divendres, 29 octubre de 2010

l'AVE i el futur high-speed rail

 Els models no sempre són comparables. Si bé fa un temps es van encarregar d'avisar que USA s'havia informat per la posada en marxa del model d'alta velocitat espanyola, fent fins i tot referència al Congrés americà, la crisi posa cada model al seu lloc.
El model espanyol s'ha dissenyat seguint una configuració radial. Això vol dir, bàsicament, que està limitat en termes de cost-eficiència:
a) Madrid està envoltada d'una meseta amb molt baixa densitat de població.
b) Les ciutats que connecta tenen fluxes de comunicació en moltes direccions (Sevilla cap al mar, Barcelona cap a França i cap al sud, País Basc cap a França).
Aquesta realitat geogràfica, agreujada per les característiques del terreny (cas d'Astúries, Galícia i Euskadi, per exemple) encareixen els projectes d'AVE enormement, fent que el cost social (el cost que caldria pagar per bitllet per no tenir hipotèticament pèrdues) sigui clarament insostenible en època de crisi, especialment perquè al cost de construcció cal afegir l'elevat cost de manteniment i la pèrdua de passatgers.
La segona inèrcia que genera el fet de connectar Madrid amb les ciutats perifèriques és que aquestes voldran generar nexes amb el seu entorn internacional. Catalunya reclama l'alta velocitat amb França, Badajoz amb Lisboa i Galícia amb Porto. Més cost, aquesta vegada per concebre el projecte com una realitat transnacional. Dos principis, el d'oferir servei a Madrid i fer-lo internacionalment, que xoquen clarament.

 RENFE ja ha reconegut que algunes rutes no donen els resultats que serien desitjables.

En l'altra cara de la moneda un model nord-americà basat en carredors que no han de connectar necessàriament. Fixem-nos al mapa adjunt: no hi ha pretenció de connectar Seattle (cantonada nord-oest) amb San Francisco i encara menys pensar en Vancouver. Per què caldria, si tenim en compte la distància que els separa? Un altre exemple, Chicago. És evident que juga un rol important, però no hi ha pretensió d'anar més enllà de la seva àrea d'influència natural. No es preveu cap connexió amb Washington i Nova York, això ja ho fa l'avió. Lògicament, no són dos països comparables en gaire cosa, tot i que el cost per Km. és vital en aquests casos.
 Potser sí en una, allà els projectes d'infraestructures tenen una lògica federal, que vol dir dues coses: 1. és molt difícil que es donin diners per projectes que només ajuden a uns pocs i 2. que es creen autoritats dels estats per desenvolupar el projecte, com ho prova l'exemple de l'autoritat de Califòrnia.

dijous, 28 octubre de 2010

Reglaments i persecució

Uns tribunals donen invalidesa a un reglament sobre ús preferencial del català a l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida. Altres recursos similars podrien invalidar reglaments interns d'Ajuntaments, Universitats i altres entitats.

El concepte ús preferencial del català és, sense dubte, problemàtic. Però, a diferència de la tradicional queixa del PP i Ciutadans, no va en detriment de cap llengua. El concepte ús preferent s'ha de distingir del d'obligatorietat.  De fet, l'Ajuntament de Barcelona fa servir, per exemple, el castellà i l'anglès en moltes comunicacions (especialment en opuscles). I les comunicacions i mails interns es fan, des de sempre, amb la normalitat que dóna el coneixement entre el personal que hi treballa (pots rebre algun correu en castellà, molt puntual, si es tracta d'algú que coneixes bé).
El català, lògicament, ha estat emprat en comunicacions oficials i protocolàries, també per part del PP. Costa molt creure que ho hagin fet condicionats per una normativa, tot i que l'haurien de complir. La millor notícia és que el català s'ha fet servir de manera normal i preferent. Preferent en el sentit de ser "elecció personal". Afortunadament els jutges no poden anar preguntant tothom si ha escrit un mail o una carta en català perquè està obligat o, simplement, perquè ho vol fer. S'ha creat, de nou, un agravi comparatiu... la sospita sobre els que trien preferentment un idioma respecte l'altre en les seves comunicacions. De ben segur un hipotètic manual d'estil del PP a l'Ajuntament obligaria a escriure e-mails en tots dos idiomes, ratllant així el ridícul i fent perdre el temps als tècnics municipals (els polítics, per sort, normalment sempre estan reunits, al telèfon, o menjant).

