dijous, 28 juliol de 2011

Futur de les diputacions (part 1)

Aquest post guarda relació amb un post relativament recent però molt vigent. Recomano la seva lectura prèvia.

Tant en Rubalcaba com el govern català han mostrat aquesta setmana la seva predisposició a "eliminar" o "reestructurar" les diputacions. Com bé sabeu, conec una mica la realitat d'aquestes administracions. A continuació identifico algunes claus per poder iniciar un debat posterior sobre la qüestió:

1) Cal eliminar-les? Hi ha dos debats que, personalment, trobo força desencertats quan es valora si és necessari que es mantinguin. El primer és el criteri històric. Les diputacions provenen del segle XIX, però no és aquest un argument suficient des del punt de vista politòlogic, donat que l'actual sistema polític (el parlamentarisme, els models de partits o altres institucions de govern) també provenen de segles enrere.
El debat polític: quan un partit com el PSOE aposta per l'eliminació tot just ara, quan les ha perdudes Per tant, el debat vàlid, és el provinent de l'anàlisi de la governança multivivell i el dret local, ja que la funció de les diputacions s'entronca en l'administració local i no pot ser aïllat del debat sobre nivells intermedis entre l'autonòmic (intocable) i el municipal. En aquest nivell juga i ha de jugar un paper d'igual a igual amb els Consells Comarcals, tot sovint amb funcions idèntiques, emprades com a contrapoder polític (també) i amb limitacions pressupostàries.

El tema de l'eliminació de les diputacions depèn de cada realitat i de la utilitat de les diputacions. N'hi ha que fan una funció de "repartidora" de recursos, substituint la Comunitat Autònoma en algunes funcions, duplicant-la o bé ultrapassant les funcions bàsiques de suport tècnic i econòmic als municipis. En alguns espais tècnics es considera que només 6 o 7 diputacions tenen avui prou capacitat i gestionen suficients serveis amb prou excel·lència, fet que hauria de permetre no eliminar-se però sí replantejar-se. A Itàlia, cas que ara surt a la llum, no s'han eliminat totes les províncies, només aquelles amb menys població. Però s'ha fet de la mà d'una reducció important dels "Comune" o Ajuntaments. El debat seré també ho ha d'incloure.

En el cas de Catalunya, més que eliminació, el camí només és un, que l'estructura tècnica derivi progressivament en les vegueries. Però és important reconèixer el que comentava fa uns mesos, les vegueries a dia d'avui no estan garantides pressupostàriament, ja que constitucionalment són les diputacions, consells insulars i cabildos les organitzacions intermèdies. Si les vegueries tiren endavant demà, ho hauran de fer amb pressupost de la Generalitat, no pas amb pressupost de l'Estat.

2) Cal redefinir les seves funcions? Evidentment, en el cas català a banda d'eliminar duplicitats i obrir un període de cooperació interdepartamental amb la Generalitat (cosa que no ha existit pràcticament en 30 anys) és necessari que les Diputacions plantegin més que mai un suport als municipis, fonamentalment als petits municipis. Aquest full de ruta no és pas fàcil, amb uns municipis amb greus problemes econòmics que podrien acabar sent rescatats per l'Estat en els propers mesos.

Per tant, les diputacions, o futures vegueries, tindran unes funcions més pròpies d'administració prestadora de serveis o prestadora de suport econòmic en funció de com evolucioni el debat sobre finançament local. Si no es fa en paral·lel, existeix un gran risc de fractura entre les necessitats dels municipis i la capacitat d'administracions intermèdies o autonòmiques de donar-li servei.


dimarts, 26 juliol de 2011

Coses d'en Duran

Tot sembla indicar que el PP guanyarà còmodament les properes eleccions generals, la qüestió és saber si ho farà per majoria absoluta o per una gran majoria absoluta. En tots dos casos CiU té alguna cosa a dir a Madrid, especialment si, com semblen apuntar els primers mesos de govern, el PP esdevé forta a Catalunya en tres eleccions diferents i consecutives (locals, autonòmiques i generals).

