dilluns, 21 novembre de 2011

Debat de 8TV

El passat divendres, a darrera hora, 8TV va suspendre un debat de candidats dels principals partits. Els motius van ser que, davant l'absència (del tot criticable) de la candidata Chacón, la solució proposada pel PSC no va satisfer els organitzadors. Dit d'una altra manera, la Junta Electoral va avisar que, o hi anava un candidat socialista o el debat no es podia fer.

De seguida van sortir veus buscant una dolenta, la candidata Chacón, que va preferir anar a una televisió d'àmbit estatal abans que fer front a compromisos a la demarcació on s'hi presentava. Però més enllà de la crítica merescuda a un lleig majúscul, el que em sobta és l'argumentació del Grupo Godó i el fons d'algunes qüestions:

- El primer és que, sota el meu punt de vista, renunciant al segon de la llista socialista, en realitat 8TV fa un lleig als altres 4 candidats. Un debat no és un espectacle televisiu, és un intercanvi d'arguments i criteris.

- Tant els partits com els mitjans estan al servei del ciutadà, no a la inversa. No veig per què una absència impideix que la ciutadania pugui accedir a les opinions dels altres 4.

- Dret a la informació? Divendres es va fer un lleig, però no es va vulnerar cap dret a la informació, com sembla denunciar en Cuní. Es van proposar alternatives que pels motius que 8TV decidís, no eren suficients. Però el dret a informar no es va vulnerar. En tot cas, fou vulnerat el criteri empresarial triat per a la informació.

- El dret a ser informats de les minories. Els mitjans de comunicació, un cop més, s'han centrat durant tota la campanya en els partits amb representació parlamentària. ¿On queda aquest pluralisme i llibertat d'informació quan es tracta de donar veu al vot en blanc, als abstencionistes actius (els que demanen obertament no anar a votar) o els que voten algun partit sense representació parlamentària? Aquests tres blocs de ciutadans, no mereixen ser informats? Per què es denuncia que no es pugui fer un debat i en canvi els mitjans no es lamenten per la total manca de veu a partits minoritaris?

De fet, la situació és tant ridícula que alguns mitjans catalans s'han queixat de l'absència d'espai dedicat a la coalició Compromís (al País Valencià) i en canvi han dedicat nul espai als seus diaris i emissores a UpyD o Escons en Blanc, per exemple, o en el seu moment a Ciutadans.

dijous, 17 novembre de 2011

Motos als carrils bus

El debat de la mobilitat entra progressivament a l'agenda de l'equip municipal. La proposta del PP de permetre la circulació de motocicletes pel carril bus està sent analitzada, tot i que em comenten que no té gaires opcions de sortir endavant.

La complicitat de CiU existia, ja que recollia també aquesta proposta al seu programa electoral. Però un cop instal·lats i amb contacte amb els experts (molt bons, per cert) de l'Ajuntament, l'opció no semblava tant evident. Per aquest motiu va demanar consell al RACC.

Els arguments per incorporar la mesura eren tres:

- Millora la sensació de seguretat de les motocicletes, que tot sovint circulen entre cotxes, on són vulnerables a canvis de carril imprevistos i a frenades brusques.

- Major velocitat mitjana per a les bicicletes sense necessitat d'arriscar més.
- Reduir la convivència entre cotxes i motos.


Avui coneixem que el RACC desaconsella la mesura i ni tant sols planteja un període de prova o una zona d'ús temporal.

Els itineraris es farien més ràpidament, però el benefici no compensaria els riscos.

Hem de tenir en compte, a més, que l'Eixample barcelonès es caracteritza per tenir cruïlles en els quals, tot sovint, els cotxes entren al carril bus en els darrers metres abans de girar. Aquesta maniobra, amb una gran afluència de motos, podria generar situacions de risc potencial d'accidentalitat. De fet, a Londres van fer un "spot" radiofònic sobre aquesta qüestió. 

El referent més proper i més immediat correspon a un programa pilot a Londres, en el qual les motocicletes i les bicicletes tenien permís per emprar el carril bus en algunes zones. Els beneficis, en aquest cas, no compensen els riscos i l'accidentalitat real, tant per a cotxes com per a motos i vianants. Es recomana, doncs, tirar-ho enrera.

Els resultats de l'avaluació i el plantejament de la política pública són públics (prenem nota!), però també disposem d'altres opinions sobre el tema.



diumenge, 13 novembre de 2011

El vot "obrer"

Des de l'inici del període democràtic, molt s'ha escrit i parlat sobre la concentració del vot del PSC en les zones d'alta concentració d'immigració dels 60 i 70, una població de marcat caràcter obrer.

Segons aquesta idea més o menys arrelada i acceptada, PSC-PSOE i ICV són els principals receptors d'aquest vot. Ara bé, ja en les eleccions catalanes d'ara fa un any es va començar a detectar una possible fuita de vots del PSC cap al PP en aquests barris, especialment en aquells d'alta immigració. Algunes lectures posteriors a les eleccions, sense ànim de ser definitives, no semblaven confiar gaire en aquesta dinàmica. És el cas de l'analista i Doctor en Ciència Política, Jordi Múñoz.  La crisi econòmica i les conseqüències de l'atur haurien provocat un canvi de fidelitat en el vot. Diverses persones ben situades en l'organització del PSC van argumentar-me en el seu moment que hi havia una preocupació addicional: "els votants del PSC de tota la vida s'estan morint", és una qüestió generacional.

