dijous, 31 març de 2011

HPO de compra: és just? (ii)

Fa poc menys d'un any parlava del que considero una política pública poc efectiva, com és oferir HPO de compra i poc progressista. Sota el meu punt de vista l'accés a l'habitatge protegit ha de fugir definitivament del concepte de propietat, en aquell post faig cinc cèntims de la meva argumentació.

Fa un any s'apuntava que el principal problema era creditici, arribant fins i tot a no cobrir-se'n promocions acabades.

Ahir vam conèixer les intencions del nou govern en l'impuls de les polítiques d'habitatge i sembla que no pren un rumb que em permeti ser gaire optimista.

La primera mesura és "alliberar" als Ajuntaments dels tràmits de concessió de l'HPO, en base a criteris de desburocratització. A partir d'ara es vol que siguin els promotors. Un greu error. Una cosa és desburocratitzar (un objectiu que tothom vol) i l'altre desvirtuar els objectius pels quals es construeix HPO, que és garantir l'habitatge a qui més ho necessita. Amb la intervenció d'un actor que no té obligació de rendir comptes a la ciutadania s'incorre en un risc encara més gran de clientelisme, soborn o tracte de favor.

La segona declaració feta pel responsable de la Generalitat és que no s'accedirà a HPO a qui no tingui garantida una hipoteca. És a dir, es vol evitar que s'adjudiqui un pis i es triguin mesos o anys en ocupar. Sobre el paper aquesta mesura pot ser positiva per evitar repetir procediments, temps i per evitar que els pisos estiguin buits. Però, un cop més, s'allunya dels objectius de l'HPO en termes d'accés de col·lectius amb dificultat, ja que amb la crisi creditícia difícilment algú de molts baixos ingressos entrarà a l'HPO. Si l'HPO no té sentit en cap circumstància, encara la té menys si la probabilitat d'accedir és major en llars  d'ingressos de, posem el cas, 1.500 euros en comparació amb algú de 1.000 euros.