dijous, 24 febrer de 2011

Metro Linia 9, estacions fora?


Sembla ser que la Línia 9 de Metro avançarà a menor ritme, però a més, el Departament de Territori i Sostenibilitat preveu estudiar l'eliminació d'algunes estacions inicialment previstes. Tret d'aquelles amb transbordament, que millorarien sensiblement les opcions dels viatgers, quines proposaríeu vosaltres?????

dimecres, 23 febrer de 2011

Tarragona 2013?

Si recordeu, fa 2 anys començava a parlar de la candidatura de Tarragona 2017, Jocs del Mediterrani (post I i post II). En els darrers mesos la situació ha canviat i el que era una candidatura amb imatge i planejament urbanístic fet, ha esdevingut un sprint per preparar ràpidament l'opció del 2013.

La ciutat assignada, Volos a Grècia, ha renunciat per motius econòmics. Mersin i Trípoli són les altres ciutats que optaran avui per aquesta opció, tot i que la ciutat líbia ha perdut totes les opcions per motius obvis.

Sembla ser que Tarragona 2013 era una bona opció per accelerar inversions previstes i garantir la celebració dels jocs, especialment perquè el 2017 implicava lluitar contra altres ciutats que no estaven prepararades per 2013. Ara bé, cal no oblidar que el context econòmic no té un horitzó de recuperació clara, que algunes infraestructures i equipaments estan sense fer i que la promoció de l'event s'haurà de fer en poc més d'any i mig. Un risc, si més no, tot i que les espectatives també serien menors. Avui sabrem si Tarragona farà història.

divendres, 18 febrer de 2011

Els reptes del nou govern (IV): la reducció del fracàs escolar

Aquest post ha estat íntegrament redactat per Oriol Garcia Codina, qui agraeixo enormement la seva aportació.


L'objectiu bàsic de la legislatura (i més enllà) és la reducció del fracàs escolar. Espanya, i Catalunya no en queda al marge, és un malalt greu pel qual ens hem de preocupar seriosament. Segons el working paper de la Comissió Europe Reducing early school leaving Espanya ocupava el 2009 el tercer pitjor lloc de la UE 27 (31.2% de fracàs escolar, respecte d'una mitjana de 14,4%). Per si no fos prou greu, la situació ha empitjorat en una dècada, un 7,2% més, mentre que la resta d'estats experimenten, amb comptades excepcions, milloren. 

El fracàs escolar no només és el fracàs de l'individu, l'escola i la família, sinó que també significa un fracàs pel conjunt de la societat i de l'economia.Suposa una important llosa per al creixement econòmic en àrees d'alt valor afegit (com es pretén impulsar l'economia del coneixement amb una bossa tan gran de joves no qualificats), i un sobrecost en termes de polítiques públiques paliatives (subsidis, serveis socials, etc). 

Finlàndia, per exemple, ha estimat el cost que implica que una persona no acabi els estudis obligatorisen 1 milió d'euros, repartit al llarg de la vida. Fa feredat pensar quants milions podem estar comprometent pel futur.

Com abordar la solució? A continuació s'esbossen algunes línies de debat.
1. El fracàs escolar és un procés que es reforça amb el pas del temps. Per tant, cal incidir en els primers símptomes, que es detecten a l'educació primària, i així evitar el progressiu desajustament entre el resultat esperat i l'assolit.
2. Els resultats educatius estan vinculats amb factors socioeconòmics familiars: l'efecte escola no és suficient per explicar el resultat educatiu d'un individu, hi juga un paper crucial la família. Un major protagonisme de l'escola (aules d'estudi, grups de reforç), o bé d'iniciatives de reforç educatiu com el projecte Rossinyol  poden contribuir a reduir el factor família.
3. El sexe: és un fet en tots els països. els nens tenen pitjors resultats que les nenes. La segregació pot oferir millors resultats?
4. Metodologia docent: l'autoritat és dolenta per se? el treball en grup assegura millors resultats? es fomenta la responsabilitat i l'esforç?
5. Estructura docent: a primària, el docent normalment és únic, com la responsabilitat pels resultats. A secundària, aquesta responsabilitat es dil·lueix, i és l'estudiant el responsable. Cal reforçar el compromís individual professor-alumne?
6. Els itineraris formatius: la FP sembla que darrerament remunta, però durant dècades ha estat una via desprestigiada. Cal adequar els itineraris a les capacitats, però també a les necessitats del teixit productiu. Realment l'estat espanyol té una estructura productiva tan polaritzada, en la qual demanda un 40% d'universitaris, un 30% de tècnics especialistes, i un 30% de fracassats escolars?

