dimarts, 18 de gener de 2011

Redefinir el model autonòmic

D'enllà de les declaracions d'Aznar sobre el model autonòmic, en el qual s'atacava la possibilitat de tenir 17 estructures més o menys idèntiques, s'ha fet visible que l'acord en la base de la qüestió és major de la imaginable entre PP i PSOE.
Culpabilitzar a les CCAA de l'endeutament de l'Estat té una part de realitat i una part de mentida:
  • En primer lloc, és necessari analitzar la qüestió evitant generalitzacions com la fet avui pel diari ARA, que publica que l'Estat té 97.000 milions d'euros de deute. La xifra possiblement sigui correcta, però no hem d'oblidar que amb l'actual model de finançament i fiscalitat de les Administracions Públiques espanyoles, l'administració autònomica i local són també, de facto, Estat.
  • Sense entrar en concrecions l'Estat recapta bona part dels recursos de totes les administracions. Una part marxen a les CCAA afectades per la LOFCA, a les diputacions, als ajuntaments i a les grans ciutats, unes altres es queden a l'Estat.  
  • La segona qüestió a tenir en compte és l'autogovern. És indiscutible que als anys 80 ningú esperava que algunes CCAA gaudissin d'un grau d'autogovern tant important, fins el punt de buïdar l'Estat de bona part dels seus trets definitoris (cultura, habitatge, sanitat, universitats). En el millor dels casos, les CCAA esperarien tenir les competències fixades per la constitució, però amb una fort influència de l'Estat (per exemple en educació i universitats). L'evolució del model ha portat a dues homogeneïtzacions, la primera als 90 i la segona en aquesta dècada, totes dues cap amunt, i un procés de retrocés en la segona legislatura del PP.
  • La qüestió és, doncs, per què es va homogeneïtzar? La resposta és clara, per generar estructures de poder que permetessin els dos principals partits accedir al poder quan estessin a l'oposició. Però el principal, i possiblement el menys reconegut, tret de Catalunya, és simplement per evitar que Catalunya tingués un gran d'autogovern que desiquilibrés una idea d'Espanya unitària. Lògicament, en aquest argumentari Euskadi menja a part.
  • Per tant, discutir el model autonòmic reconeix la incapacitat real de sustentar un model d'alt autogovern equiparable, i ho fa atacant aquella autonomia que es sent més còmoda en un escenari d'alt grau d'autonomia. La solució de deixar les CCAA com a regions "a la francesa" es planteja com una solució poc plausible en aquest debat on el que es preserva és el poder de l'Estat i no pas l'encaix de les particularitats. 
  • Tercer, els Ajuntaments. Depenents de l'Estat, el seu problema és que han de buscar fórmules per acabar de quadrar els números. Les CCAA, fonamentalment, els han atorgat competències i serveis als quals no es pot fer front. Sorgeixen les Diputacions i els Consells Comarcals com a ens de suport a aquestes problemàtiques i el cercle viciós del model es torna a encetar:  responsabilitats-augment d'estructura-despesa elevada- compromisos que creixen- cerca de l'excel·lència en els serveis- finançament depenent de l'Estat, les taxes locals i el mercat del sòl.
En definitiva, la trampa queda en evidència: l'Estat està endeutat, les Autonomies també, els municipis també. Retocar el nivell intermedi (en aquest cas l'autonòmic) s'entén des del plànol ideològic de preservació d'un Estat fort, però no pas des del punt de vista de l'equilibri i futur de les finances públiques. Per tant, el debat pot resultar interessant, però no pas com a oportunitat de concentrar poder en l'Estat, sinó més aviat com a oportunitat per crear un sistema que dóni respostes al món local (a canvi d'una reforma integral de les administracions locals, incloent-hi la reducció del nombre de municipis i ens intermedis) i alhora un model que pugui generar incentius d'autonomia financera a les autonomies que, amb un alt grau d'autonomia, gestionin millor i contribueixin, per tant, a un menor deute públic.

1 comentari:

Joan ha dit...

Gràcies per l'ànalisi Andreu. Com sempre molt entenedor!

Joan.