dijous, 5 d’abril de 2012

Privatització de carreteres

No fa gaire temps, tots ens pensàvem que les autopistes amb peatge acabarien per eliminar-se, o com a mínim reduir-se a Catalunya. Si bé la crítica als peatges era doble (excés de peatges, incidint en els viatges, i agravi comparatiu), la gestió privada de carreteres dissenyades i construïdes de manera pública ha estat el principal paradigma fins avui.

El post d'avui sorgeix a partir d'un interessant article del Washington Post del passat diumenge titulat "More states privatizing their infraestructure, are they making a mistake? (Més estats privatitzant les seves infraestructures, s'estan equivocant?). L'article té especial valor a Estats Units, que s'afronta a una gran paradoxa: tot i que la seva economia es va recuperant en termes macroeconòmics, els governs dels seus estats, responsables en carreteres, tenen greus problemes de pressupost. 

I la solució, en aquest cas, no només ha estat frenar la construcció de noves vies amb capital públic, sinó també intentar treure's de sobre carreteres i autopistes d'alt cost de manteniment, cedint-ne la gestió per períodes de temps molt llargs.

Hi ha una tercera via que tot just comença a emergir amb força als Estats Unitats: permetre que el sector privat es faci càrrec de la infraestructura des del començament. Aquesta mesura, tot i que té alguns inconvenients que l'article s'encarrega d'identificar, té avantatges des d'un punt de vista de cost social (acaba amb el debat sobre l'alt cost de les infraestructures i les grans diferències d'ús) i de reducció de la burocràcia. La qüestió, com s'apunten en diversos informes, és que el procés sigui Partenariat, orientat i actuat amb uns rols ben definits entre demandants (sector públic) i executor i gestor (sector privat). I lògicament, si bé aquesta via preveu que els riscos siguin compartits, caldria esperar que els beneficis també ho siguin (una carretera amb beneficis en la seva gestió ha de ser una carretera tambe amb excel·lents condicions.

En tot cas, aquesta via ofereix avui dues alternatives en funció del grau d'implicació del sector privat: un model en el qual els ingressos venen a partir de peatges clàssics o bé un peatge a l'ombra, en el qual el privat recupera part de la inversió feta en funció del nombre de vehicles que hi passen.

La diferència fonamental és que en el primer cas l'administració pràcticament no inverteix en la infraestructura, mentre que el segon cas és la favorita quan la infraestructura no té una rendibilitat tant evident per al privat però es considera una infraestructura necessària.

En definitiva, aquesta tercera via no trigarà gaire temps en aplicar-se encara amb més força a Europa, si bé tot sembla indicar que la fórmula més escollida aquí no sempre serà la d'un sector privat com a únic i principal inversor.

Principis de la privatització de carreteres (interessant sèrie de post)

Part 1: Taxonomy of Transactions
Part 2: Value Levers
Part 3: Use of Funds
Part 4: Guidelines for Action