dimarts, 26 octubre de 2010

Diners a Suïssa

Hisenda ha recuperat 260 milions que es trobaven a Suïssa. És curiós, si més no, que més enllà de l'Ebre es donin carnets d'espanyolitat basada en la proximitat d'idees. En canvi, la fuga de capital i, directament, el diner defraudat a Hisenda (Hisenda som tots), sol passar desapercebut en les valoracions sobre "ser un bon espanyol". El patriotisme és, doncs, una qüestió que sembla sobrepassar el diner.

divendres, 22 octubre de 2010

Concert econòmic

El concepte "concert econòmic" és un dels principals desitjos dels partits catalans. A diferència d'altres conceptes emprats al debat polític, el concert econòmic sempre es fa servir de  forma rigorosa, tothom entén el mateix.  Però a diferència d'altres debats, la claredat del benefici que suposa per l'autogovern, no ha suposat gairebé mai una proposta realista als programes electorals.
El motiu d'aquest omissió, a excepció del debat estatutari, és que el procés de construcció de l'Estat de les Autonomies ha tingut durant més de 25 anys un denominador comú: mantenir les assimetries adquirides i no crear-ne de noves.
D'aquesta manera hom pot entendre que les negociacions sobre el model de finançament autonòmic hagin avançat sempre en la direcció de disposar de més recursos, però mai per la vessant de la recaptació, sinó pel  retorn dels recursos que l'Estat recapta.

El fracàs del model de finançament de l'Estatut del setembre de 2005 en les negociacions a nivell de l'Estat va posar de manifest que l'actual model està condicionat a dues dinàmiques: la necessitat de donar resposta a la LOFCA i el pacte tàcit entre PP i PSOE en les autonomies consideres pobres, sense un predomini d'un dels dos partits. I res ens pot fer pensar que allò que no servia el 2006, en un entorn de canvi de les regles del joc, pugui ser útil en un entorn de bloqueig del tema català a l'Estat, que es limitarà a descentralitzar competències i diners finalistes per la gestió d'aquestes.

Aquests condicionants eliminen qualsevol possibilitat d'obtenir quelcom similar al Concert econòmic en els propers anys. Per molt que CiU insisteixi al seu programa, no hi ha cap analista que consideri aquesta proposta estrella com quelcom plausible. És clar que parlar-ne no és pas dolent, però fer veure que es promet una cosa per després buscar culpables a l'Estat (que es buscaran quan el tema es bloquegi), és com xutar a porteria buïda.

dimarts, 19 octubre de 2010

Park Güell

Si recordeu, fa un any vaig fer esment a un dels debats més clàssics en els darrers anys al barri de Gràcia, com limitar l'accés al Park Güell. La saturació de la zona és evident i dificulta el manteniment, així com l'atracció de l'espai per la població resident.

Doncs bé, l'Ajuntament, un any més tard, no ho veu clar i ha decidit no fer res aquesta legislatura que s'acaba. Ajuntament i veïnat han de ser conscients que la solució no pot ser restrictiva en termes d'horaris (la gràcia d'un parc és poder-lo visitar durant totes les hores de llum). Així que no queden moltes solucions. O es limita el nombre de persones que hi accedeixen o bé s'especialitzen usos en funció de l'origen (per exemple, turistes només unes determinades hores del dia).
Una de les solucions plantejades fa un temps semblava coherent: la reserva prèvia per internet o telefònica amb unes excepcions (residents del barri), per als quals el parc es consideraria espai públic de barri.

De ben segur aquest tema entrarà al debat electoral del proper maig i la solució, per imaginativa que sigui, haurà de ser alguna de les plantejades en  aquests mesos.

dijous, 14 octubre de 2010

Treure punta de l'anècdota

No m'ha agradat la darrera polèmica, amplificada pels mitjans de comunicació en relació als cara a cara electorals. Sembla que fer un mínim de dos debats no està gaire ben vist per una part de la ciutadania. Ho trobo, certament, un debat absurd i estèril pels següents motius:
1. El debat a la TV3 sembla garantit. De fet, sembla que n'hi haurà un a dos i un altre a sis.
2. L'audiència televisiva de gairebé un 20% dels catalans no passa mai per TV3 (i possiblement una proporció similar només mira TV3).
3. L'objectiu dels debats és augmentar la informació relativa a les eleccions i, indirectament, fomentar la participació.
4. En paral·lel als debats, el consum polític arriba per molts altres mitjans (porta a porta, premsa escrita, espais electorals a la televisió, mítings, tertúlies radiofòniques). Molts d'aquests mitjans, per cert, en castellà, encara que es tracta de mitjans fets a Catalunya, i alguns oferint suport directe al candidat Mas. 
5. Criticar l'idioma dels debats és absurd. El candidat Mas ja ha dit que no pretén entrar en aquests debats. Només faltaria, ell és el primer que va anar fa cosa d'un mes a un programa Prime Time de Tele5, en Montilla també hi anirà de manera individual. Tots dos, per altra banda, han fet mítings parcialment en castellà a Catalunya, en Pujol ho feia tradicionalment.

