dilluns, 31 gener de 2011

Fer fora RENFE?

Després de la darrera crisi en la relació RENFE-usuaris de rodalies a Catalunya, el nou govern ha plantejat escenaris més enllà del Contracte Programa que s'acaba a finals del 2011.

En tota infraestructura que comporta serveis de transport es poden fer reduccions a l'hora d'analitzar els motius que porten a una mala percepció per part de l'usuari, és el cas del problema de RENFE:

- Per una banda la infraestructura requereix d'un disseny que determinaran la capacitat i la velocitat. En el cas d'una carretera local, les curves, l'amplada de la via i el volum de trànsit pot condicionar que els usuaris arribin a la seva destinació més d'hora o més tard. En un tren, la catenària, el disseny de la via i la doble via en són determinants. Aquests elements estan en mans fonamentalment de les inversions d'ADIF.
Un altre factor determinar n'és l'estat de conservació de la via. En una carretera, els sots, les ondulacions, la manca de línies de separació de carrils.

- Un segon element a tenir en compte és el confort i la seguretat del passatger. Disposar de vagons moderns i suficients per la capacitat del tren ha estat el repte a Madrid i Barcelona, on els viatges s'han duplicat en pocs anys. Però no és tant fàcil, per cada vagó afegit  la màquina va més lenta i, per tant, el tren pot perdre competitivitat respecte el cotxe. D'aquí que els problemes de RENFE es confonguin amb els problemes endèmics provinents d'ADIF. RENFE pot posar millors trens (de fet no tenen res a envejar als S-Bahn alemanys o els trens suecs) però no tenen la freqüència i capacitat necessària per la saturació de la xarxa.

- Per últim, la gestió del servei pròpiament dita, que determina els horaris, la política de gestió de personal i la capacitat d'ampliar serveis quan es preveu una mobilitat especial (casos de partits de futbol, línies que connecten zones industrials amb accessos de matinada, etc). Aquesta responsabilitat ha estat transferida a la Generalitat de Catalunya.

El que tracto de dir en aquest post és que els tres pilars de la gestió de la mobilitat del ferrocarril van intrínsicament lligats entre sí, en el moment que falla un d'ells (especialment el primer) suposa una rèmora per la resta.

Per tant, en clau de futur, cal desmitificar algunes afirmacions escoltades els darrers dies:

- Ferrocarrils de la Generalitat ho faria molt millor: Jo diria... depèn de com i de què hagi d'assumir. Ha d'assumir el personal i els salaris que RENFE deixaria? Independentment d'aquesta variable, també cal recordar que la gestió de FGC està plena d'encerts en termes de servei ben vist (Metro del Vallès) però també de foscors (Línia d'Igualada i Manresa) on la velocitat i freqüència són baixes.
- Recentment l'ex-conseller Nadal deia que el traspàs donava molts instruments per a que la Generalitat pogués gestionar be el servei. Aquesta afirmació és ben bé un oximoron perquè el traspàs dóna instruments per poder gestionar una part del servei, però no allò fonamental.
- "Cal donar accés a empreses privades sense cap relació amb les infraestructures per començar de 0, per exemple Abertis". Hem de ser conscients del que això pot implicar. Hem acusat RENFE i ADIF d'abandonar línies regionals per manca de demanda, com la línia d'Osona. Estarem disposats a acceptar que una empresa canviï totalment les prioritats polítiques en virtut d'una millora en les línies amb més demanda? Segurament els residents a Castelldefels, Sabadell o Mataró estarien d'acord, els de la Garriga, Figaró o Vic potser no.

dilluns, 24 gener de 2011

Els informatius lingüístics a BTV

Fa uns dies es va filtrar (amb relativa fiabilitat) que CiU plantejaria l'eliminació o reducció de BTV en cas de governar a l'Ajuntament de Barcelona.El panorama audiovisual local està ple d'algunes contradiccions, com a mínim vistes des de fora:

- Emisores de ràdio d'abast local amb un pes massa important de programació d'abast global (per exemple, els partits del Barça).

- Dues xarxes de televisions locals (Canal Català i la XTVL), que no sempre fan programació local.
- El cas de BTV, capaç de reinventar-se amb nous formats, el més interessant el BTVnotícies.

Puc tenir una opinió al respecte sobre com hauria de traduïr-se aquest mapa, en la línia de garantir programacions que combinin programació local i evitin solapaments, tant en ràdio com en televisió.

