç al centre de la ciutat, que seria el principal afectat per la proposta del govern del PP.

En aquell moment destacava que el comerç tradicional ja fa anys que va decidir no tenir una via unificada a BCN. Ja fa anys que els eixos comercials del centre (Barna Centre) no van de la mà de la patronal "Confederació de Comerç de Catalunya" que és, tot sigui dit, qui té més espai als mitjans de comunicació. Aquesta confederació té un gran president, Miguel Ángel Fraile. Sap fer de lobby, forma part de Foment del Treball Nacional, comunica molt bé i, el que és millor, ha aconseguit ser considerat el referent en el sector.


Però aquesta bona feina no pot generar la sensació de veu única. El fet que hi hagi un actor unitari no evita que hi hagin moltes veus, amb més o menys organització, que desitgin l'obertura de comerços més enllà de les 8.30 del vespre, així com bona part dels diumenges. 

El comerciant tradicional, el principal defensat per la Confederació, és avui dia un més, però no el principal, en l'entramat comercial del centre de la ciutat. La hipotètica liberalització el pot perjudicar, no tenim per què negar-ho, però no l'obliga a res. I en tot cas, si el pot perjudicar, el comerciant de tota la vida sabrà buscar una solució que no li faci mal a la seva vida personal o familiar.

Els patrons de consum han canviat, en els darrers vint anys s'han donat dinàmiques de consum que són comparativament molt més radicals que l'obertura de més hores. La ciutat s'ha vist atrapada per la tendència d'obertures de centres comercials, hipermercats i espais lúdics amb tot a mà. I malgrat de la seva existència, no tots aquests centres estan guanyant la batalla, demostrant que el comerç de proximitat pot competir perfectament sense polítiques proteccionistes.

D'altra banda tenim el turisme. El comerciant tradicional no ha viscut mai del turista. El turista ha estat un extra, ha fet millorar balanços i ha permès contractar més persones. Però el comerciant tradicional mai ha necessitat parlar anglès, francès, acceptar dòlars o posar la imatge d'un famós per atreure clients. Les botigues de grans cadenes sí ho han fet. El turista és pel comerciant tradicional com un cotxe esportiu per una marca de cotxes utilitaris, un perfil de comprador interessant i desitjable, però no definitori. El turisme i la bombolla immobiliària han generat una pressió sobre el  locals comercials del centre de la ciutat.  El comerç tradicional va entendre que aquell context havia canviat i força comerciants van preferir traspassar el local o bé jubilar-se.

La idoneïtat d'obertura no pot condicionar debats paral·lels, igualment importants, com el tema de la conciliació. En aquest sentit, el comerç pot promoure jornades laborals de 6 hores per a empleats, beneficis salarials per qui treballi en cap de setmana i altres iniciatives que evitin la comparació amb els comerços regentats per xinesos o pakistanesos.


3 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Sempre m’he mostrat contrari a aquesta fal·lera intervencionista dels governants, de tots els colors polítics, amb la complicitat d’un sector dels botiguers que s’han quedat aturats al segle XX, per ficar el nas sense motiu allà on no l’haurien de ficar. Ningú millor que el propi botiguer sap quan li convé obrir i quan li convé tancar la seva botiga, sigui petita, mitjana o gran. Al capdavall, si s’equivoca només ell en pagarà les conseqüències. El govern només hauria de regular les condicions laborals dels treballadors, i a partir d’aquí cada empresa hauria de tenir completa llibertat per organitzar-se com millor li convingui. Conec en Fraile des de fa molts anys, he passat hores al seu costat a la comissió d’Economia de Foment, i ell sempre defensa aferrissadament el model convergent del “comerç de proximitat”, però mai li he escoltat justificacions sòlides. Ell defensa un sector dels botiguers, o almenys s’ho pensa, en contra dels consumidors, que en una gra majoria preferiria tenir uns horaris comercials molt més amplis. Aquests dies en Fraile surt contínuament per la ràdio i resulta patètica la seva manca d’arguments per justificar el que només és la seva aversió a la llibertat individual del botiguer. Fins i tot l’he sentit desqualificar de manera gens educada i fins i tot una mica grollera a qui li porta la contrària. Em sap greu admetre-ho, però en això coincideixo al cent per cent amb la senyora Aguirre de Madrid, amb el senyor Sala i Martin dels USA i amb qualsevol persona, sigui d'on sigui, que estimi la llibertat i estigui disposada a defensar-la allà on convingui.

Daniel Vidal ha dit...

Totalment d'acord amb el post i amb el comentari. Tot i així, cal advertir de les conseqüències que aquest model comporta. Caldria, en la meva opinió, que aquesta mesura llibertària (amb la que coincideixo i estic d'acord) vinguès acompanyada de determinades mesures laborals que siguin justes per a treballadors i "botiguers".

Andreu Orte ha dit...

Totalment d'acord amb vosaltres. No seria positiu trobar-nos amb jornades laborals maratonianes per salaris pèssims. Qui obri voluntariament, ha d'assumir que els seus beenficis han de servir per pagar els treballadors.
I esperem que no s'aprofitin de les figures d'aprenents o becaris.
Quant el Fraile, Miquel, jo destaco la seva capacitat per ser la veu que els mitjans i altres actors trien. Per al model que ell defensa és fonamental que la veu que sentim sigui sempre la mateixa,que no busquin veus a l'acadèmia o veus discordants. Això ell ho sap fer molt bé i li'n reconec el mèrit. Els arguments que empra ja són una altra història.