dijous, 26 maig de 2011

Badalona

Faci el que faci Convergència amb la patata calenta del candidat Garcia Albiol, la situació serà negativa per Badalona. La situació arriba per un debilitament de 2 dels partits de l'actual govern municipal (CiU i ERC), que perden representació. I la situació arriba per l'oportunisme d'un personatge, Garcia Albiol, que ha estat capaç de connectar amb un discurs incipient i poc elaborat basat en la desil·lusió, la desconfiança i mitges mentides arrodonides amb un quart de veritat i un quart de difamació. El resultat, li arriben vots de tot arreu.
Culpar de tot Garcia Albiol per aprofitar-se'n del que ell ha detectat pel carrer és, en tot cas, injust.


Però de cara a plantejar una solució òptima, la qüestió és triple:


Té gaire sentit anar en contra de la voluntat de l'opció majoritària? En aquest cas el debat no és tant aritmètic, el creixement del PP és espectacular. Serveix qualsevol mitjà per ser l'opció majoritària?  Sota el meu punt de vista, no, no tot s'hi val. Però alhora, l'orientació del vot, la tendència dels darrers 4 anys, diuen que no té gaire sentit anar en contra de la ciutadania.

Té gaire sentit fer un govern en contra d'algú? La qüestió és, doncs, si anar contra Garcia Albiol ofereix alguna garantia que el futur govern municipal millorarà la ciutat els següents 4 anys. Si un tripartit CiU-PSC-ICV no garanteix un bon projecte per la ciutat, possiblement la construcció del cordó sanitari contra el PP portaria conseqüències negatives.

Valorar les possibles conseqüències. Per altra banda, hi ha qui opina que s'ha de deixar que en Garcia Albiol governi per deixar-lo en evidència. No oblidem que una part important de les mesures populistes i populars que propugna no depenen d'ell i no són fàcils d'executar des d'un Ajuntament. Deixar-lo fer, posar-lo en evidència i demostrar que la sociologia urbana no es canvia amb un canvi de govern seria la millor manera d'enfortir els partits que ara discuteixen què fer amb el problema.
Un altre element a tenir en compte és l'escenari polític i social del proper any. Amb el PP al govern de l'Estat i Garcia Albiol com alcalde de Badalona, la possibilitat de convertir-lo en un bastió del partit a Catalunya esdevindria perillós. La possibilitat d'emprendre reformes interpretades en clau badalonina ajudaria a consolidar la seva figura i mostraria el camí als qui, com ell, decideixen defugir de discursos integradors.

La solució doncs, sigui quina sigui, serà un veritable maldecap. Ara mateix la pilota està a la teulada de CiU, donat que tant el PSC com ICV ja han manifestat la voluntat de formar el tripartit.

dilluns, 23 maig de 2011

1968-2011

Han passat els dies i el que semblava els primers dies una acampada efervescent, ja podem dir que no ha tingut efectes electorals, però no podem dir que els Indignats hagin fet molt per no res.

Els indignats del 15M han fet molt soroll mediàtic, han atret una bona part de la població desencantada, desconfiada pels partits tradicionals i fins a cert punt, ha aconseguit connectar sectors i grups que ja estaven més o menys connectats abans (per exemple els que s'han mobilitzat per les polítiques d'habitatge).

En què pot quedar tot això? Possiblement només quedi en un canvi de sintonia, en una música diferent i més respectada de fer política. Ja no són només petit grups d'antisistema, és un moviment transversal i menys localista. Salvant les distàncies, el maig del 68 a París va ser un gran exemple de nou paradigma i d'una manera alternativa de veure la política, de fer activisme polític. Els resultats pràctics, en canvi, van ser força menys visibles ja que poc més d'unes setmanes més tard, el partit gaullista va arrassar a les eleccions legislatives franceses. Però aquella capa es va mantenir viva fins ben entrats els 70.

Hi ha persones que creuen en el sistema, però no creuen en els partits i en les maneres de relacionar política i societat. En aquesta direcció, podem pensar en un escenari en el qual la militància clàssica continuarà sent un rara avis, especialment en partits d'esquerra. En canvi, poden aflorar noves fórmules de vinculació més febles, més obertes. No necessàriament més participatives en el sentit quantitatiu.

Pot ser que la música canviï lleugerament, però difícilment pot canviar la lletra.

La lletra és i seguirà sent la mateixa a mig termini. No hi ha manera de canviar el sistema de partits si no es fa des de dins. Difícilment trobarem candidatures d'unitat, per molt que hi hagi petits grups amb ideologies similars. El moviment dels indignats tampoc semblen donar resposta a qüestions igualment importants com el model territorial, en bona mesura perquè no entra en les prioritats de bona part dels participants.

