divendres, 18 febrer de 2011

Els reptes del nou govern (IV): la reducció del fracàs escolar

Aquest post ha estat íntegrament redactat per Oriol Garcia Codina, qui agraeixo enormement la seva aportació.


L'objectiu bàsic de la legislatura (i més enllà) és la reducció del fracàs escolar. Espanya, i Catalunya no en queda al marge, és un malalt greu pel qual ens hem de preocupar seriosament. Segons el working paper de la Comissió Europe Reducing early school leaving Espanya ocupava el 2009 el tercer pitjor lloc de la UE 27 (31.2% de fracàs escolar, respecte d'una mitjana de 14,4%). Per si no fos prou greu, la situació ha empitjorat en una dècada, un 7,2% més, mentre que la resta d'estats experimenten, amb comptades excepcions, milloren. 

El fracàs escolar no només és el fracàs de l'individu, l'escola i la família, sinó que també significa un fracàs pel conjunt de la societat i de l'economia.Suposa una important llosa per al creixement econòmic en àrees d'alt valor afegit (com es pretén impulsar l'economia del coneixement amb una bossa tan gran de joves no qualificats), i un sobrecost en termes de polítiques públiques paliatives (subsidis, serveis socials, etc). 

Finlàndia, per exemple, ha estimat el cost que implica que una persona no acabi els estudis obligatorisen 1 milió d'euros, repartit al llarg de la vida. Fa feredat pensar quants milions podem estar comprometent pel futur.

Com abordar la solució? A continuació s'esbossen algunes línies de debat.
1. El fracàs escolar és un procés que es reforça amb el pas del temps. Per tant, cal incidir en els primers símptomes, que es detecten a l'educació primària, i així evitar el progressiu desajustament entre el resultat esperat i l'assolit.
2. Els resultats educatius estan vinculats amb factors socioeconòmics familiars: l'efecte escola no és suficient per explicar el resultat educatiu d'un individu, hi juga un paper crucial la família. Un major protagonisme de l'escola (aules d'estudi, grups de reforç), o bé d'iniciatives de reforç educatiu com el projecte Rossinyol  poden contribuir a reduir el factor família.
3. El sexe: és un fet en tots els països. els nens tenen pitjors resultats que les nenes. La segregació pot oferir millors resultats?
4. Metodologia docent: l'autoritat és dolenta per se? el treball en grup assegura millors resultats? es fomenta la responsabilitat i l'esforç?
5. Estructura docent: a primària, el docent normalment és únic, com la responsabilitat pels resultats. A secundària, aquesta responsabilitat es dil·lueix, i és l'estudiant el responsable. Cal reforçar el compromís individual professor-alumne?
6. Els itineraris formatius: la FP sembla que darrerament remunta, però durant dècades ha estat una via desprestigiada. Cal adequar els itineraris a les capacitats, però també a les necessitats del teixit productiu. Realment l'estat espanyol té una estructura productiva tan polaritzada, en la qual demanda un 40% d'universitaris, un 30% de tècnics especialistes, i un 30% de fracassats escolars?

2 comentaris:

minimontse ha dit...

Interessantíssim article, Andreu, gràcies a tu i a l'Oriol Garcia Codina per il.lustrar-nos.
Sobre la segregació, algunes escoles comencen a experimentar amb una segregació parcial, només en determinades matèries, aquelles en les que homes i dones tenen maneres diferents d'aprendre. Per exemple, es veu que les matemàtiques s'expliquen de manera que resulten més fàcils per al cervell masculí, cosa que explicaria (diuen) l'escassedat de dones en carreres científiques. Tema molt interessant, encara que sempre perillós....

A.Orte ha dit...

GRàcies, li diré a l'Oriol.
Salut!