dilluns, 27 setembre de 2010

Sensibilitats vs. ideologia

Des de petits, a casa, et parlen de "treballadors" i "empresaris", dos móns antagònics difícilment conciliables.
Si considerem aquesta relació en el marc d'una lluita de classes, purament ideològica, els objectius i motivacions són diferents:
1. L'empresariat clàssic seria aquell que ha heredat l'empresa familiar, la manté i dóna feina a mig poble. Amb sort, aquest empresari serà valorat per poder conciliar el respecte pels treballadors i els beneficis. De petit, quan t'ho expliquen, sempre penses en les antigues colònies com a paradigma.
2. El treballador clàssic, aquell que treballa a compte aliè perquè vol o perquè no pot crear un negoci propi. Treballa molt i veu com els diners es queden en mans d'uns quants.

Com a resultat d'aquesta contraposició permanent, creixes i només sents gent que et repeteix que en el 99% de casos és una qüestió de ser propietari o no tenir-ho.

Funciona aquesta lògica en el món actual? Lògicament, mentre existeixin empreses de gran tamany amb lògica industrial, les condicions del treballador que no és més que força de treball. Amb el temps i una mica de contactes te n'adones que ni tot és blanc ni tot és negre.

La qüestió ve quan observes el món que t'envolta i descobreixes figures intermèdies. La més extesa i incompresa: l'autònom.
Les més modernes: el petit empresari vinculat a la nova economia. Aquest empresari sol ser una persona jove, amb una idea de negoci, que ha treballat per compte aliè prèviament. Entén, comprèn i vol treballar amb condicions perfectes, perquè en realitat és un treballador més de l'equip.

El nou empresari té uns valors de feina que van més enllà del "ordeno y mando" i planteja equips de treball on assalariats participen de l'estratègia i dels beneficis finals. És més, l'empresari de la nova economia sap com crèixer, simplement necessita finançament privat (que no arriba), patrocinis de grans empreses (que no és fàcil que arribi sense la intenció d'absorció)  i uns treballadors amb ganes i formació. El petit empresari no pensa en Sant Boi, Girona o Tortosa com a mercat, sinó més aviat en Praga, Toronto o Bangkok, però sí creu que pot millorar donant feina a gent d'aquí.

El nou empresari no té un especial interès en pagar poc, perquè si paga poc tindrà treballadors menys motivats, no atreurà els millors i els difícilment aconseguirà potenciar la capacitat de proposar idees (per què treballar a un lloc on no valoren la meva creativitat?). El nou empresari no està a cap associació empresarial, pensa que els seus problemes no són els de les grans empreses multinacionals. El nou empresari no creu que l'Estat hagi de posar gaires entrebancs, sinó més aviat agilitar la seva activitat, perquè al cap i a la fi, és bo que la seva activitat no es mogui del país.

Aquest empresari, que pot ser una tendència més forta de la que creiem, és també protagonista de la crisi. És protagonista de la manca de formació del mercat de treball, ha patit la sobrequalificació treballant per 1.000 euros en els seus inicis, i ningú li paga més per hores extra. Aquest empresari treballa, el seu treball genera riquesa i dóna llocs de treball. Aquest empresari no pot anar a la vaga del dimecres i ningú li dóna suport.

Interessant enllaç:

http://www.slideshare.net/triumphant/vision-2020-new-economy-2057907

dijous, 23 setembre de 2010

Entre la (Santísima) Trinidad i l'Asunción (de la Virgen) al PSOE

Tornen les primàries al PSOE. Abans del 2000, abans de l'arribada de ZP com a secretari general del partit, les primàries van aparèixer com una oportunitat de trobar l'horitzó perdut amb la fase final del filipisme. La dualitat Borrell-Almunia no havia sortit bé i la democràcia interna era una forma de donar espai a la discrepància i a l'oportunitat de verificar lideratges.

Uns anys més tard, les primàries demostren situacions de creència, gairebé religiosa, d'una cúpula del partit vers un candidat. A la CAM (Madrid per als amics), el candidat de l'aparell regional és convidat a renunciar per la incorporació d'una candidata amb visibilitat mediàtica i de confiança del president ZP.

L'argument? que té més opcions de plantar cara Esperanza Aguirre. La incongruència? en una organització regional on no existien problemes de lideratge intern (Tomás Gómez va ser candidat de consens en el pitjor moment del PSM), la candidata ve directament de la cúpula federal i a partir d'aquí es crea la democràcia interna. 