El fet de no entrar a fons en qüestions que puguin crear divisió interna té un risc i un element favorable. Per una banda permet fer propostes més concretes, quelcom que s'espera, tot i que moltes propostes ja són defensades per alguns partits. El risc deriva precisament de la manca de força dels moviments que no plantegen solucions complexes, que donen resposta a les prioritats individuals d'algunes persones i diuen representar a tota la societat. És el risc al que ha de fer front el moviment dels indignats i el que pot fer que acabin desactivats.

dimarts, 17 maig de 2011

1.700 milions d'euros, 445 milions d'euros

Aquestes eleccions municipals tenen un protagonista clar, el canvi polític. El desgast del projecte socialista després de més de 30 anys de govern ininterrumput és evident, no només fruit del temps, també com a resultat d'uns anys de sensació d'esgotament i de manca de generació d'il·lusió col·lectiva.

La crisi afecta i ha afectat el debat electoral. Govern municipal i oposició s'acusen mútuament, uns de gastar massa en publicitat i obres faraòniques, els altres de no plantejar un model alternatiu realista quant als projectes il·lusionants.

Independentment d'aquest debat, una cosa és ben certa, la por a la crisi econòmica amoïna tots els polítics que es presenten. Es parla poc de xifres i es parla poc d'inversions futures.

Si revisem els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona per l'actual exercici 2011 ens trobem amb alguns elements interessants. Jo en destacaré un: la inversió real prevista té un pressupost de 445 milions d'euros, d'un total de 3.000 milions d'euros de pressupost. És a dir, més d'un 15% del pressupost. Si en descontem el pressupost de personal i interessos financers, les inversions s'eleven a més d'un 25% del pressupost de l'Ajuntament.
Això és molt o poc? Depèn del per a què. Amb 400 milions es poden fer projectes renovadors, però també moltes petites coses, la qüestió és què se'n pensa fer.

Em sobta saber que el futur d'aquests diners sigui objecte de molt poc debat, un espai que sí té la política de civisme, la de soroll, o tantes altres polítiques que, sense ser menys importants, suposen una despesa inferiors. Feu una prova, feu una cerca a un mitjà qualsevol, per exemple BTV Notícies, i veureu el resultat dels titulars.

Ben poca sabem sobre les  inversions previstes. Alguna insinuació per part d'en Trias en relació a la Diagonal, la defensa de la Sagrera (amb inversió estatal) en mans de Jordi Hereu i la proposta més atrevida, d'en Ricard Gomà, per la transformació d'illes de l'Eixample.  Poques propostes en matèria d'infraestructures de les TiC, en inversions en l'àmbit productiu o en zones verdes.

Hom podrà dir que això de les inversions fa mandra, perquè implica entrar en el debat tècnic sobre els pressupostos de les intervencions, matèries com urbanisme, paisatge i un llarg etcètera. Accepto que sigui així. Però aquesta manca de concreció, risc i fins i tot interès per projectes de ciutat, per aquests 400 milions d'euros anuals, contrasta amb l'interès i debat pel que suposen els famosos 1.700 milions d'euros del fons de compensació que el PSOE i el PSC a Madrid no consideren que hagin d'arribar a Catalunya aquest any.
No sabem per a què serviran aquests 1.700 milions d'euros, però sí intuïm que són necessaris. A Barcelona, en canvi, no se'n parla gaire de 400 milions d'euros que, com a mínim, sabem que el 2012 hauran de servir per fer inversions de futur.
Perquè, oi que trobem normal que en època de crisi algú inverteixi en formació, reciclatge o idiomes? Per una ciutat, les inversions venen a ser el mateix.

divendres, 6 maig de 2011

El bus 24

Visc a Gràcia, concretament a la Salut, molt a prop del Park Güell. Això vol dir qeu, tot i tenir el metro relativament a prop, el que em deixa més a prop de casa és l'autobús.

Quan l'estiu s'apropa, el bus 24 s'omple de gent del barri (i del Carmel), però també de turistes. He verificat les guies de viatge sobre Barcelona a la llibreria i gairebé totes recomanen agafar el 24 perquè estalvia una passejada costa amunt i és un bus que passa per Plaça Catalunya. 

El problema és quan el bus no només es satura, com pot passar amb moltes altres línies amb freqüència similar, sinó que els viatgers es distribueixen malament al llarg del vehicle. És fàcil comprendre aquest comportament. Els turistes rarament van a la part del darrera del bus per evitar saltar-se la parada o bé per comoditat.


www.btvnoticies.cat

Hem d'afegir l'element distorsionador que ha acabat de generar malestar entre els usuaris, la proliferació de carteristes que acaba afectant tots els usuaris per igual i que, malauradament, és molt superior en aquesta línia.

Possibles solucions


1. Evitar que el bus 24 passi per Plaça Catalunya. Els turistes seguirien disposant de busos turístics i el metro per arribar-hi. Lògicament hi hauria molta gent local perjudicada, ja que amb excepció del bus 39, no hi ha altres combinacions similars que passin per aquella zona. En tot cas aquesta línia ja s'ha vist modificada històricament. 