També tinc clar què en salvaria per al cas de BTV:  un exemple seria els informatius en diverses llengües (InfoIdiomes), disponible també a BTVnoticies, un bon exemple del que ha de ser un servei públic, amb pocs recursos, fets amb la col·laboració d'entitats culturals així com consulats i sense duplicitats al panorama audiovisual.

dimarts, 18 gener de 2011

Esperar el bus

 Des de fa uns anys els autobusos de moltes ciutats tenen (de manera més o menys generalitzada) indicadors de temps de pas. Actualment aquesta informació resulta útil per saber si hem de tenir més o menys paciència o bé si ens compensaria més anar caminant o en altres transports per arribar a la mateixa destinació.
L'ús de "bus trackers" ha arribat recentment als Smartphones, per exemple, Urban Step per al cas de Barcelona en Android.
A Chicago han ampliat aquest servei a locals i comerços privats. No són els primers locals on podem veure monitors de temps, en alguns aeroports i estacions de tren i bus ja en trobem als bars. La novetat és que el cas de Chicago és el primer on ho veig en locals al carrer, sense un equipament específic de transport.
Els testimonis reconeixen que és una fórmula interessant per fer entrar gent que sap que ha d'esperar una estona, o d'altres que estan fent compres i volen fer temps. En el cas de Chicago afegiria que el clima hi juga un paper, fa molt fred a l'hivern i, per tant, potser algunes persones fullejaran llibres, compraran un cafè o entraran a un supermercat si saben que disposen de 10 minuts.
El temps dirà si és interessant com a servei i si té sentit que una implantació massiva impliqui despeses compartides.
En definitiva, una bona integració dels interessos dels privats i de la informació en temps real que pot fer la vida una mica més fàcil.


Redefinir el model autonòmic

D'enllà de les declaracions d'Aznar sobre el model autonòmic, en el qual s'atacava la possibilitat de tenir 17 estructures més o menys idèntiques, s'ha fet visible que l'acord en la base de la qüestió és major de la imaginable entre PP i PSOE.
Culpabilitzar a les CCAA de l'endeutament de l'Estat té una part de realitat i una part de mentida:
  • En primer lloc, és necessari analitzar la qüestió evitant generalitzacions com la fet avui pel diari ARA, que publica que l'Estat té 97.000 milions d'euros de deute. La xifra possiblement sigui correcta, però no hem d'oblidar que amb l'actual model de finançament i fiscalitat de les Administracions Públiques espanyoles, l'administració autònomica i local són també, de facto, Estat.
  • Sense entrar en concrecions l'Estat recapta bona part dels recursos de totes les administracions. Una part marxen a les CCAA afectades per la LOFCA, a les diputacions, als ajuntaments i a les grans ciutats, unes altres es queden a l'Estat.  
  • La segona qüestió a tenir en compte és l'autogovern. És indiscutible que als anys 80 ningú esperava que algunes CCAA gaudissin d'un grau d'autogovern tant important, fins el punt de buïdar l'Estat de bona part dels seus trets definitoris (cultura, habitatge, sanitat, universitats). En el millor dels casos, les CCAA esperarien tenir les competències fixades per la constitució, però amb una fort influència de l'Estat (per exemple en educació i universitats). L'evolució del model ha portat a dues homogeneïtzacions, la primera als 90 i la segona en aquesta dècada, totes dues cap amunt, i un procés de retrocés en la segona legislatura del PP.
  • La qüestió és, doncs, per què es va homogeneïtzar? La resposta és clara, per generar estructures de poder que permetessin els dos principals partits accedir al poder quan estessin a l'oposició. Però el principal, i possiblement el menys reconegut, tret de Catalunya, és simplement per evitar que Catalunya tingués un gran d'autogovern que desiquilibrés una idea d'Espanya unitària. Lògicament, en aquest argumentari Euskadi menja a part.
  • Per tant, discutir el model autonòmic reconeix la incapacitat real de sustentar un model d'alt autogovern equiparable, i ho fa atacant aquella autonomia que es sent més còmoda en un escenari d'alt grau d'autonomia. La solució de deixar les CCAA com a regions "a la francesa" es planteja com una solució poc plausible en aquest debat on el que es preserva és el poder de l'Estat i no pas l'encaix de les particularitats. 
  • Tercer, els Ajuntaments. Depenents de l'Estat, el seu problema és que han de buscar fórmules per acabar de quadrar els números. Les CCAA, fonamentalment, els han atorgat competències i serveis als quals no es pot fer front. Sorgeixen les Diputacions i els Consells Comarcals com a ens de suport a aquestes problemàtiques i el cercle viciós del model es torna a encetar:  responsabilitats-augment d'estructura-despesa elevada- compromisos que creixen- cerca de l'excel·lència en els serveis- finançament depenent de l'Estat, les taxes locals i el mercat del sòl.
En definitiva, la trampa queda en evidència: l'Estat està endeutat, les Autonomies també, els municipis també. Retocar el nivell intermedi (en aquest cas l'autonòmic) s'entén des del plànol ideològic de preservació d'un Estat fort, però no pas des del punt de vista de l'equilibri i futur de les finances públiques. Per tant, el debat pot resultar interessant, però no pas com a oportunitat de concentrar poder en l'Estat, sinó més aviat com a oportunitat per crear un sistema que dóni respostes al món local (a canvi d'una reforma integral de les administracions locals, incloent-hi la reducció del nombre de municipis i ens intermedis) i alhora un model que pugui generar incentius d'autonomia financera a les autonomies que, amb un alt grau d'autonomia, gestionin millor i contribueixin, per tant, a un menor deute públic.

