dimecres, 21 setembre de 2011

Reduccionisme amb el deute municipal

És innegable que els municipis són les principals víctimes i alhora poden considerar-se protagonistes de la crisi del deute públic. El problema, sota el meu punt de vista, no neix d'una mala gestió dels equips municipals de tots els colors polítics. Reduir el problema als casos més flagants de mala gestió, de mala previsió d'ingressos o els casos de corrupció és confondre l'opinió pública en un debat molt més profund. A continuació presento tres dels problemes que caldrà abordar en el futur:

a) El primer, clarificar el marc competencial


En el seu moment els municipis van assumir competències importants en matèria d'urbanisme, medi ambient, serveis bàsics i la necessitat de disposar d'alguns equipaments públics. I van assumir-ne d'altres de no obligatòries, per exemple la dinamització cultural. El principal problema que tenen els ajuntaments és que assumeixen competències que no han reclamat, d'altres que reclamen i els pertoca i d'altres que no tenen però assumeixen per la pressió del municipi.  Cal determinar què podran fer els municipis, quins municipis no podran fer-ho sols i, per tant, requeriran de fórmules de gestió mancomunidades, quines necessitaran d'instruments de suport des de vegueries/diputacions o Generalitat i quines competències s'han desvirtuat d'enllà que el legislador va actuar.

b) El problema del sistema de finançament

Òbviament, el volum de despesa no és sostenible per a més de 900 municipis amb l'actual finançament. Els recursos propis dels municipis representen una proporció molt baixa dels ingressos. Cal tenir clar que amb l'IBI i les zones blaves no es pot fer gran cosa. El control dels recursos transferits per l'Estat, Generalitat i Diputacions ha estat relativament estable, fins l'arribada d'una crisi no prevista.
Alguns ajuntaments actualment molt endeutats han sofert un canvi profundíssim en la qualitat urbana del municipi. Han modernitzat infraestructures bàsiques (llum, aigua, clavegueram), dedicant-hi recursos que no tenen però que, a la llarga, impliquen un estalvi significatiu en reparacions. D'altres simplement han reformat ports, han fet nous passejos marítims o han recuperat barris amb greu situació social.

Un cop més, el marc competencial ha incentivat a pràctiques generalitzades en dues direccions, amb un mal comú, la generació d'una roda que no es pot aturar.
 La primera és la possibilitat d'ingressar mitjançant el negoci immobiliari. La cessió/venda/permuta de sòl municipal va fer creure els Ajuntaments que les estructures i inversions no canviarien.
La segona és la tendència a dotar els municipis de grans equipaments (teatres, auditoris, escoles de música, poliesportius) sense un finançament extern previst i un dimensionament adient. El resultat, personal fix en espais infrautilitzats, inversions a pagar a llarg termini, un mala d'equipaments públics irreal per a la població de bona part dels municipis. No oblidem que en aquesta qüestió els Ajuntaments no són únics culpables, ja que la Generalitat financia la construcció mitjançant un Pla Únic d'Obres i Serveis. 


c) Invertir i gestionar bé vs. No invertir i gestionar bé

El deute en aquests casos és un problema greu, però s'ha de dir obertament que els pobles i ciutats del segle XXI han de tenir espais de qualitat del segle XXI. La qüestió és quan i quant invertir... no es pot pervertir el debat i transformar-lo en un "no invertir" per a gestionar millor. Dit d'una manera planera, no hem de deixar d'aspirar a transformar 5 euros per poder-ne tenir 10 euros. L'alternativa és seguir tenint-ne 5 per sempre. Demonitzar la inversió pública perquè genera dèficit és com eliminar la despesa en R+D a una empresa farmacèutica.

A l'igual que passa amb les empreses, els municipis han de seguir transformant-se, ser més atractius per a la inversa externa i espais per viure-hi a gust. No oblidem que treballem per viure-hi i vivim a casa, però també necessitem carrers, places i equipaments de qualitat. Ara bé, és absolutament necessari que s'endreci de dalt de baixa fiscalitat local, la dimensió dels Ajuntaments, la quantitat de municipis,  estructures del món local (diputacions, consells comarcals) així com el model resultant de suport als municipis des de diputacions/consells comarcals/Generalitat. Perquè, efectivament, la qüestió no és frenar a un municipi per transformar 5 euros en 10, la qüestió és si podem plantejar un escenari en el qual tothom transformi 5 euros en 10 al mateix ritme i amb el mateix risc de perdre'l de cop.