La qüestió és, què està disposada a fer CiU per garantir l'estabilitat del seu govern? De moment, està disposada a pactar amb PSC i PP en funció de la temàtica, amb l'objectiu de marcar terreny però sense polaritzar en excés el debat públic. CiU accepta ser criticada pel PSC en matèria de retallades, però tots dos es busquen per a legislar en àmbits rellevants.  En el cas del PP no se'n parla de fidelitat, però sí de lleialtat.

En la política espanyola CiU sap que és igual que el PP en tregui 190 com 210 escons. No és el seu problema. I donat que els seus resultats seran millors que el 2008, CiU es reconeixerà amb prou legitimitat per mantenir la seva estratègia partidista. La prioritat màxima és el pacte fiscal, una mena de concepte rebaixat i ensucrat de la veritable aspiració d'autonomia fiscal (concert econòmic). I ja podem anunciar ara que es signarà un nou pacte fiscal, un model que reformarà l'acord del 2009 i que agradarà a les Comunitats del PP a banda de Catalunya.

Això sí, es signarà sense poder avaluar a temps el model de finançament del 2009, encara en desplegament i greument afectat per la baixada d'ingressos i l'efecte de l'IVA.

Diumenge vam saber que en Duran no descarta que entri a un futur govern espanyol. CiU, que vota a favor de mesures del govern de ZP per sortir de la crisi, no descarta entrar al govern d'un partit que encara no ha dit com pensa sortir de la crisi. Lògicament, aquest anunci es fa únicament i exclusiva en visió d'estabilitat de govern. Però tampoc podem oblidar que en Duran vol ser ministre, un desig que es va conèixer en època del PP i que va reiterar fa uns anys, quan es va postular com a ministre de Foment a Madrid.  En Duran té un sentit d'Estat, com diu el tòpic. Però aquest qualificatiu és tot sovint emprat tant pels seus defensors, que en té molts en l'entorn periodístic "mainstream", com detractors en les files sobiranistes.

En definitiva, venen anys de relació PP-CiU molt estable. ERC serà residual, si no decideix ser una comparsa de CiU per poder sortir a les fotos, i el PSC haurà de buscar desesperadament el seu espai mentre continua pensant en quin electorat és el que l'ha de fer guanyar eleccions (en nombre de vots, a l'espera d'una llei electoral catalana). En paral·lel, la crisi segueix dipositada: caldrà seguir alerta, no sigui el cas que la política i les polítiques públiques segueixin allunyant-se del debat públic.





dimecres, 13 juliol de 2011

Retallar per... a què?

En l'administració pública moderna el debat sobre eficiència i eficàcia hi predomina. No és una crítica, la necessitat de disposar d'estructures i processos adients per a l'obtenció de millors resultats és fonamental.

El problema és quan tens estructures i processos magnífics però els resultats que persegueixes no són realistes, no estan fixats o bé són inconcrets. Si aquest és el cas, cal posar-se a tremolar.Si una persona passa de tenir 10 euros a tenir-ne 5, no hi ha millor manera de ser eficient que no fer-hi res. Sempre en seguirà tenint 5. El problema és que si sempre en té 5 possiblement no mengi i es mori.

D'administracions i departaments públics o privats ben organitzats, ben dimensionats i sense dèficit en trobaríem arreu del món. El repte és transformar la societat, o tenir una major quota de mercat (en el cas de les empreses). I el factor dimensionament d'estructures i de recursos destinats no pot ser l'únic en l'anàlisi, necessàriament han d'existir objectius polítics (sector públic) i idees de negoci o plans de negoci (sector privat).

Sota el meu punt de vista, el govern català córre el risc de ser abduit pel debat economico-financer del que implica governar, fet que pot no implicar rèdit electoral però sí acabarà tenint un impacte en la societat (en sentit ampli).

Us en posaré un exemple de com els recursos mai poden ser alhora solució i resposta als problemes públics.


M'explicaven a Suècia fa uns anys que un ajuntament tenia un problema de percepció de seguretat en una línia d'autobús urbà. Algunes dones, quan baixaven soles del vehicle i era fosc (es fa fosc a les 3 de la tarda a l'hivern),  caminaven uns 150 metres per una zona poc habitada, creuant un pont i una zona arbrada fins els blocs de pisos on hi vivien.

