dijous, 24 març de 2011

Sobre hipoteques i riscos socials

Sóc de la generació de la Bombolla Immobiliària, no sóc afectat de la crisi immobiliària.
Als meus 30 anys, considero que hi pertanyo a aquesta generació perquè quan jo vaig començar a treballar a l'empresa privada l'augment  de preus era superior al 20% a Barcelona. En aquells primers anys fins que trobes una feina més o menys estable, al meu entorn es va començar a generar una dinàmica d'endeutament voluntari en el qual, de manera al·lucinant, en teoria prenia una pèssima decisió estalviant alguns euros cada mes (total, per un 2% que et donen no val la pena, em deien), anant al mercat de lloguer habitatge i esperant a que la bombolla (segons alguns, mai esclataria) m'acabés per afectar perquè quan jo volgués comprar tot estaria encara més car.

Ves per on, aquella decisió, basada també en una incertesa sobre la meva futura localització professional (element fonamental per entendre que Espanya sigui un país amb mínima mobilitat geogràfica per motiu laboral), s'ha demostrat vàlida (no dic pas millor) a mig termini. A hores d'ara l'atur i les baixades salarials (sobretot quan canvies de feina) afecten la generació d'endeutats voluntaris. Els coixins de seguretat no existeixen perquè l'estalvi és nul, els familiars propers no poden ajudar més (molts han aval·lat) i la possibilitat de vendre o llogar l'habitatge no sempre és fàcil, d'acord amb la devallada de preus del mercat de lloguer i de compra.

El problema ha afectat els bancs (és incert que les víctimes del disbarat de la bombolla siguin només els "propietaris", els propietaris reals dels immobles impagats són els bancs). I ara la cantarella que sents al carrer és doble: 1. els que demanen emular el model americà de condonació del deute dels propietaris d'habitatge (lliurar les claus del pis t'allibera del deute); 2. els que demanen que sigui l'Estat qui salvi el deute dels ciutadans amb els bancs per evitar que es quedin sense habitatge. Segons aquesta perspectiva, l'Estat ja ha pagat anteriorment pels excesssos bancaris, per què no una segona?

No pretenc donar lliçons de res, no me n'alegro del mal de ningú. Evidentment. Però crec que sense una reflexió més enllà del resultat final de tot plegat, no haurem entès res.

No tinc una opinió clara sobre la solució final, si bé tinc clar que un contracte entre dos privats no hauria d'afectar a un tercer, que som tota la resta. El problema de fons, sota el meu punt de vista, és la concepció individualitzada que tenim aquí vers el dret d'habitatge,

El dret a l'habitatge mai es pot plantejar des d'una concepció privativa si algú s'aproxima des de l'esquerra. No té cap sentit les HPO de venda perquè les HPO no són il·limitats i el sòl tampoc ho és. En canvi, l'habitatge públic de lloguer permet rotació en base a criteris de renda o necessitats (gent gran, universitaris, temporers del camp). Es va optar per una combinació de totes dues, sota el meu punt de vista, un error.

No té sentit que l'Estat salvi un privat que ha arriscat per sobre de les possibilitats i no premiï, sinó més aviat el contrari, un privat (amb ingressos similars) que ha decidit no viure per sobre de les necessitats. No pot ser que l'Estat no ajudi fiscalment els llogaters i els propietaris que posen un pis en lloguer, però sí els que decideixen comprar. Em sembla perillós (els escàndols ho demostren) que els Ajuntaments obtinguin més diners per la venda de terrenys quan una promoció té el mínim d'habitatges de lloguer que preveu la llei, en comparació amb una altra promoció de "només lloguer". És absolutament pervers que els bancs amaguin els riscos dels seus productes hipotecaris i que no passi res per fer-ho.
No em sembla coherent que s'estimuli a un arrelament geogràfic de la població que redueix la seva ocupabilitat en funció de criteris de propietat immobiliària.

Desconec si la solució és el model americà de lliurar les claus o bé treballar en la direcció d'evitar que la bombolla torni a succeir. 


2 comentaris:

Alfons Claver ha dit...

Andreu,

D'una manera o d'una altra, hi ha 26 Estats dels Estats Units que són considerats "non-recourse", és a dir, permeten la dació, bé sigui per via automàtica o per resolució judicial. Per tant, n'hi ha 24 que no ho permeten.

El Districte de Colúmbia també ho permet.

http://wiki.answers.com/Q/Which_states_are_non-recourse_states_for_mortgage_debt#ixzz1HWwQWSh4

A.Orte ha dit...

Alfons, gràcies per l'aclariment. Coneixia el cas de Columbia, que és on conec gent ficada en aquest tema. salut