dimarts, 26 juliol de 2011

Coses d'en Duran

Tot sembla indicar que el PP guanyarà còmodament les properes eleccions generals, la qüestió és saber si ho farà per majoria absoluta o per una gran majoria absoluta. En tots dos casos CiU té alguna cosa a dir a Madrid, especialment si, com semblen apuntar els primers mesos de govern, el PP esdevé forta a Catalunya en tres eleccions diferents i consecutives (locals, autonòmiques i generals).

La qüestió és, què està disposada a fer CiU per garantir l'estabilitat del seu govern? De moment, està disposada a pactar amb PSC i PP en funció de la temàtica, amb l'objectiu de marcar terreny però sense polaritzar en excés el debat públic. CiU accepta ser criticada pel PSC en matèria de retallades, però tots dos es busquen per a legislar en àmbits rellevants.  En el cas del PP no se'n parla de fidelitat, però sí de lleialtat.

En la política espanyola CiU sap que és igual que el PP en tregui 190 com 210 escons. No és el seu problema. I donat que els seus resultats seran millors que el 2008, CiU es reconeixerà amb prou legitimitat per mantenir la seva estratègia partidista. La prioritat màxima és el pacte fiscal, una mena de concepte rebaixat i ensucrat de la veritable aspiració d'autonomia fiscal (concert econòmic). I ja podem anunciar ara que es signarà un nou pacte fiscal, un model que reformarà l'acord del 2009 i que agradarà a les Comunitats del PP a banda de Catalunya.

Això sí, es signarà sense poder avaluar a temps el model de finançament del 2009, encara en desplegament i greument afectat per la baixada d'ingressos i l'efecte de l'IVA.

Diumenge vam saber que en Duran no descarta que entri a un futur govern espanyol. CiU, que vota a favor de mesures del govern de ZP per sortir de la crisi, no descarta entrar al govern d'un partit que encara no ha dit com pensa sortir de la crisi. Lògicament, aquest anunci es fa únicament i exclusiva en visió d'estabilitat de govern. Però tampoc podem oblidar que en Duran vol ser ministre, un desig que es va conèixer en època del PP i que va reiterar fa uns anys, quan es va postular com a ministre de Foment a Madrid.  En Duran té un sentit d'Estat, com diu el tòpic. Però aquest qualificatiu és tot sovint emprat tant pels seus defensors, que en té molts en l'entorn periodístic "mainstream", com detractors en les files sobiranistes.

En definitiva, venen anys de relació PP-CiU molt estable. ERC serà residual, si no decideix ser una comparsa de CiU per poder sortir a les fotos, i el PSC haurà de buscar desesperadament el seu espai mentre continua pensant en quin electorat és el que l'ha de fer guanyar eleccions (en nombre de vots, a l'espera d'una llei electoral catalana). En paral·lel, la crisi segueix dipositada: caldrà seguir alerta, no sigui el cas que la política i les polítiques públiques segueixin allunyant-se del debat públic.





4 comentaris:

Daniel Vidal ha dit...

Hola Andreu

Molt bon post.

No sé si són "coses d'en Duran". Sí sé que la legitimitat de CiU està fora de dubte i que si el PP esdevé fort no és per la seva "bona feina", sinó per la gens bona feina d'altres (els quals, per cert, coincideixo amb tu que "continuen pensant" i sembla no haver reaccionat -tema que, per cert, mereix un post específic).

Per cert, el pacte fiscal potser sí és "un concepte rebaixat i ensucrat de la veritable aspiració d'autonomia fiscal", però no deixa de ser un possibilista pas més, en espera, en tot cas, de temps més propicis.

A.Orte ha dit...

El cas de la no reacció del PSC mereix un post, però prefereixo completar el relat si, com sembla, les famílies tradicionals es reordenen al voltant d'un nou líder. Ahir ja es va veure amb l'acord intrínsic entre Bustos i Ros per ajornar un grup parlamentari propi.

Quant el pacte fiscal, crec que s'ha de ser exigent. El 2009 es va fer un pacte que fins que no es vegi en la pràctica, teòricament havia de millorar força alguns aspectes de finançament (és un tema molt tècnic, en Santiago Lago i la Marta Espasa han escrit molt del tema). Retocar-lo ara sobre la base del règim comú em semblaria una burla electoral, tenint en compte que en pre-campanya es parlava directament de concert basc o quelcom molt similar.
Per cert, vigilem de fer acords de finançament que millorin la situació present per a les autonomies. Si no es dissenya bé pot donar-se el cas que "esperant els temps propicis" el model es capgiri en base al pes de l'IRPF, de l'IVA i dels impostos de grans fortunes (bé, aquests tendeixen a 0 gràcies als amics evasors i a les falses societats).

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Avui estic bastant d’acord amb tot el que dius, però faré uns afegitons:
1/ El PP guanyarà per una “gran majoria absoluta”, més per demèrit del PSOE que per mèrits propis.
2/ Respecte als resultats del PP a Catalunya, de les tres eleccions que dius en les dues primeres em sembla que només va treure el 12.3 i el 12.7 dels vots (parlo de memòria). Són uns resultats molt minsos, es miri com es miri, però amb intel·ligència en poden treure molt profit.
3/ Siguem realistes. El “pacte fiscal en la línia del concert econòmic”, almenys tal com ens el van vendre durant la campanya electoral, no existirà mai. I si s’acaba acceptant per part de la “metròpoli”, llavors és que hi haurà lletra petita amagada i, en qualsevol cas, llavors s’haurà de discutir quin és el “cupo”. Dir pacte fiscal sense parlar del “cupo” és no dir res.
4/ Que en Duran vol ser ministre a Madrid ho diu des del dia que va fer la primera comunió. De moment, però, no n’hi han fet cap cas.
5/ Sí, Esquerra haurà de fer una llarga travessia del desert, i per començar a recuperar-se no en tindran prou amb quatre anys, ni posant-hi un escolanet d’en Puigcercós. La gent té memòria.
6/ El PSOE de Catalunya seguirà com fins ara, esperant que el nou cicle de CiU al govern s’esgoti. Avui s’ha dit que en Ros i en Bustos han pactat no demanar grup propi a Madrid a canvi de tenir llibertat de vot al “Congreso de los Diputados”. I jo que juraria haver sentit als dirigents del PSC haver dit per activa i per passiva que aquesta llibertat sempre l’han tingut! Francament patètic.
7/ La crisi seguirà, com a mínim, dos o tres anys més, i la taxa d’atur continuarà tenint dos dígits que comencen per dos i... apropant-se al tres. Altra cosa és la gent que es dedica a l’”economia informal”, un sector que cada dia té més importància. I deixa’m dir que sort en tenim, perquè si no fos així no podríem ni sortir al carrer.
Sento haver-me allargat més del compte. La culpa és de la crisi, que em deixa més temps lliure que abans.

A.Orte ha dit...

Miquel, estic totalment d'acord amb tu. I no t'has de disculpar per fer comentaris llargs, al contrari.