2. Eliminar la parada al Park Güell. En aquest cas hi hauria altres problemàtiques, la principal és que no es pot canviar sense evitar que molts turistes ho sabessin. Caldria anunciar-ho correctament.

3. Potenciar el trajecte en bus+autobús de barri. Té alguns avantatges, però implica l'opció 2, passar el problema de robatoris i densitat al bus del barri i no eliminar el problema fins la Plaça Lesseps.

4. Inaugurar una línia especial per turistes, que connecti Plaça Catalunya amb el Park Güell. En aquest cas es podria incrementar lleugerament el cost i incorporar, per exemple, un guia. De fet aquesta opció em sembla factible si finalment es decideix per controlar l'accés al parc, ja que amb la reserva es podria incloure el bitllet, ajudant a fer una previsió de les necessitats de freqüència i minimitzant el risc.

5. Augmentar la freqüència. En aquests casos de saturació i incomoditat poden passar dues coses, que continuï el problema i algunes persones decideixin canviar de transport (no reacció) o incrementar la freqüència. És la solució més fàcil i possiblement la menys traumàtica. No elimina els carteristes, però els treu marge d'actuació i no afecta negativament, sinó més aviat ajuda, l'usuari habitual.

dijous, 5 maig de 2011

Embussos permanents

El mapa que adjunto determina, amb suport geogràfic, la velocitat comercial dels taxis de Nova York en hora punta (entre les 9 i les 4 de la tarda).
Les tonalitats més fosques corresponen a velocitats mitjanes inferiors a 7,5 milles per hora/11 kms/hora.

Si us hi fixeu, la zona amb trànsit complex afecta pràcticament tot el downtown i midtown, fins ben bé el carrer 70. Estem parlant d'una zona considerable, veient-se afectats de retruc les velocitats del vehicle privat i dels autobusos, que presenten velocitats molt inferiors al d'altres ciutats americanes.
Nova York està saturada quant a trànsit.



Aquest fet ha d'amoïnar encara més si tenim en compte l'evolució metropolitana de Nova York. La ciutat extensa no només creix sinó que cada cop creix en direccions més variades (cap el mar, cap al nord, cap al sud i, sobretot, cap a l'oest).

Aquest fet pot no tenir consecuències per a la "Big Apple" sempre i quan les persones que marxen d'aquesta zona troben feina més a prop de casa. Ara bé, la informació disponible ens demostra que els "commuters" continuen creixent, amb mitjanes superiors a la mitja hora per trajecte.

Nova York no té més remei que prendre decisions per incentivar altres mitjans de transport, amb el risc que la demanda de transport públic sigui insostenible per a una regió metropolitana cada cop més poblada.
 En els darrers anys, de fet, ja s'ha apostat decididament per una xarxa de carrils bici que connecti Queens, Brooklyn i Manhattan i que permeti arribar amb relativa facilitat a les principals avingudes de la ciutat


A continuació, una demostració que es va fer fa 3 anys, en la qual es comparava un trajecte en bicicleta, amb transport públic i amb cotxe. Per altra banda s'han implementat solucions que estan canviant la ciutat, algunes d'elles polèmiques.





Lògicament, aquestes iniciatives, així com les iniciatives orientades a la promoció de l'autobús, tenen una feblesa evident: s'orienten a la població que resideix a prop de Manhattan. És a dir, s'orienten a la població que té menys propietat de cotxe i més accés a la completa xarxa de Metro.

Emergeixen d'aquesta anàlisi diverses consideracions:
- Nova York és una ciutat que combina el turisme, les persones que només hi treballen, població jove/Universitària i una població que viu amb greus dificultats econòmiques.
- L'ús del vehicle privat és brutal, quin és el futur metropolità a Nova York quan la benzina no sigui tant barata?
- Està Nova York preparada per ser una ciutat per viure amb infants a càrrec?

dilluns, 2 maig de 2011

Bildu... i d'on havien de sortir?

El suprem il·legalitza les llistes de Bildu. Farcides d'independents sense antecedents amb Batasuna i d'una colla de candidats d'EA (partit legal i fins no fa gaire amenaçats també per ETA).

La lògica no s'ha posat en pràctica. Després de 40 anys, lògicament a l'esquerra abertzale hi ha gent amb passat i contactes amb ETA. És tant ridícul com considerar que a la dreta espanyola no n'hi ha franquistes o personatges poc democràtics.  En definitiva, s'ha demostrat que la llei de partits perseguia idees, no moviments.

Però a banda de lògica, no s'ha considerat el que sembla una obvietat. Les organitzacions evolucionen i els moviments no organitzats, també. No hi ha dubte que continuen existint persones amb voluntat de matar, però també és cert que l'Estat sap perfectament que allò que suposadament era un moviment territorista unit ha passat a ser una olla de grills amb, cada cop, més esquerdes. I una d'aquestes esquerdes la provocava la voluntat d'optar per mitjans democràtics. Estem segurs que tothom vol  que es mantinguin aquestes esquerdes?