divendres, 4 novembre de 2011

Comerciants del centre

La reclamació, no pas nova, dels comerciants de l'eix comercial "Barna Centre" per a la llibertat d'obertura en diumenges, ha fet tornar el debat sobre la limitació dels horaris comercials. L'anunci fet en plena campanya electoral, tampoc ens ha de sobtar.

Incertesa 

La qüestió és si el comerç a Barcelona pot seguir en aquesta situació en la qual:

a) Alguns diumenges l'any es pot anar a comprar. Coincideix amb els periodes de major facturació.
b) Independentment del nombre de persones que hi passegin a un eix comercial, la resta de l'any no es pot anar a comprar en diumenge.
c) Els centres comercials tenen horaris de dilluns a dissabte que van més enllà del clàssic tancament de les 20.30.

És indubtable que per al petit comerciant pot resultar força complexe obrir cada diumenge, si bé és cert que hi ha qui opina que si algú creu que pot vendre més en diumenge que en dilluns, potser el que caldria és tancar alguns comerços voluntàriament en dilluns.

Les federacions i associacions

En el rerafons, hem de fer esment a l'origen dels Eixos comercials i de les associacions vinculades a aquests eixos. En el cas de Barcelona, es va consolidar la figura mitjançant les associacions de comerciants de cada eix i amb la creació d'una figura jurídica de caràcter general per a la ciutat, "Fundació Barcelona Comerç".

Amb una lògica diferent trobem la Confederació de Comerç de Catalunya, una agrupació d'empresaris que ofereix serveis als seus associats i defensa el col·lectiu en qüestions de consens bàsic.

Reivindicacions com la de Barna Centre eren molt previsibles, com també són previsibles els dubtes d'eixos comercials propers i la crítica de la Confederació.

El model de governança haurà de canviar

La situació, lluny de sol·lucionar-se per aquest cas, va camí de provocar un canvi significatiu en el sistema de govern del comerç a la ciutat. En el triangle "Ajuntament-Eixos comercials-Fundació BCN Comerç" comencen a sortir escletxes que, sota el meu punt de vista, posen en risc l'actual model i obliguen a un replantejament futur.

La clau de volta es trobaria en quatre dinàmiques comercials que no poden aïllar-se del debat:

1) La progressiva "colonització" dels eixos comercials de la Rambla, Barna Centre, Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya i Gran de Gràcia. Marques internacionals que s'hi situen perquè resulta atractiu. Han arribat per quedar-s'hi, tot i que en ocasions sembla que molestin.

2) En paral·lel, el comerç tradicional ha patit ja un gran ajustament. Des d'aquest punt de vista, qualsevol modificació en les regles del joc no afectarà tant com les dinàmiques i pressions del "mercat" cap a ells. La transformació ha estat tant evidents que fan inútils emprendre ara polítiques i decisions proteccionistes. Alguns han aprofitat per traspassar els locals i treure un bon rèdit per la bombolla immobiliària. D'altres, simplement han sortit enfortits i veuen els horaris com a oportunitat.

3) Hi ha 19 eixos comercials a la ciutat però els principals canvis els impulsen, motivat pel turisme i les noves formes d'oci, una quarta part d'ells.

4) Els eixos comercials de Poblenou, Sant Martí, Sant Antoni i Sants tenen la pressió dels centres comercials. A l'igual que passa amb el primer cas, els Centres Comercials han arribat per quedar-s'hi.

En defintiva, veig poc governable un model en el qual l'atomització d'interessos en termes de tipologia de comerç i situació geogràfica acaba passant per davant d'una figura jurídica (la Fundació), dissenyada i pensada per a un moment en el qual les dinàmiques del que avui configura el comerç a Barcelona encara eren inicials i incertes en alguns aspectes.


2 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Tot això que expliques és molt interessant però al meu entendre la solució és ben senzilla: cal desregular els horaris comercials i donar llibertat total als comerciants per tal que gestionin els seus negocis com millor els hi sembli, sense les interferències administratives de les limitacions horàries actuals. Recordo que una vegada vaig arribar a l’hotel de Nova York de matinada i necessitava un adaptador elèctric: no vaig tenir cap problema per trobar-ne un a la botiga de la cantonada. Això a Barcelona és impensable. I si amb la llibertat d’horari les botigues guanyen més diners que ara això vol dir també que pagaran més impostos, i suposo que ningú negarà que això és un benefici per a la societat. Al capdavall, per fer anar els seus negocis els comerciants es juguen els seus propis diners, i ningú millor que ells sap cóm s’ha de portar el negoci. I si s’equivoquen són ells els que assumeixen les pèrdues, si no hi veuen futur tanquen i no se’n parli més. El mercat s’acabarà regulant automàticament, i això vol dir que a Sarrià, per exemple, els dissabtes a la tarda i els diumenges la majoria de comerços romandran tancats per manca de demanda, i a la Rambla potser només tancaran unes poques hores a la matinada per netejar. No he entès mai aquest afany de regular els horaris comercials amb l’excusa de defensar els botiguers. Això és un plantejament fals, en una economia de mercat els botiguers s’han de defensar sols, de la mateixa manera que Spanair s’hauria d’espavilar sense els escandalosos ajuts que rep de l’administració fent una competència deslleial als seus competidors.
Apa, ja m’he desfogat. Bon cap de setmana!

A.Orte ha dit...

Coincideixo amb tu. Com ja saps, deixo la solució sempre, voluntàriament, en superfície, per donar peu al debat. I en aquest cas la desregulació em sembla l'única i més plausible. L'únic dubte que tinc és si serà el resultat d'una imposició política o bé fruït del final del model de governança entès com organitzacions unides de manera força artificial al meu entendre.