dimecres, 28 setembre de 2011

Publicitat al Bicing

Una de les propostes de l'alcalde Trias en campanya fou posar sobre la taula el problema del finançament del servei del Bicing. Amb un cost aproximat de 15 milions d'euros, 11 milions de desplaçaments i uns 115.000 abonats, les xifres no semblen parlar bé de la sostenibilitat econòmica del sistema.


El debat no és aliè a altres realitats de referència. Els sistemes de "bike-sharing", inicialment sense publicitat, comencen a incorporar la publicitat o estan en camí de fer-ho.


Un patrocinador fort

Al cas de Londres, per exemple, el banc Barclays (patrocinador de la Premier League, per exemple) va signar un contracte de patrocini superior als 25 milions de lliures per a 5 anys. El sistema, a més, preveu sancions per mal funcionament del servei, com ho demostra una penalització de 5 milions de lliures a l'empresa concessionària. La clau, doncs, és garantir la qualitat per la doble via d'apretar, fent seguiment de la gestió, i ingressar més per patrocini de bicicletes i estacions.

Model de múltiples sponsors

A Boston es va optar per una solució similar, recentment, i un contracte de patrocini amb New Balance molt inferior al de Barclays, tot i que 11 organitzacions i empreses fan dotacions adicionals, entre elles Harvard. Una dada interessant a tenir en compte és que Boston sí ofereix abonaments d'un dia per 5 dòlars i un preu del carnet anual de 85 dòlars, gairebé el doble que en el Bicing.

El cas de Nova York 

En aquest cas, la situació es pot plantejar com a similar a Barcelona per l'absència d'un acord. Tot i que volen emular el cas de Londres, esperant ingressos de 60 milions per a 5 anys, el fet de no tenir un sistema consolidat ha permès la curiosa circumstància d'obrir un web per a anunciants.  Els experts en publicitat em corregireu, però sembla una excel·lent oportunitat per recollir propostes, parlar-les i madurar-les en silenci i decidir si interessa més la via de Londres o l'opció de patrocinador múltiple.


dimecres, 21 setembre de 2011

Reduccionisme amb el deute municipal

És innegable que els municipis són les principals víctimes i alhora poden considerar-se protagonistes de la crisi del deute públic. El problema, sota el meu punt de vista, no neix d'una mala gestió dels equips municipals de tots els colors polítics. Reduir el problema als casos més flagants de mala gestió, de mala previsió d'ingressos o els casos de corrupció és confondre l'opinió pública en un debat molt més profund. A continuació presento tres dels problemes que caldrà abordar en el futur:

a) El primer, clarificar el marc competencial


En el seu moment els municipis van assumir competències importants en matèria d'urbanisme, medi ambient, serveis bàsics i la necessitat de disposar d'alguns equipaments públics. I van assumir-ne d'altres de no obligatòries, per exemple la dinamització cultural. El principal problema que tenen els ajuntaments és que assumeixen competències que no han reclamat, d'altres que reclamen i els pertoca i d'altres que no tenen però assumeixen per la pressió del municipi.  Cal determinar què podran fer els municipis, quins municipis no podran fer-ho sols i, per tant, requeriran de fórmules de gestió mancomunidades, quines necessitaran d'instruments de suport des de vegueries/diputacions o Generalitat i quines competències s'han desvirtuat d'enllà que el legislador va actuar.

b) El problema del sistema de finançament

Òbviament, el volum de despesa no és sostenible per a més de 900 municipis amb l'actual finançament. Els recursos propis dels municipis representen una proporció molt baixa dels ingressos. Cal tenir clar que amb l'IBI i les zones blaves no es pot fer gran cosa. El control dels recursos transferits per l'Estat, Generalitat i Diputacions ha estat relativament estable, fins l'arribada d'una crisi no prevista.
Alguns ajuntaments actualment molt endeutats han sofert un canvi profundíssim en la qualitat urbana del municipi. Han modernitzat infraestructures bàsiques (llum, aigua, clavegueram), dedicant-hi recursos que no tenen però que, a la llarga, impliquen un estalvi significatiu en reparacions. D'altres simplement han reformat ports, han fet nous passejos marítims o han recuperat barris amb greu situació social.

Un cop més, el marc competencial ha incentivat a pràctiques generalitzades en dues direccions, amb un mal comú, la generació d'una roda que no es pot aturar.
 La primera és la possibilitat d'ingressar mitjançant el negoci immobiliari. La cessió/venda/permuta de sòl municipal va fer creure els Ajuntaments que les estructures i inversions no canviarien.
La segona és la tendència a dotar els municipis de grans equipaments (teatres, auditoris, escoles de música, poliesportius) sense un finançament extern previst i un dimensionament adient. El resultat, personal fix en espais infrautilitzats, inversions a pagar a llarg termini, un mala d'equipaments públics irreal per a la població de bona part dels municipis. No oblidem que en aquesta qüestió els Ajuntaments no són únics culpables, ja que la Generalitat financia la construcció mitjançant un Pla Únic d'Obres i Serveis. 


c) Invertir i gestionar bé vs. No invertir i gestionar bé

El deute en aquests casos és un problema greu, però s'ha de dir obertament que els pobles i ciutats del segle XXI han de tenir espais de qualitat del segle XXI. La qüestió és quan i quant invertir... no es pot pervertir el debat i transformar-lo en un "no invertir" per a gestionar millor. Dit d'una manera planera, no hem de deixar d'aspirar a transformar 5 euros per poder-ne tenir 10 euros. L'alternativa és seguir tenint-ne 5 per sempre. Demonitzar la inversió pública perquè genera dèficit és com eliminar la despesa en R+D a una empresa farmacèutica.