En canvi, a la Comunitat Valenciana succeeix una situació diferent. L'aparell regional es blinda i no sap acceptar que té un oponent que vol fer campanya, fins i tot negant-li la reserva d'espais per la recollida d'avals. Una crítica implícita que el mateix candidat Asunción ja presagiava al 2008, quan no treia pit en relació a la democràcia interna al PSPV.  Ahir es va conèixer que Asunción no podrà fer front a Jorge Alarte, una decisió que posa de manifest la fragilitat dels processos de primàries en funció de si el candidat agrada o no agrada als seus caps.

Una qüestió de fe, de molta fe.

dilluns, 20 setembre de 2010

Moderaterna

Els Moderats és el partit liberal-conservador suec que ha aconseguit revalidar, per primer cop, la confiança dels electors.
Es tracta d'un partit que va tenir l'oportunitat d'accedir al poder per segon cop a la història als anys 90. La seva tasca era igual de complexa que l'actual: treure Suècia d'una crisi. En aquell moment, el sistema de benestar es sustentava única i exclusivament per la plena ocupació. La càrrega generada per l'atur (al voltant del 10%) en aquella època va provocar un increment massiu del deute públic.
Tot i les promeses de canvis profunds, el govern conservador no va arribar a temps i els canvis i reformes del model de prestacions i serveis públics van arribar a finals dels 90. Aquelles reformes incloien reducció de les prestacions d'atur i la municipalització de molts serveis socials, fet que comportà que cada Ajuntament (allà amb una mida molt major que a casa nostra), desenvolupi un model propi. Paral·lelament va aparèixer el debat sobre l'ús de xecs per la lliure elecció de centres educatius, una de les propostes incorporades pels liberals-conservadors que es va consolidar i que provocà la incorporació d'un canvi en la lògica de prestació dels serveis: l'elecció individual. Avui dia, les critiques al model tradicional no es plantegen tant per la seva eficàcia, sustentació que s'ha vist provada amb els retalls dels 90, sinó per la manca d'elecció.

En aquest temps Suècia ha oscil·lat entre socialdemòcrates i liberal-conservadors (Moderats), que han gestionar la crisi i la sortida d'ella. La societat sueca està cada cop menys polaritzada en relació al model de benestar i actualment, l'arc parlamentari es divideix entre els defensors de noves retallades,  incorporar mesures que garanteixin que les prestacions no desincentiven l'activitat i els defensors del model d'alts impostos a canvi de serveis i jubilacions garantides.
Les noves eleccions han de permetre, per altra banda, que els Moderats triïn entre uns aliats d'ultradreta, que fa anys que no tenien presència activa al Riksdag, o bé l'elecció d'opcions aparentment antagòniques com els verds. Els partits de centre (liberal i de centre), tot i mantenir-se presents, no seran decisius.

dimecres, 15 setembre de 2010

Ser realistes o posar frens?

Catalunya ha viscut 4 anys d'esquizofrènia permanent en relació a la qüestió territorial. No ho dic pas pel debat "Sí" o "No" a la independència, un debat que s'ha posat sobre la taula i que es pot considerar un triomf dels defensors d'aquesta qüestió.
L'esquizofrènia ve definida pel fet que partits que no van defensar el text en el seu moment, Esquerra, l'han defensat, tot recordant que ells preferien el del 2005. Alguns dirigents del PSC eren capaços de defensar el text del 2006, però alhora han volgut veure de forma incrementalista (un pas endavant) l'escenari post-sentència, que com ja deia en anteriors posts, trencava la línia de flotació de qualsevol aspiració federalista.

Per la seva banda, CiU ha jugat un paper interessant, sabent emprar molt bé les seves cartes mediàtiques (especialment el grup Godó). Ha mantingut i activat el tema de la relació Catalunya-Espanya al debat polític i públic. Però a mesura que ens hem apropat al moment electoral, ha mantingut l'equidistància entre la independència, el regionalisme (d'una part important de l'stablishment que li dóna suport) allunyant-se de noves propostes com Reagrupament i Solidaritat Catalana. A l'hora de la veritat, les estelades, els crits i les manifestacions pel dret a decidir han quedat com un desideratum amb data indefinida. Diumenge vam saber que abans del 2014 no tenen previst convocar cap referèndum, i ara ja se'n parla del 2014-2018 com un període clau per al futur. Tot sigui dit, marcar el 2018 com a data no vol dir que tinguin previst fer-ho aquell any. Si fa uns dies parlava d'alguns federalistes que eren capaços de donar-se per satisfets davant propostes no federals, crec que és just dir el mateix dels suposats independentistes que, des de fa més de 15 anys, actuen amb la màxima de "l'ara no toca, no som prou madurs com a societat". 

