dimarts, 30 novembre de 2010

Reptes del nou govern (i) La nova orientació del medi ambient


Avui inicio una secció fixa en aquest bloc. Parlaré dels reptes del nou govern de CiU. Ho faré amb un doble risc: el primer, avançar-me a les polítiques que encara no s'han anunciat, sense necessitat de llegir-me el programa electoral. El segon, destacar prioritats que poden deixar de ser-ho, o tendències en cadascuna de les matèries que poden passar a un segon ordre. I ho faré sense criticar ningú, els que van marxar i tampoc els que arriben.


Un dels primers temes a abordar a la Generalitat convergent serà la política mediambiental.

Orientada des del govern tripartit des d'un posicionament conservacionista de la fauna i flora, per una banda (especialment en espais naturals) i intervencionista per una altra (en matèria d'aigua, canvi climàtic i contaminació), la política d'ICV ha posat al centre de les seves actuacions l'educació ambiental, la protecció  i el control ambiental de les activitats productives (de fet, es va aprovar una llei l'any 2009 en aquesta matèria).

En la nova etapa, el principal repte és com fer compatibles els principis de sostenibilitat ambiental amb la sostenibilitat econòmica en un entorn de crisi econòmica.

La intenció de CiU és connectar el medi ambient amb l'energia, la indústria i l'activitat econòmica. El paradigma és diferent a l'anterior, ja que ara manaran els incentius econòmics i de mercat (exempcions d'impostos i taxes per encoratjar l'aposta pel fet mediambiental). I per altra banda, buscaran de ben segur un compromís públic i privat pel medi ambient, però ho faran apretant poc per les obligacions i molt per demostrar que cuidar el medi ambient és positiu pel país i per la seva economia (un element que sí comparteix amb ICV).

dilluns, 29 novembre de 2010

Lectura electoral

Les primeres 8 reflexions dels resultats d'ahir:

1. CiU ha fet una campanya seriosa, conservadora (no vol dir pitjor que la resta) i molt senzilla quant a missatge. La imatge del candidat es mantenia intacta tot i la llarga trajectòria en primera línia política. Ha aconseguit recuperar votants que havien marxat a Esquerra i probablement n'ha guanyat del PSC. No ha necessitat un PP dèbil per consolidar-se en el centre-dreta.

2. PSC. Campanya en clau metropolitana. Renúncia al votant catalanista. S'ha centrat en recuperar els que consideren que cal mobilitzar votants de clara lleialtat. En 2 anys el PSC ha passat de reivindicar un votant propi que feia guanyar eleccions al PSOE a reconèixer que el votant més fidel al tradicional missatge del PSOE és essencial. I per altra banda, la crisi econòmica afecta principalment aquest votant. Campanya grisa en imatge, un lema poc encertat en el context de crisi econòmica i un candidat fluix en oratòria.

3. PP. Sánchez Camacho ha capitalitzat votants de la perifèria de Barcelona sense perdre'n els més tradicionals. Ha ampliat l'horitzó que semblava esgotat fent un discurs que no ha abusat del concepte "Espanya", sinó més aviat del canvi polític i la immigració, els dos elements més sensibles per les bases socials de la perifèria barcelonina.

4. Iniciativa. Han fet campanya en solitari, l'únic partit amb un missatge centrat en temes diferents a la resta. Això li ha donat un avantatge, i és que el votant més d'esquerres l'ha vist com única opció viable. El problema és que possiblement ha recollit menys votants socialistes dels que podrien esperar. Tot i la seva gestió al govern és qui menys es resenteix.

5. Esquerra. La campanya m'ha agradat, un lema directe i una posada en escena innovadora (parlant a peu dret) sense una tarima al darrera. Però dóna la sensació que molts votants anteriors no l'han percebut com alternativa fiable per l'avenç de l'independentisme.

6. Solidaritat. Té molt mèrit, sense gairebé presència als mitjans i poca estructura de partit, ha aconseguit resultats molt dignes arreu del país, especialment Girona i Barcelona.