Per tant, benvingut sigui tot el que afavoreixi a circular informació electoral, encara que alguns pensem que la sobreinformació pot generar més abstencionisme... i a les eleccions municipals, si hi ha candidats que volen parlar anglès, francès, italià o alemany per atreure els residents estranys comunitaris amb dret a vot, encara millor!


dimecres, 6 octubre de 2010

INEFC a les Terres de l'Ebre?

Ahir es va conèixer que Amposta i Cambrils negocien amb l'INEFC per iniciar els estudis d'educació física i esportiva. La notícia es va conèixer al mes d'abril en premsa local, i ahir se'n feien resó la premsa estatal i catalana.

La notícia és bona o és dolenta? A simple vista, seria bona pel Sud de Tarragona, que s'ha consolidat com a modesta destinació universitària. Primer amb els estudis d'infermeria, turisme i empresarials a Tortosa, i ara amb l'expansió de noves carreres. Reus, Tortosa i Tarragona tenien facultats, per què expandir a la 5a i 7a vila més gran de la demarcació?

El problema rau quan plantegem si el mapa universitari espanyol, està preparat per més de 100 campus d'universitat, més de 50 universitats (gairebé totes oferint com a mínim Dret o Empresarials) i una estructura pública al servei de "fabricar titulats". Una primera mesura interessant seria especialitzar les zones en funció del seu model econòmic i social (a Lleida, agrònoms, a Falset, enologia, a Tarragona arqueologia etc). Una segona mesura seria reduir el nombre de places de les universitats de Barcelona, pas previ per la creació d'una diferenciació entre universitats "bones" i universitats "dolentes, quelcom que està molt mal vist. Les universitats estan competint per atreure alumnat (subvenció) però no poden competir per atreure bon alumnat ja que no controlen les notes d'accés. Actualment, amb un 5, es poden entrar a una colla d'estudis dels considerats "prestigiosos" (Dret, Empresarials),  una demostració del fet que sobren places al sistema.

És legítima aquesta política? Alguns ex-rectors que he conegut tenen una visió contraposada. Mentre l'ex-rector i conseller d'universitats, Carles Solà, defensava un model expansiu territorialment, altres ex-rectors (i ex-rectora) defensaven més aviat el contrari, tot considerant que amb les excepcions d'especialització territorial, les carreres generalistes es podien estudiar a la UOC si hi havia impediment econòmic o personal pel trasllat.

Un dels principals arguments allunyats de la gestió universitària es troba en la relació laboral de l'estudiant amb la universitat. Quan uns estudis estan sobrerepresentats a les universitats en relació al mercat de treball (com li podria passar a INEFC si no redueix places a Lleida i Barcelona), i el graduat/da treballa en altres àmbits de coneixement, els ex-estudiants d'aquests estudis no parlen bé de la universitat i dels estudis en general.

En definitiva, la principal pregunta és: han valorat aquesta decisió en termes de necessitats del país? La política universitària va lligada a alguna altra política de país?

dimarts, 5 octubre de 2010

Fets i paraules

Els 4 anys del mandat del segon tripartit mostra, ara que es fa balanç, elements positius a tenir en compte, però
hi predomina la sensació generalitzada d'esgotament, desànim col·lectiu i desafecció vers les institucions del país i de relació amb l'Estat.
No entraré en valorar els fets positius, que es centren en les àrees de salut, infraestructures, justícia i cultura. S'han aconseguit fites importants, insuficients per neutralitzar en l'opinió pública els efectes de desgast de la crisi econòmica, la gestió del conseller d'Interior i els temes de país (llei de vegueries, finançament i relacions amb l'Estat).

La qüestió ara, des de la perspectiva comunicativa, és com transmetre tot això. Sembla que l'elecció del govern és presentar orgullós la seva acció de govern. Servirà per alguna cosa? Clarament no. Més aviat serveix per posar en línia l'estratègia de l'oposició, que davant els fets parla del 17% d'atur, de la incapacitat de resoldre problemes de país i del desànim general. Com diria en Lakoff, si el rival focalitza en uns issues en els quals tu no pots guanyar, no parlis d'ells. I lògicament, el 17% de l'atur passa per sobre de tots els kms. de metro inaugurats o de tots els hospitals reformats.