Per fer-hi front, hi havia sobre la taula algunes opciones, algunes més cares que altres: posar més seguretat en aquells carrers, incorporar càmeres, millorar la il·luminació, fer recorreguts més llargs, apropar aquestes persones a l'altre costat del pont, etc. Totes eren efectives, però no totes costaven els mateixos diners tot i que l'impacte en la percepció de seguretat podia ser similar.

Lògicament, la més cara podia ser més efectiva, però no necessàriament seria la més eficient. Finalment van optar per canviar el recurregut de l'autobús només quan era fosc, que és quan el trànsit a la carretera principal era menor.

Seguint el mateix exemple, en l'actual situació econòmica del país, el debat no pot quedar en "com seguir fent el mateix amb menys recursos". És necessari  defugir de la idea que, com que ara no es possible posar la mateixa seguretat al carrer, no s'hi pot fer gaire cosa.

Quan la ciutadania percep les retallades interpreta (no vol dir que sigui així) que no hi ha alternatives per millorar els resultats. Sabem que es disposen de menys recursos (inputs) però no sabem si tindrem pitjors outputs i pitjors outcomes. La reacció al debat de l'eficiència i l'eficàcia és la Innovació. Innovació en la generació de propostes alternatives, en la recerca de nous paradigmes d'actuació en època de crisi. Parlar de contingut, en definitiva. Ser trencadors amb el passat no ha d'implicar necessàriament trencar amb un paradigma ideològic i financer, pot implicar fer coses amb finalitats similars però sensibilitats diferents. La qüestió és, ho estan fent? Ho saben explicar?

El repte del nou govern és plantejar quina és la seva acció de govern i la seva comunicació precisament en demostrar que fer un recorregut 150 metres més llarg és més barat que posar més seguretat, però pot tenir els mateixos efectes.

Això ens porta, necessàriament, al debat sobre les rendicions de comptes a la ciutadania. Està disposat el govern de CiU a rendir comptes més enllà de la dimensió econòmica? Per què hi ha aquest interès tant manifest en "aixecar" els ànims a base de titulars sobre deute i retallades? Quan començarem a veure si més enllà de la capacitat per gestionar els recursos de manera més eficient, el govern té capacitat per posar sobre la taula solucions més barates i igualment efectives?


dimarts, 5 juliol de 2011

No confondre més amb la Diagonal

D'ençà del satíric episodi del Referèndum de la Diagonal del 2010, la sensació generalitzada era que el procediment no es va entendre, va ser car i excessivament superficial. Hem de tenir en compte que l'objectiu de connexió de tramvies, millora de la convivència amb la bicicleta i voreres més amples semblava ser compartit per gairebé tothom (a excepció d'alguns col·lectius vinculats amb el vehicle privat).

Després d'aquell fracàs de l'equip municipal, l'alcalde Trias, legitimitat pels resultats, ha tornat a plantejar una reforma "no agressiva" que permeti millorar en els tres objectius abans esmentats. Aquesta tema ja va plantejar-se abans de les eleccions i s'ha repetit en recents manifestacions públiques del nou alcalde.

Per tal d'evitar noves decepcions pels que pensem que s'ha de fer alguna cosa en el tram F.Macià-Passeig de Gràcia, seria bo que el procés sigui diametralment diferent. Però, principalment, no seria positiu canviar les bones intencions dels projectes participatius per un procés orientat des de la piràmide política, basat en apriorismes i sense un debat tècnico-polític que sí va existir en el projecte Hereu.

Per tant, per què s'insisteix en oferir un projecte que no modifiqui substancialment l'avinguda i, alhora planteja uns objectius ambiciosos? El què ara sembla amagar el com, que no és pas una xorrada. El com afecta més enllà dels elements paisatgístics. La mobilitat hi juga un paper essencial i el temps de reforma també és un element a tenir en compte.

No seria més realista tancar aquest tema a un calaix, treballar-lo amb els que ja van treballar-ho en el seu moment (urbanisme, paisatge urbà, mobilitat), i no treure el cap fins l'existència de calendaris i pressupostos per l'opció triada?