7. Ciutadans. Candidat bon orador en els cara a cara amb entrevistadors, però va perdre els papers al debat a 6. La consolidació demostra que van de debó, alguns presagiàvem la seva semi-desaparició fa un temps. Ens hem equivocat. Es mantenen tot i que el PP, d'on prové la majoria dels seus votants, també puja. Per tant, podran dir que la gent amoïnada pels temes en llengua i educació creix.
8. Plataforma per Catalunya no entra, per sort, al Parlament. Però té més de 70.000 vots, un símptoma que el vot xenòfob aflora a un ritme encara lent però molt concentrat, quelcom que es pot posar de manifest a les properes municipals. Quant a Reagrupament, es pot veure com un cas de bombolla 2.0: si et mous per Facebook i Twitter dóna la sensació que és un partit molt gran, amb molts suports. La realitat els deixa com un partit molt minoritari.

divendres, 19 novembre de 2010

Campanyes 2.0?

Fa una setmana vaig assistir a una interessant conversa-debat sobre la formació política i les noves tecnologies, organitzada per la Fundació CatDem. Una de les idees més concises i clares la va dir el nostre company Ivan Serrano: "aquestes eleccions tampoc seran 2.0". Efectivament, són les eleccions on més gent en parla. Al Twitter els experts i amants de la comunicació política s'encarreguen de destacar allò més rellevant de la campanya. Però em dóna la sensació que ho fan conscients que el contingut no està gaire cuinat per ser difós. Els partits, per la seva banda, es limiten a reproduir l'agenda o bé donar pinzellades més o menys inconnexes sobre l'obra de govern (en el cas del Tripartit) i sobre els pocs elements concrets que proposa Convergència, coneixedora que una campanya centrada en valors en positiu és del tot suficient per guanyar.
No està sent una campanya 2.0, com ho demostra el fet que l'usuari de les noves tecnologies es concep com amplificador d'arguments, orientats a l'audiència fidel, més que no pas com participant entusiasta dels missatges i debats.  Encara falta molt per arribar al desitjat efecte Obama en la societat.

dimecres, 17 novembre de 2010

Dades insuficients: l'ocupació al sector turisme

Habitualment veiem referències a molts informes, estudis i anàlisis basats en indicadors (dades més o menys objectivables) o dades d'enquesta.  Sovint passa que una informació resulta poc interessant per als mitjans de comunicació i l'investigador fa volar coloms amb un titular que els mitjans de comunicació amplifiquen. En altres casos és a la inversa, l'investigador es posa les mans al cap i es desmarca del titular.

El cert és que un indicador o una variable d'enquesta és una aproximació d'una realitat social. Un bon indicador és el menys qüestionable, aquell que per aquella realitat tothom fa servir, o tothom considera una bona aproximació. Així, el volum de tones de brossa recollida és un indicador interessant per conèixer la producció de brossa, d'igual manera que la taxa d'atur ho és per tenir una bona aproximació de la proporció de persones que busquen feina i no en troben, tot i que de seguida pensem que l'economia submergida té un paper que ens ajuda a fer matisacions.

Avui s'ha publicat a la Vanguardia un article amb el següent titular: "Barcelona, en la última decada: domina el trabajo industrial y muy pocos viven del turismo". 
El treball al que fa referència es remet a unes dades de la Seguretat Social on es determina que l'indicador clau per valorar quanta gent viu del turisme és el fet d'identificar la feina directament amb aquest sector segons les dades oficials. La interpretació de l'indicador, basat en una dada oficial, dóna lloc a reflexió. És una dada informativa, però no podem dir que sigui una bona aproximació (tot i que és la més fàcil) per fer derivacions sobre l'impacte del turisme en l'economia de la ciutat.

El turisme no pot tractar-se d'una manera separada d'altres fenòmens de les nostres ciutats i viles. El concepte "servei turístic" afecta tots els serveis en els quals el turista té una incidència. Sabem que els turistes van a hotels i sabem que necessiten transport. Però és un taxista un treballador que viu del turisme?? Sí i no. El mateix succeeix als treballadors d'un bar de Gràcia on un 15% o 20% dels clients són turistes. Tampoc es pot considerar turística la Casa del Llibre, un Restaurant amb dues estrelles Michelin, un teatre de Londres o un dissenyador de Webs per a hotels?. Però en canvi, els turistes deixen uns diners en molts d'aquests serveis, hi són presents, fins i tot en alguns casos ajuden a omplir i quadrar números.
La frontera del considerat "viure del turisme" i "treballador turístic" és enorme en un país amb un fort turisme interior, amb tipologies de turisme exterior que van més enllà del Resort de tot inclós. De fet, el turista cultural, el de shopping o el de negocis, pot arribar a tenir patrons de lleure similars als de qualsevol resident.

