dimecres, 9 març de 2011

La difícil convivència del cotxe i la bicicleta (part 1)

Les bicicletes són cada cop més habituals en el paisatge de les nostres ciutats. L'arribada del bicing i el poc confort del transport públic en hora punta ha fet que molts barcelonins s'hagin passat a la bicicleta. En la darrera enquesta de mobilitat, aproximadament un 2% dels itineraris es feien en aquest mode de transport.

La transició no ha estat fàcil i s'ha generat un relat que connecta ciclistes amb un determinat estil de vida, ideologia i comportament incívic. En definitiva, els culpables que la ciutat no estigui preparada per a la convivència amb vianants i cotxes són els mateixos ciclistes.

La segona part del relat relaciona ciclistes amb incivisme i ataca l'Ajuntament per no penalitzar les faltes. Llegint algunes cartes al director o escoltant tertúlies de cafè, sembla mentida que les ganes per atacar el ciclista incívic no es compleixi en referència als conductors de cotxe que es salten semàfors, que aparquen en carrils bici o que van a gran velocitat pel carrer Balmes. En aquests casos, on el conductor feble (el del cotxe) rep la multa, tenim un Ajuntament "amb afany recaptatori".

El cert és que el problema de convivència existeix i s'ha d'afrontar amb fermesa (de fet, en 4 anys, més de 12.000 ciclistes han rebut multes) i amb imaginació.

I quan es busquen respostes, hi ha un gran desconeixement del que es fa fora, de les solucions possibles i d'una màxima en totes les propostes en matèria de mobilitat: s'han de buscar solucions que protegeixin al feble (la seguretat del ciclista vers el cotxe i la moto; la seguretat de la moto vers el cotxe; la seguretat del vianant vers tota la resta). Si una solució no serveix per aquests objectius, s'han de buscar altres alternatives.

Durant un temps, a Barcelona ens pensàvem que posant un carril bici s'acabava tot. En 20 anys segurament s'ha après dels errors i s'ha arribat a comprendre bé quins objectius ha d'afrontar un carril bici. En aquest post em centro en els diferents carrils bici, però hi ha altres solucions interessants que no passen només pel carril bici (ho veurem en posteriors post).

Quant els carrils bici  a casa nostra en predominen 5 models bàsics, amb variacions en alguns trams de carrer. Aquí els ordeno de pitjor a millor (els títulars no són acadèmics) i que demostren que en el millor dels casos, el ciclista i els vianants no juguen sempre en un únic terreny de joc:

1. Model de convivència buscada



Els vianants han d'ocupar el carril bici regularment, per exemple per accedir al transport públic o per creuar el carrer. La vorera es veu, a més, reduïda per la presència de motos aparcades.





2. Model de carril multiusos





En aquest cas, motos i altres vehicles tenen alta probabilitat d'interferir en el carril bici, generant riscos per als ciclistes.










3. Model de convivència probable





El vianant té una vorera estreta i el carril bici és ample. En cas de ser un carril bici d'ús escàs, un reclam per fer-lo servir per anar amb patins, caminant o corrent.





4. Model separat, a mitges






La idea no és dolenta, hi ha separació amb els cotxes i aquesta separació es fa allunyant el ciclista de les voreres i dels autobusos. Ara bé, és un model sorollós i on el ciclista va molta estona a pocs metres dels cotxes i dels seus tubs d'escapament.


5. Model segregador






Aquest es pot considerar el model a seguir i és, de fet, el que s'està implantant a moltes ciutats del món (incloent-hi la caòtica, per al trànsit, NYC). És un model que té els elements positius de l'anterior, principalment per al confort del ciclista (menys soroll i menor afectació de la fum). Però afegeix altres aspectes positius: separa el vianant i no li treu espai, permet que els cotxes aparquin al costat i incorpora una distància de seguretat per situacions en la que els acompanyants del cotxe obren una porta.








Avui hem vist, doncs, les solucions en relació al carril bici, però n'hi ha d'altres que veurem en un posterior post.