Compte, segurament és una estratègia molt bona, perquè un referèndum amb un 30% de vots afirmatius seria una gran derrota. Però si és així, sembla incoherent focalitzar tot el discurs nacional d'un partit durant 4 "els anhels del poble català...", centrat en un simpatitzant independentista i, un cop arribats a  les portes electorals, deixar-ho tot en un "aquests anhels encara no hi són".

dijous, 9 setembre de 2010

El ball dels 80 per hora

Des dels seus inicis, la mesura de reducció de velocitat a la rodalia de Barcelona ha suscitat greus discrepàncies entre els defensors de la mesura, els contraris i els que, veient-ne molts aspectes positius, han trobat algunes contradiccions.

No hi ha dubte que la mesura s'ha posat en marxa en un període de disminució del trànsit a la RMB degut, en part, a una reducció de l'activitat econòmica i l'ocupació de zones industrials, que concentren espais de mobilitat privada obligada.

Independentment de l'element contaminant, els 80 per hora han permès suavitzar el comportament al volant de molts conductors. Algú podrà dir que si no volen accidents, potser millor que anéssim a 50 arreu. Però les estadístiques parlen per sí soles i la velocitat reduïda és avui dia una "moda" a les principals metròpolis de tot el món, incloent-hi els EUA, on la velocitat límit a les autopistes és més aviat baixa. Més enllà de la xifra de morts, hi ha la xifra d'accidents. I els accidents afecten, i de quina manera, la congestió, per la pèrdua de carrils per la circulació i els efectes derivats.

És aquest un dels principals objectius d'una política de mobilitat metropolitana. Que ningú em confongui, els morts són importants, però la política de mobilitat no pot entrar als nostres caps i mans i conduir per nosaltres. En canvi, sí pot afectar els fluxes de trànsit. La congestió augmenta el temps de desplaçament, augmenta l'estrés al volant i, per tant, pot derivar en una conducció més imprevisible.

Només per aquest motiu cal tenir en compte i valorar fermament l'adopció de mesures disuasòries a la velocitat lliure en zones d'alta concentració d'accidents, com són les vies d'accés a les ciutats. El debat no ha de ser, 80 per hora sí o 80 per hora no. El debat correcte és: els 80 per hora ha de ser una mesura aplicada sempre? Ha de ser extensiva als actuals límits?  La zona i la velocitat ha de ser variable en funció de la congestió? 


Bé faríem en aquesta campanya d'evitar no confondre al personal. Efectivament, conduir a 80 per la nit, sense ningú a prop, pot arribar a adormir. Però resulta també perillós fer-ho a 130 quan hi ha un trànsit molt dens a l'entrada de la ciutat.

dilluns, 6 setembre de 2010

Estratègies creïbles

ETA anuncia que anuncia (temporalment o definitiva) la via militar per assolir els seus objectius. El govern, que ha tingut relativament fàcil el seu control a ETA en els darrers anys, no s'ho acaba de creure fins que el pas arribi  l'anunci de lliurament d'armes.

Tot i que informativament i policial no es pot donar per acabat cap conflicte i, per tant, cal ser molt prudents, el cert és que el fet que l'anunci és fes a la BBC és tot un símptoma. Tot i que TVE es dediqués ahir a sospitar de la suposada professionalitat/col·leguisme dels seus companys britànics, el fet que l'anunci no quedés reduït a un diari o mitjà basc vol dir que hi ha voluntat per internacionalitzar l'anunci. I l'elegit ha estat la BBC, que passa per ser un canal de gran repercussió i prestigi mundial, una qüestió que no crec que ETA vulgui tornar en contra seva en els propers mesos.

dimecres, 1 setembre de 2010

Prou autobombo

Personalment sóc força crític amb les campanyes institucionals, amb excepció de les campanyes on el que es persegueix no és una millor imatge pública sinó més aviat una consciència pública (trànsit, alcohol, drogues, incendis). 
Però em resulta sorprenent que siguin els partits polítics els que critiquin l'excessiva despesa en campanyes injustificades, especialment quan ells també gasten molts diners en campanyes d'autobombo (i publicitat), incloent-hi una campanya de CiU en pancartes, plafons i anuncis en autobusos, en part amb diner públic.  No oblidem d'on surt el finançament dels partits. El dia que els partits es financiïn de manera privada l'argument tindrà algun valor ètic.