En els casos del model de tot inclós, fer una aproximació a la proporció de llocs de treball directes al sector és relativament fàcil. Sense turisme no hi ha llocs de treball a la Riviera Maya i no existirien altres llocs de treball indirectes. Aquí no podem dir el mateix i el fet que hi hagi poca gent directament vinculada per la SS al sector, no vol dir que el turisme no sigui una font importantíssima d'ingressos a la ciutat i un motiu per de creació de llocs de treball directes i indirectes.
En el nostre país, ens haurem de conformar amb els excel·lents estudis sobre activitat turística i despesa del PIB, tant importants per analitzar el sector. En el cas dels llocs de treball, caldria ser curós en la redacció de titulars, si no volem que una notícia tingui poca credibilitat.

dimarts, 16 novembre de 2010

El perfil dels parlamentaris catalans

D'enllà de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, 578 persones s'han assegut amb escó al Parlament, de les quals 26 han estat més de 5 legislatures, i dues d'elles han estat les vuit legislatures (una de CiU i una del PSC). D'entre els que més repeteixen, en proporció, trobem els del PSC, CiU i ERC. I els que menys, els/les d'Iniciativa. La mitjana d'estabilitat és de 1,70 legislatures per parlamentari/parlamentària. Sembla que la idea general dels polítics que s'aferren a l'escó no està clara, tot i que d'enllà d'aquelles eleccions del 2003, moltes de les noves cares d'aquell govern tripartit i de l'anterior govern de CiU tornaran a ser elegides en aquestes eleccions.
Només cal donar un cop d'ull a les principals opcions polítics per adonar-nos que darrera un suposat canvi, més aviat tendim a escollir llistes on la renovació sol centrar-se en les posicions capdavanteres a les demarcacions de Girona, Tarragona i Lleida. En canvi, a Barcelona, on els partits posen els seus principals referents d'aparell, el canvi costa més.

dimarts, 9 novembre de 2010

Aeroports privats a Madrid?

Sembla que Madrid activa el vell projecte d'aeroports privats ben a prop de la ciutat.

El projecte planteja una redistribució del trànsit dels aeroports militars i una especialització comercial i logística dels dos nous aeroports, així com Barajas.

De reptes i dubtes n'hi ha molts. La principal és si aquest projecte pot ser viable. Considerant l'experiència de Londres i Berlín hom podria pensar que pot ser viable en termes d'èxit empresarial, plantejar un ambiciós projecte de centrals de mercaderies i aconseguir que "Madrid sea el gran centro de logística de distribución del centro de Europa y del eje norte-sur y este-oeste”. Com a repte, no és pot negar que resulta il·lusionant per la regio. En primer lloc, perquè Madrid no és precisament una plaça ben situada. Allunyada del mar (els ports de Barcelona, València i Bilbao tenen Saragossa i el sud de França millor situades) i amb l'incertesa del paper d'alguns països centreeuropeus en el futur. Madrid avança, però què faran els hongaresos, els alemanys, els Italians o els austríacs? 



dilluns, 8 novembre de 2010

Privatitzar autovies

Les crisis de liquiditat al sector públic té, gairebé sempre, una solució fàcil: privatitzar els serveis atractius per al sector privat. Fa més d'una dècada el compromís d'estabilitat exigit per la UE per accedir a l'Euro va implicar la privatització d'alguns serveis en règim de monopoli. 

La situació actual s'explica per molts altres factors, alguns d'ells provinents per decisions d'altres governs (especialment el problema del model productiu).

La qüestió és que alguns ja preparen la privatització d'alguns actius de l'Estat per a privatitzar si la situació empitjora: AENA, RENFE i les autovies serien les primeres candidates. La notícia és que les concessionàries reclamen una compensació per la diferència del que tenien previst guanyar i del que guanyen. Una mala notícia pels que pensaven que seria fàcil reduir la despesa pública en gestió d'autovies traspassant la gestió d'algunes de les més rendibles al sector privat.

El problema de fons és la sensació que arriba al ciutadà: un cop més les grans empreses en mans d'alguns sectors d'activitat reben la protecció de l'Estat. En canvi, d'altres veuen com han d'assumir tot el risc d'obrir una empresa o negoci propi. Amb aquesta decisió entra en crisi la visió liberal de l'activitat empresarial, que considera que el risc i els beneficis són privats i el regulador que garanteix la transparència és l'Estat. Es crea una relació força injusta d'aquesta activitat, en el qual el risc és compartit i els beneficis són privats, una via que no convenç les tesis socialdemòcrates i molt menys les liberals.