dijous, 13 gener de 2011

Argentina y la falta de papel moneda

Col·laboració especial de Nicolás Patrici per aquest bloc. Nicolás és doctorand en Ciència Política. Publica regularment columnes d'opinió a La Vanguardia sobre Argentina.
Argentina vive una situación política y económica extraña. Por un lado, hace 3 meses el líder político del gobierno murió dejando a su esposa, la presidenta Fernández, al mando total del gobierno. Tarea que llevó a Fernandez a bajar un poco el perfil público y a intentar sostener el  repunte en los índices de popularidad generada frente a la trágica muerte de su marido.
En medio de este clima político extraño, la Argentina vive una situación económica excepcional. Los precios internacionales de los granos, en particular de la soja, siguen creciendo a un ritmo tan grande que le permiten a la Argentina crecer a altas tasas sin sufrir demasiado su aislamiento económico (caída en las inversiones extranjeras y altas tasas de interés).
Sin embargo, el crecimiento económico argentino está acompañado de una alta inflación que el gobierno intenta disimular.
Con una economía en crecimiento, con ausencia de crédito -altas tasas de interés- y con una moneda que se devalúa a un gran ritmo inflacionario, la Argentina vive un boom de consumo: gastar el dinero es mejor negocio que ahorrar. El boom de consumo demanda, sobre todo en un período donde se inician las vacaciones de verano- dinero líquido.
Si la Argentina aumenta el circulante la inflación no sólo se dispararía sino que podría generar cierto pánico. Si la Argentina emitiera billetes cuyo valor superase los 100 pesos (20 euros), el efecto psicológico de pérdida de valor se haría también sentir.
La Argentina y su gobierno se enfrentan por tanto a una crisis de liquidez -que no es lo mismo que una crisis presupuestaria, y mucho menos a una crisis de pagos-. Salir de esa crisis supone una decision de política económica que implique blanquear la verdadera tasa de inflación de la economía argentina. El efecto político de dicha medida es un riesgo que una presidenta que intenta a toda costa bajar su perfil y sostener su popularidad no puede permitirse a 6 meses de las elecciones presidenciales.
La Argentina enfreta a su propio espejo y a los límites de su propio crecimiento.

dimarts, 11 gener de 2011

Culpar el sector catalanista

El diputat (des de 1992) Joan Ferran es lamenta, en un llibre de recent publicació de l'amiga editorial Episteme, del comportament del que la premsa anomena "sector catalanista del PSC", tot dubtant dels resultats que hagués obtingut el partit en cas de triar una estratègia més catalanista a les passades eleccions.

El primer que cal analitzar per entendre aquesta tensió interna és contestar la pregunta, existeix un sector catalanista al PSC? Gent molt propera al partit admet una "ànima" catalanista, però no pas una manifestació ordenada d'aquesta ànima. De fet, recorden algunes d'aquestes persones que Maragall tenia com a primer secretari del PSC a Montilla. El partit, per tant, mai ha tingut una facció catalanista organitzada, coordinada amb l'objectiu de controlar l'organització.

En els darrers anys, el debat Catalunya-Espanya ha generat molt soroll. Parlo de soroll perquè les estratègies dels principals partits han buscat sempre no trencar l'status quo. Montilla no ha volgut trencar amb el PSOE ni generar un clima de desconfiança mútua. Hi ha capítols, com la defensa del finançament per part del Conseller astells, que poden interpretar-se com una manifestació de l'ànima catalanista. Aquesta actuació, en tot cas, va ser interpretada en el seu moment com una fórmula de defensar la visió del tripartit sense obligar a una confrontació entre PSC i PSOE.

La segona qüestió són les eleccions.En ocasió de les eleccions del novembre l'estratègia emprada en les anteriors eleccions era desesperada i insuficient. Tota aspiració a millorar les enquestes implicava mobilitzar el votant que tradicionalment es queda a casa en eleccions catalanes i vota a les generals. En època de crisi econòmica, l'estratègia era mobilitzar els que mai t'han votat.
I en canvi, s'ha donat l'esquena al votant de perfil més catalanista que va donar suport al PSC el 1999 i el 2003, millors resultats del PSC.

Culpar l'ànima catalanista del PSC és, sota el meu punt de vista, oportunista. L'estratègia guanyadora a Catalunya en els darrers anys ha estat el pragmatisme. Pujol en la seva darrera ho era molt de pragmàtic, i atreia un votant de principis catalanistes però ideològicament poc definit. CiU ha recuperat aquest votant, ajudat per una percepció deficient de la gestió del govern anterior i capacitat

Estic d'acord amb Joan Ferran, aquest votant segurament no hagués tornat al PSC fent una campanya en to catalanista. Però les campanyes es fan per donar resposta als votants, no només per agradar militants i elits del partit. Amb els vots dels militants cap partit pot governar en una democràcia.