dimecres, 9 febrer de 2011

Gestió de la mobilitat i gestió dels espais de parking

Començaré pel tòpic: a casa nostra quan es parla d'incloure el peatge urbà (o congestion charging) i la inclusió de les àrees verdes i blaves d'aparcament pràcticament es queixa tothom.De seguida es considera una mesura recaptatòria i feta amb la pitjor de les intencions.
Un servidor es troba en diversos fòrums i espais tècnics, amb informació al voltant d'aquestes dues mesures com les dues tendències més importants en les ciutats mundials. El debat no és de dretes, esquerres, socialistes i convergents. Parlo de ciutats del món. Què tenen en comú?
Les ciutats, enteses en sentit restrictiu (no com a sinònim de metròpolis) es troben en tots casos amb persones que agafen el cotxe en un punt A on el cotxe està aturat i el deixen a un punt B i l'aturen. El que passa entre aquests dos punts és gestionar els fluxes de trànsit i la mobilitat, però el que passa abans i després de l'itinerari dels punts A i B és fonamental també per entendre la gestió del trànsit i evitar la congestió. En realitat, la gestió d'aquesta qüestió és vital per donar resposta a les persones que van en cotxe, tot i que no solen agradar l'usuari del vehicle privat.



Michael Kodransky and Gabrielle Hermann argumenten "For much of the twentieth century, cities in Europe, like cities in the rest of the world, used parking policy mainly to encourage the construction of additional off-street parking, hoping to ease a perceived shortage of parking."


Un dels exemples de l'àrea verda és que ha disminuït l'ús del vehicle per desplaçaments interns a Barcelona. Oferir aparcaments gratuïts (per exemple els dissabtes i diumenge a la zona de la platja), en canvi, genera congestió en aquella zona.

En realitat estem parlant de tres mesures de gestió dels parkings públics com a mesura disuasòra de l'ús del vehicle privat:

- Econòmic: pujar els preus, però fins quan? alguns experts determinen que han de ser elevats, fins el punt que no més d'un 85% dels espais estiguin ocupats en tot moment. Més del 85% vol dir que no és disuasori, menys d'un 85% vol dir que és ineficient. L'objectiu, repeteixo, és eliminar mobilitat en transport privat que hauria de derivar en transport públic. Els experts també determinen que l'argument de "és més barat a Lleida que a Barcelona" no hauria d'emprar-se. Les mesures econòmiques han de determinar diferències en funció de l'indret (el grau de congestió). i de l'hora. Aquí es fa, només en part. Els diumenges no es paga, però no hi ha diferència entre centre i barris allunyats.

Hi ha una idea generalitzada, com he comentat, sobre fer pagar al carrer com a mesura recaptatòria. El debat tècnic, però, n'és un altre. Aquí veiem gràficament com fer pagar millora la gestió del trànsit, per tant, afavoreix els conductors(tot i que ens fa ràbia pagar, és clar).


Illustrating Parking Reform with Dr. Shoup from Streetfilms

- Regulatori. La construcció o arranjament de noves zones de parking anirien lligades a requisits ambientals, nivells de congestió, proximitat de transport públic, etc. I podem posar dos exemples: "Zurich only allows developers to build new parking spaces if the surrounding roads can absorb additional traffic without congestion, and the air can handle additional pollution without violating ambient air quality norms." Dutch cities set three grades of parking maximums that differ depending on the level of public transit access available to the neighbourhood. Only the areas least accessible to existing public transit may build substantial numbers of parking spaces, yet even those remain capped.

 - Disseny de l'espai públic: quan es posen obstacles al carrer, s'intenta evitar que s'aparqui perquè, possiblement, aquell carrer és massa estret o bé s'hi genera congestió de cotxes donant voltes a la rodona.



dimarts, 8 febrer de 2011

Reptes del nou govern (iii). Defensar la Sanitat pública

Crec en la sanitat pública universal com a motor de progrés social i equilibri, no crec en els models que deixen la sanitat pública a una anècdota per la gent gran i una minoria que no té assegurança. Una societat sense salut és una societat que no millora la seva esperança de vida, que no aposta per la salut dels infants com a inversió de futur, que no planteja la salut com a prioritat de progrés econòmic i social.

També crec que la sanitat pública no de pagar-ho tot. Ha tenir una cartera de serveis ben definida i dimensionada, ha d'apostar pel medicament genèric i ha de tenir metges i professionals ben preparats i ben pagats. Tant ben pagats que ha d'existir un fre a la compatibilitat de feines a la privada.

Quan analitzem el cas català ens trobem amb un sistema on els metges hi són tant a la pública com a la privada, on una part important de la població paga mútues, on els metges tenen temps per treballar a mitja jornada a la pública i mitja jornada més a la privada i on la despesa en medicaments es dispara. 

Evidentment, no hi ha una recepta màgica per millorar l'eficiència del sistema (eficaç ho és). Per començar, els casos comparats mostren models de transició, que en el cas català sembla iniciar-se amb el nou govern.