Del contrari, veig dos riscos clars. El primer és el risc d'oferir temes punyents a l'oposició. El segon, i més important, és que hom sap que no serveix una mesura incrementalista en aquest cas. Ningú entendria una reforma low cost amb l'única excusa de la crisi, que obligui a una intervenció posterior i més costosa.

dilluns, 4 juliol de 2011

Esquerra i els nous projectes

Queden pocs mesos per a que Esquerra i el PSC canviïn de cares i d'estratègia. En el cas d'Esquerra, el debat és interessant. Tanca un període que, tot i acabar molt malament a nivell intern, sota el meu punt de vista no tot el problema està en les persones que hi són ara.
Si bé el primer tripartit tenia un sentit tant en termes programàtics (govern d'esquerres) com d'alternança política i de reduir la visibilitat de CiU en el panorama catalanista, el segon tripartit ja va néixer viciat pel desgast del primer i pels avisos d'alguns dirigents d'ERC contraris a repetir l'experiència.
Si bé és evident que el segon tripartit va ser una mala idea per ERC, pels efectes interns i per la pèrdua de votants, els Carotistes han vist com alguna de les seves advertències s'han fet realitat. En aquest sentit, alguns pensaven que l'aparició de Reagrupament i Solidaritat trencaria del tot ERC. De fet, hi havia qui pensava que l'equilibri de forces es podria igualar. En tots dos casos, la trajectòria ens fa pensar més en dos moviments efervescents, rupturistes, d'una alta personalitat política. Els costos per a ERC són evidents, els beneficis per al nacionalisme català no en són tant evidents.

El trencament es fa des de dins, es generen estructures noves i ara se'n parla d'una reorganització de l'espai nacional català. Es fa ara, precisament quan CiU és més hegemònic que mai i aplega catalanistes de totes sensibilitats. Coincideix tot just ara, quan el PP ens fa pensar en 4 o 8 anys d'involució del model nacional que defensen ERC, Reagrupament i SI. El repte és importantíssim però, quina n'és la solució?:

a) Opció 1. Visió Carod. Reorganitzar el panorama independentista d'esquerres atreient votants i líders catalanistes del PSC. Aquesta opció no ha variat gaire respecte l'escenari del 2003. La diferència és que en aquell moment els Carod i Maragall pensaven en un projecte obert, d'estructures obertes, on el catalanisme i l'esquerra eren els factors comuns. L'escenari actual implica crear noves estructures. Poc viable.

b) Opció 2. Visió SI (Uriel Bertran). Després de l'èxit de bildu es planteja una opció aglutinadora. A diferència de la proposta de Carod, neix com a estratègia defensiva. Dóna la sensació que la persona que verbalitza la proposta i la idea en sí no té encara prou maduració. La proposta, a més, no planteja solucions en l'eix esquerra-dreta que, tot i ser per alguns irrellevant des del punt de vista ideològic, és molt vigent en el debat predominant sobre mesures per pal·liar la crisi econòmica. Els convergents poden pensar que per crear un nou Bildu aglutinador, ja existeix CiU, d'una tradició ideològica més plural que no pas el PNB. La comparació amb el cas basc és, com a mínim, discutible.

c) Opció 3. Visió Junqueras. El candidat Junqueras planteja una visió oberta en el qual el plantejament d'esquerres hi és, però apareix força més diluït que en el cas de Carod. La seva opció sembla ser la guanyadora, aplega suports de l'actual direcció, però n'atreu de noves. És una proposta que no neix de renegar de l'estructura existent. El projecte pot reanimar internament Esquerra, però pot afeblir-la electoralment. La seva aposta sembla preferir la proximitat d'Esquerra amb CiU i l'allunya definitvament del PSC. Aquesta tria, defensada recentment per Ferran Requejo, pot tenir uns efectes interessants a curt termini, però pot afeblir-la en relació amb els votants més pragmàtics. El resultat pot ser, per tant, una Esquerra més segura del que és però menys capacitada per governar. Tornar als 80?