Tea Party

Avui tenim una nova aportació externa al bloc provinent de Washington DC. 



I have long maintained that the United States --a non-parliamentary unitary executive system-- is not really a two-party system.  The Democratic and Republican parties can be seen, for our purposes, as the equivalent of multi-party parliamentary coalitions.
The left-leaning party (the Democratic party) is made up of everyone from self-described socialists to so-called "Blue Dog Democracts; on the other hand, the right-leaning smaller government party (the Republicans) consists of a broad spectrum that runs the gamut from near Anarchists to so-called Northeastern Republicans, the latest in a long tradition of not very conservative but still barely electable in the liberal Northeast politicians.
This quick summary is useful because many elections seem mainly to be about politicans fighting for the great mass of undecided centrist independents, in other words, pulling undecided moderate voters into their coalition.  This election, in sharp contrast, showed almost every politician trying desperately to appeal to the Tea Party, a movement that is strongly allied with the right.  The handful of candidates who eschwed or ran against tea party themes lost (i.e. Russ Feingold), had very tight races (i.e., Harry Reid), or didn't really care because they were in safe districts (i.e., Barney Frank).
The question that is floating out there but is not getting nearly the attention that I think it deserves is: Just how right wing is the tea party?  This right-leaning poster sees it as common sense but there is no question that its small-government and anti-spending bent flies in the face of liberal and Democratic party orthodoxy...but, it obviously resonated with voters this year.  There are also questions about its staying power and its ability to resist being co-opted when they actually hold power.
Stay tuned.  Exciting as this was, the real test of the tea party is two years away.  Expect a Democratic primary challenger to President Obama and numerous outstanding candidates fighting for the right to challenge him under the banner of the Republican Party.

dimecres, 3 novembre de 2010

Ni-Ni

No m'ha convençut la mesura (electoralista) d'impulsar la contractació dels anomenats Ni-Ni (ni estudien ni treballen). No puc dir que no m'agradi, perquè sembla que qualsevol política dirigida a un col·lectiu problemàtic, amb risc d'exclusió, ha de ser aplaudida. Evidentment, la mesura pot ajudar, però no crec que sigui interessant pensant a llarg termini.

En primer lloc, es tracta de posar un tap en una ampolla plena de gas que carregat durant anys. La qüestió és que fa ja molts anys que el balanç educatiu adverteix d'una greu situació quant a fracàs escolar a Catalunya, una situació que s'ha agreujat en els darrers anys de crisi, en bona mesura perquè cal afegir la manca de treball no qualificat. Tampoc hem d'oblidar la crisi de valors que afecta a uns joves sense esperances i expectatives i un canvi de prioritats en la visió del treball i l'esforç.

És simptomàtic que, davant la situació identificada fa uns anys, les mesures estructurals (l'enllaç és del 2006) orientades al sistema educatiu passin ara a un segon nivell en el discurs, si bé és totalment cert (com em recorda la M.L) que s'estan fent reformes interessants per pal·liar la problemàtica. Amb tot, la mesura "estrella" s'interpreta com una manera de buidar de gas l'ampolla, essent coneixedors que el gas tornarà a entrar-hi i pressionar aquest sector.

Un segon grup de critiques es centren en l'ètica de la mesura. Té sentit centrar-se en un col·lectiu ampli però relativament conscient dels riscs? És a dir, en quina mesura els Ni-Ni no saben i no tenen inputs durant els seus anys d'escolarització sobre el risc d'abandonar els estudis? I en tot cas, l'atur dels menors de 25 no és únicament problema dels Ni-Ni, ja que supera el 40%. Qui es fa càrrec de les persones que estan a l'atur i tenen una carrera universitària?

En definitiva, es tracta d'una política socialdemòcrata? No, es tracta més aviat d'una política per donar resposta als efectes del fracàs escolar, dóna respostes curt-terministes que no afavorirà la igualtat d'oportunitats d'accés al mercat de treball. Hi ha millors opcions en altres partits? No sóc gaire optimista quant les propostes de CiU en matèria d'atur juvenil. Incentivar la beca i el contracte de pràctiques s'ha demostrat ineficient en el sistema productiu català, especialment els anys 90 i 2000.