A l'igual que passa amb les empreses, els municipis han de seguir transformant-se, ser més atractius per a la inversa externa i espais per viure-hi a gust. No oblidem que treballem per viure-hi i vivim a casa, però també necessitem carrers, places i equipaments de qualitat. Ara bé, és absolutament necessari que s'endreci de dalt de baixa fiscalitat local, la dimensió dels Ajuntaments, la quantitat de municipis,  estructures del món local (diputacions, consells comarcals) així com el model resultant de suport als municipis des de diputacions/consells comarcals/Generalitat. Perquè, efectivament, la qüestió no és frenar a un municipi per transformar 5 euros en 10, la qüestió és si podem plantejar un escenari en el qual tothom transformi 5 euros en 10 al mateix ritme i amb el mateix risc de perdre'l de cop.

dilluns, 19 setembre de 2011

Escoles metropolitanes

L'alcaldessa de Cardedeu, Calamanda Vila, va sorprendre a finals de setmana passada amb unes declaracions en les quals es lamentava pel fet que el seu municipi és receptor net d'alumnes en edat escolar. Aquest fet s'explicaria per la proximitat de municipis com Llinars del Vallès i Sant Antoni de Vilamajor.

La reclamació d'uns recursos econòmics als municipis veïns és símptoma d'una manca total de tradició metropolitana en els serveis públics. De la mateixa manera que hi ha competència per crear polígons industrials per recaptar més impostos, o per posar centres comercials a les portes d'un municipi per atreure el comerç, molesta que algú que vagi de pas a un municipi, o bé hi treballi al municipi, consumeixi serveis pagats per uns altres.

En un entorn metropolità com el nostre, amb una mobilitat diària de 9 milions de desplaçaments diaris, extremadament intermodal i amb unes dinàmiques cada cop més policèntriques (els fluxes amb origen i final a Barcelona són importants però no únics), la reclamació de la Sra. Vila és absurda i anabordable. Una excusa que obre una roda impossible de tancar: quins municipis haurien de pagar i quins no? Quins serveis imputaríem?

Els serveis dels municipis metropolitans són diversos i alguns gairebé impossibles de quantificar. Els ciutadans de Cardedeu, per cert, també surten del seu municipi. Tiren papers als carrers de Granollers o Barcelona, obligant a un cost en serveis de neteja, aparquen als aparcaments municipals de costa, etc.

El principal problema és, doncs, que les principals problemàtiques derivades del fet metropolità i del disseny urbà dels nostres municipis no s'han abordat en el seu conjunt. En el seu moment es van permetre que molts municipis es basessin en models de casa aïllada, amb una demanda de servei públic intensiva de la ciutat dispersa (seguretat cara, neteja cara, subministrament bàsic car, demandes de biblioteques, mercats o escoles en barris aïllats).Altres municipis, en canvi, fruït d'uns límits geogràfics clars, o bé per una tria, han hagut d'assumir un model urbà de ciutat densa.

La solució pot passar per dues opcions:
a) Impulsar mancomunitats als municipis per abordar aquestes qüestions (algunes d'elles creades per unes lleis que atorguen força competències als municipis).
o b) Creure's que estem en una Àrea Metropolitana, prendre'n nota i abordar el debat sobre la reforma de les finances municipals considerant també aquesta qüestió.

dimecres, 14 setembre de 2011

Amazon arriba a Espanya

Des de fa uns mesos coneixem que Amazon desembarcava a Espanya. No podem dir, però, que Amazon entri al mercat espanyols. Molts de nosaltres portem temps comprant llibres o articles electrònics en aquesta plataforma, ja sigui a la plataforma americana, la britànica (co.uk) o la francesa.

En el meu cas, fonamentalment he comprat llibres que, per la seva especialització, no trobo en llibreries d'aquí i que, per tant, impliquen un sobrecost o bé un seguiment de la comanda fins que hi arriben.

Una de les preocupacions fonamentals d'Amazon és saber si accelerarà encara més el tancament de llibreries mitjanes i petites, degut a que tradicionalment Amazon treballa amb preus més baixos.

L'impacte pot ser major per llibreries petites, negocis molt afectats pels nous hàbits de lectura, el regal de llibres en premsa escrita els caps de setmana i l'expansió d'algunes xarxes de biblioteques han contribuït també a fer arribar els llibres a les llars, però en frena la compra.

Per al consumidor una de les primeres conseqüències de l'arribada d'Amazon és la comparació amb productes similars en les plataformes internacionals. I, de moment, tot i la reducció de les despeses d'enviament, la comparació deixa situacions desiguals: articles (sobretot videojocs) a preu molt superior al Regne Unit i llibres comparativament més cars.

La qüestió és que la normativa espanyola limita molt els descomptes (a un 5% amb excepcions de fires i Dia del Llibre) i regula el sector des del 2007 amb una llei específica. Ara bé, la fortalesa d'Amazon a l'exterior és el servei de llibres usats i que tenen una alta popularitat. De fet, bona part dels llibres que hi compro habitualment són llibres oficialment usats però amb una declaració prèvia de "en bon estat" o "gairebé nous". 

Amb aquesta excepció, hi ha marge per una liberalització, de facto, del preu del llibre via Amazon. El llibre usat és una de les poques excepcions marcada per llei que no obliga a un preu fixe (article 10).

Imaginem que tinc un magatzem i empro Amazon com a plataforma. Serà tant fàcil com oferir llibres que en realitat estan nous i qualificar-los com a usats "Like New" (gairebé nous). En el moment que els usuaris ens valorin positivament, quelcom que a Amazon passa sovint amb els magatzems americans que venen llibres usats, podrem estar treballant amb un preu lliure a Amazon.