dimarts, 8 de febrer de 2011

Reptes del nou govern (iii). Defensar la Sanitat pública

Crec en la sanitat pública universal com a motor de progrés social i equilibri, no crec en els models que deixen la sanitat pública a una anècdota per la gent gran i una minoria que no té assegurança. Una societat sense salut és una societat que no millora la seva esperança de vida, que no aposta per la salut dels infants com a inversió de futur, que no planteja la salut com a prioritat de progrés econòmic i social.

També crec que la sanitat pública no de pagar-ho tot. Ha tenir una cartera de serveis ben definida i dimensionada, ha d'apostar pel medicament genèric i ha de tenir metges i professionals ben preparats i ben pagats. Tant ben pagats que ha d'existir un fre a la compatibilitat de feines a la privada.

Quan analitzem el cas català ens trobem amb un sistema on els metges hi són tant a la pública com a la privada, on una part important de la població paga mútues, on els metges tenen temps per treballar a mitja jornada a la pública i mitja jornada més a la privada i on la despesa en medicaments es dispara. 

Evidentment, no hi ha una recepta màgica per millorar l'eficiència del sistema (eficaç ho és). Per començar, els casos comparats mostren models de transició, que en el cas català sembla iniciar-se amb el nou govern.

Hi ha dos camins a seguir:
- Baixar l'oferta de serveis inclosos al catàleg de prestacions.
- Disminuir la demanda del sistema potenciant que les persones paguin assegurança a mútues. Cal ser conscients que existeix llibertat individual a l'hora de contractar aquestes assegurances i per malalties o tractaments cars, la població prefereix sovint els serveis públics per un problema d'incertesa sobre els serveis invertits per la sanitat privada. Existeix la percepció que per una operació de genoll és millor anar a una privada, on segurament tindràs nul·la llista d'espera però uns serveis propis d'hotel. En canvi, per un tractament de càncer, especialment en edat avançada, es percep que la privada té incentius perversos.

En aquest entorn, quin és el missatge que ha de donar el nou Conseller si, com sembla, actua seguint els dos camins?

Sota el meu punt de vista, el que no ha de fer és generar un clima en el qual  la societat percebi que menys serveis vol dir pitjors serveis. El pitjor que pot fer un Conseller és donar la sensació que si algú opta per la sanitat pública, aquesta està en procés de funcionar amb els incentius perversos de la privada. Seria com si un director d'hospital privat digués que estan estalviant perquè els malalts de càncer no els surt a compte. Anirieu a aquell hospital privat? Jo no, preferiria pagar per un altre.

Dit d'una altra manera, no es pot donar per fet que tothom pagarà una mútua. El missatge d'aquests dies del Conseller Ruiz s'emmarca en un discurs en el millor dels casos de classe mitjana. Però no podem oblidar que, per a la ciutat de Barcelona, per exemple, només un terç de la població (34%) té la doble assegurança pública-privada segons l'enquesta de salut del 2006. El Conseller ha de donar missatges de confiança especialment per les persones que no puguin o no vulguin optar per la doble assegurança, perquè molt possiblement no opten per aquesta via perquè no poden.

4 comentaris:

Daniel Vidal ha dit...

Hola
M'agrada el post. Els dos primers paràgrafs, 100% d'acord. El tercer també força d'acord.
Però... les conclusions que extreus (que parcialment comparteixo) no deriven de les premisses.
Així:
a) Acabar (ja!) amb el tema de la dualitat públic/privada dels metges. Amb les excepcions que calguin, però s'hauria d'acabar.

b) "ben pagats"... això per tots els professionals, suposo. I com sempre dic, si és sistema públic, els preus/salaris han de ser públics, i això significa "correctament pagats", però un metge (o qualsevol altre 'funcionari') no s'hauria de fer ric treballant a la pública.

c) Crec que efectivament la idea és la que comentes... coses greus/complexes, la pública. Coses no tan greus/complexes, si es pot, la privada.

d) No em sembla malament donar el missatge de "escolteu, aquells que pogueu pagueu-vos una mútua privada; tindreu un servei (no mèdic -d'atenció, poques cues-) que a la pública no podem arribar per coses no urgents i ajudeu a que la pública funcioni millor (descongestionar el sistema)". I la gent ha d'esperar en la pública:
-excel·lència mèdica.
-resposta ràpida als casos urgents/importants
-la resta de coses ("que poden esperar") lamentablement segurament hauran d'esperar.

El que no es pot esperar de la pública el mateix que de la privada.

A.Orte ha dit...

TEns raó, el final en tot cas és una recomanació de comunicació, ho canviaré ara mateix.
Quant el tema b) jo quan dic ben pagats em refereixo, essencialment, a reduir al màxim la tendència a marxar a l'estranger, una situació que no passa amb mestres o altres empleats públics. La formació d'aquí és molt bona, ho diuen fora, és una pena que el sistema estigui dissenyat per tenir sous més baixos que a l'estranger i que els metges hagin de fer doble jornada (molt ben pagades) a la privada, o bé moltes guàrdies. Això, en alguns casos, pot provocar fatiga, cansament i dinàmiques perverses de treball (per exemple, que a Urgències no despertin a un metge que porta 20 hores de feina seguida).
En la resta de coses, totalment d'acord.

Carla ha dit...

Perdón por no escribir en catalán, pero llevo poco tiempo aquí y sólo lo chapurreo!Lo que comentas me parece muy interesante. Yo estoy realizando un master online de políticas y es un tema que debatimos, como mínimo una vez al mes. Yo he llegado a la conclusión de que no hay una respuesta perfecta, así que lo mejor es no romperse mucho los cuernos.

A.Orte ha dit...

Bueno, Carla. Es un tema complejo,sin una solución mágica, aunque habría que tomar medidas en la dirección que se decida, de lo contrario no sé si el sistema será sostenible. En todo caso creo que en el plano comunicativo es muy relevante puesto que puede llegar a afectar a la percepción social de la sanidad pública.