Hi ha dos camins a seguir:
- Baixar l'oferta de serveis inclosos al catàleg de prestacions.
- Disminuir la demanda del sistema potenciant que les persones paguin assegurança a mútues. Cal ser conscients que existeix llibertat individual a l'hora de contractar aquestes assegurances i per malalties o tractaments cars, la població prefereix sovint els serveis públics per un problema d'incertesa sobre els serveis invertits per la sanitat privada. Existeix la percepció que per una operació de genoll és millor anar a una privada, on segurament tindràs nul·la llista d'espera però uns serveis propis d'hotel. En canvi, per un tractament de càncer, especialment en edat avançada, es percep que la privada té incentius perversos.

En aquest entorn, quin és el missatge que ha de donar el nou Conseller si, com sembla, actua seguint els dos camins?

Sota el meu punt de vista, el que no ha de fer és generar un clima en el qual  la societat percebi que menys serveis vol dir pitjors serveis. El pitjor que pot fer un Conseller és donar la sensació que si algú opta per la sanitat pública, aquesta està en procés de funcionar amb els incentius perversos de la privada. Seria com si un director d'hospital privat digués que estan estalviant perquè els malalts de càncer no els surt a compte. Anirieu a aquell hospital privat? Jo no, preferiria pagar per un altre.

Dit d'una altra manera, no es pot donar per fet que tothom pagarà una mútua. El missatge d'aquests dies del Conseller Ruiz s'emmarca en un discurs en el millor dels casos de classe mitjana. Però no podem oblidar que, per a la ciutat de Barcelona, per exemple, només un terç de la població (34%) té la doble assegurança pública-privada segons l'enquesta de salut del 2006. El Conseller ha de donar missatges de confiança especialment per les persones que no puguin o no vulguin optar per la doble assegurança, perquè molt possiblement no opten per aquesta via perquè no poden.

divendres, 4 febrer de 2011

Partits de centre

Avui la Cadena Ser ha publicat una enquesta que mostra tres idees bàsiques de com es sent la població espanyola:

- El PP segueix tenint un gran avantatge sobre el PSOE, superior als 10 punts.
- El 47% d'enquestats no volen que el PP governi i el 44% ho veu necessari.
- Rajoy, a l'igual que ZP, no està ben valorat.

En resum, la tornada del PP es veu majoritàriament com un mal menor i el vot es mostra cada cop menys fidel.  El sistema de partits, però, continua sent més bipartidista que mai. A diferència del cas alemany i britànic, no existeix un partit de centre que pugui fer una doble funció d'aglutinadora de vot descontent amb el partit que governa (ja sigui PP o PSOE) i d'efecte centrífug per als dos partits majoritaris. I tot i que a Espanya l'experiència d'UCD i el CDS va acabar fracassant, seria interessant veure si enriquiria l'avorrida política espanyola.

dimarts, 1 febrer de 2011

Una llei de barris a l'espanyola?

En els darrers mesos s'ha desenvolupat un dels pocs projectes impulsats pel "Ministerio de la Vivienda". D'acord amb els esborranys que circulen, la Llei planteja com a prioritats la "rehabilitació de l'habitatge i la regeneració urbana". Els principis rectors mostren un biaix per la rehabilitació d'edificis, enlloc de l'elecció catalana el 2005, centrada en projectes integrals de barris, en el qual la rehabilitació i construcció de nous habitatges i equipaments era només una part.
Hem de tenir en compte que la Generalitat, que té competències en matèria d'habitatge, ja ha previst mesures específiques per la rehabilitació, recollides en el desplegament del Pacte Nacional per l'Habitatge i al Pla Territorial Sectorial que involucra l'actual govern tot i ser un compromís aprovat en l'anterior mandat.

El govern espanyol, doncs, planteja a primera vista un cas de possible duplicitat en un àmbit en el qual té poca cosa a dir com és l'habitatge. On sí pot aportar alguna cosa és en la construcció d'equipaments i millora d'espai públic, mitjançant el suport específic als projectes municipals. En aquest cas, però, ens trobaríem amb l'experiència recent del FEIL i FEIL II, planificats i impulsats en un temps gairebé rècord per donar resposta a projectes pendents d'executar.  La improvisació seria, doncs, un cop més manifesta i no es podria culpar les Comunitats Autònomes si es triés la via d'inversió pública.


Si d'una cosa podem aprendre en el cas de la Llei de Barris és que la segregació social i la degradació urbana no poden reduir-se només amb una neteja de cara dels edificis, que permeti millorar el parc d'habitatges al mercat. Ans al contrari, la capacitat d'un barri per atreure nous veïns de condicions socioeconòmiques ben diversa (component social de la llei de barris) depèn de molt diversos factors: el teixit social, la seguretat, el dinamisme, l'accés en vehicle privat i aparcament del mateix, etc. De ben segur tots coneixem alguns èxits i fracassos en aquesta direcció.

Per saber-ne més: Cliqueu aquí.