divendres, 27 gener de 2012

Futbol i transport

Un dels debats de la setmana en la gestió municipal ha estat el canvi de criteri en l'obertura de metro en dia de partit. Des de fa alguns anys, quan els partits acabaven al voltant de mitjanit, TMB ampliava el servei una hora més.

Aquesta situació ha canviat, amb l'argument que el seu cost, aproximadament 30.000 euros, no compensava el fet que el seu ús quedava gairebé limitat a 15.000 usuaris provinents de l'estadi i pocs més. Caldria veure si, en realitat, estem parlant de 15.000 usuaris.

El debat és complex i barreja dues qüestions essencials:

a) Poden els operadors televisius marcar unilateralment els horaris d'un espectacle públic?
b) Hem de sufragar amb diners públics l'extensió especial del metro?

a) Poden els poders operadors marcar unilateralment els horaris d'un espectacle públic?

Com a norma general, és evident que han de poder, ells paguen el negoci i és lícit que proposin horaris. Ara bé, tal com marca la normativa vigent, els esdeveniments públics estan coberts per uns costos d'assegurança mèdica, seguretat, que habitualment paguen els privats.

De fet, fins i tot en partits sense operador televisiu, a Tercera Divisió, trobem empleats de seguretat, ambulàncies i altres serveis necessaris per al desenvolupament de l'espectacle públic.

La qüestió de la mobilitat ha quedat sempre reduïda a un segon o tercer nivell de prioritats, però és condició necessària tot i que no suficient, per a la celebració d'un espectacle esportiu de primer nivell. I la qüestió de com arribar a l'estadi o pavelló és necessàriament una qüestió a abordar entre els operadors de transport, els responsables de la seguretat i l'espai públic. Dit d'una altra manera, clubs i Ajuntaments han d'estar en permanent contacte.

El cas de les grans ciutats ha de ser necessàriament tractat de manera especial. A diferència dels estadis situats als afores, la mobilitat amb transport rivat queda força limitada per la manca d'aparcaments i la limitació per aparcar al carrer. Bus, metros i taxis prenen protagonisme. I no té cap sentit que els horaris vagin deslligats d'aquesta qüestió.

Des d'aquest punt de vista, només hi ha dues solucions possibles: 

1. S'incorpora a la normativa d'esdeveniments públics i recreatius la perspectiva de la mobilitat com a element obligatori. Des d'aquest punt de vista, caldria recollir la idea que en grans ciutats, a excepció que l'Ajuntament i el club estiguin d'acord, no es pugui començar un esdeveniment que tingui previsió d'acabar amb un marge de temps X abans de la finalització del servei de metro. Evidentment, només inclouria grans equipaments esportius (concerts, estadis de futbol d'alta capacitat).

2. El club, com a co-organitzador del partit, paga els costos derivats del transport, de la mateixa manera que paga seguretat privada i altres despeses. Per tant, si el Barça ha de dedicar 300.000 euros per temporada a aquesta finalitat seria el seu problema. Hauria de valorar si prefereix negociar horaris amb l'operador televisiu, amb el risc de percebre'n menys diners en futurs contractes, o pagar.

Aquestes dues idees ens porten a la idea de què ha de fer i què no ha de fer l'Ajuntament,  Hem de sufragar amb diners públics l'extensió especial del metro?


Tot i que la meva opinió és que l'Ajuntament fa bé de tirar de la corda en aquesta qüestió i acabar sent qui paga sempre, tot i que no crec que reduïr-ho tot a un problema de costos sigui del tot fidel a la problemàtica. El raonament no és pas la reducció del dret a la mobilitat, donat que l'espectacle no l'organitza l'Ajuntament de Barcelona. El criteri hauria de ser en aquest cas el de la seguretat.

El fet que 15.000 persones (les usuàries com a mitjana de l'hora extra de metro) estiguin circulant per la ciutat pot generar problemes de convivència. Es pot donar el cas que algú es trobi amb grups de persones de l'altre equip que surtin d'un bar al barri de les Corts i es generi una baralla. O bé situacions absurdes com l'enfrontament perquè algú t'ha tret un taxi mentre caminaves per la Diagonal (això ho he presenciat en un cas similar al del passat dimecres).

Però el principal motiu pel qual no crec que sigui bo reduir-ho a un problema de costos és que hi gran nombre de partides de despesa que no generen beneficis públics visibles i igualment se'n fan.  Està bé detectar i eliminar-ne aquelles menys prioritàries, però si és així faran bé de determinar criteris clars en la seva identificació i avaluació.