El PP té clara l'estratègia, allà on no sigui possible un trasvàs de vots directe, s'ha d'incidir al màxim per a que siguin vots cap a l'abstenció o bé cap a solucions subòptimes com CiU.

A ICV, en canvi, confien en el manteniment d'uns valors d'esquerra, en la vigència de l'obrerisme i la consciència de classe. Amb unes eleccions on la majoria absoluta del PP sembla clara, consideren que és el moment per deixar enrera el vot útil.

Un dels avantatges d'avui és que podem fer comparacions no només a partir d'enquestes individuals a població, sinó que podem veure els efectes de la demografia i els canvis en el nostre entorn urbà més immediat, més afinat que a nivell de barri. Aquestes eleccions ens permetran determinar l'evolució d'aquesta realitat. Si ens fixem en Barcelona, per exemple, serà interessant veure què passa en aquelles seccions censals on el PSC ha concentrat tradicionalment més votants.


divendres, 4 novembre de 2011

Comerciants del centre

La reclamació, no pas nova, dels comerciants de l'eix comercial "Barna Centre" per a la llibertat d'obertura en diumenges, ha fet tornar el debat sobre la limitació dels horaris comercials. L'anunci fet en plena campanya electoral, tampoc ens ha de sobtar.

Incertesa 

La qüestió és si el comerç a Barcelona pot seguir en aquesta situació en la qual:

a) Alguns diumenges l'any es pot anar a comprar. Coincideix amb els periodes de major facturació.
b) Independentment del nombre de persones que hi passegin a un eix comercial, la resta de l'any no es pot anar a comprar en diumenge.
c) Els centres comercials tenen horaris de dilluns a dissabte que van més enllà del clàssic tancament de les 20.30.

És indubtable que per al petit comerciant pot resultar força complexe obrir cada diumenge, si bé és cert que hi ha qui opina que si algú creu que pot vendre més en diumenge que en dilluns, potser el que caldria és tancar alguns comerços voluntàriament en dilluns.

Les federacions i associacions

En el rerafons, hem de fer esment a l'origen dels Eixos comercials i de les associacions vinculades a aquests eixos. En el cas de Barcelona, es va consolidar la figura mitjançant les associacions de comerciants de cada eix i amb la creació d'una figura jurídica de caràcter general per a la ciutat, "Fundació Barcelona Comerç".

Amb una lògica diferent trobem la Confederació de Comerç de Catalunya, una agrupació d'empresaris que ofereix serveis als seus associats i defensa el col·lectiu en qüestions de consens bàsic.

Reivindicacions com la de Barna Centre eren molt previsibles, com també són previsibles els dubtes d'eixos comercials propers i la crítica de la Confederació.

El model de governança haurà de canviar

La situació, lluny de sol·lucionar-se per aquest cas, va camí de provocar un canvi significatiu en el sistema de govern del comerç a la ciutat. En el triangle "Ajuntament-Eixos comercials-Fundació BCN Comerç" comencen a sortir escletxes que, sota el meu punt de vista, posen en risc l'actual model i obliguen a un replantejament futur.

La clau de volta es trobaria en quatre dinàmiques comercials que no poden aïllar-se del debat:

1) La progressiva "colonització" dels eixos comercials de la Rambla, Barna Centre, Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya i Gran de Gràcia. Marques internacionals que s'hi situen perquè resulta atractiu. Han arribat per quedar-s'hi, tot i que en ocasions sembla que molestin.

2) En paral·lel, el comerç tradicional ha patit ja un gran ajustament. Des d'aquest punt de vista, qualsevol modificació en les regles del joc no afectarà tant com les dinàmiques i pressions del "mercat" cap a ells. La transformació ha estat tant evidents que fan inútils emprendre ara polítiques i decisions proteccionistes. Alguns han aprofitat per traspassar els locals i treure un bon rèdit per la bombolla immobiliària. D'altres, simplement han sortit enfortits i veuen els horaris com a oportunitat.

3) Hi ha 19 eixos comercials a la ciutat però els principals canvis els impulsen, motivat pel turisme i les noves formes d'oci, una quarta part d'ells.

4) Els eixos comercials de Poblenou, Sant Martí, Sant Antoni i Sants tenen la pressió dels centres comercials. A l'igual que passa amb el primer cas, els Centres Comercials han arribat per quedar-s'hi.

En defintiva, veig poc governable un model en el qual l'atomització d'interessos en termes de tipologia de comerç i situació geogràfica acaba passant per davant d'una figura jurídica (la Fundació), dissenyada i pensada per a un moment en el qual les dinàmiques del que avui configura el comerç a Barcelona encara eren inicials i incertes en alguns aspectes.