dimarts, 31 agost de 2010

Pervertir la paraula federalisme

En els darrers mesos de turbulència política i de desànim social els partits estan prenent posicions més o menys clares en relació al seu futur. Tots, voluntàriament o involuntària, es veuen inmersos en un clima que porta a un canvi. Veurem si un canvi de cromos o simplement novess maneres de fer. Perquè si bé la situació actual no és només culpa de Catalunya, també és cert que la percepció negativa de la societat, de país que no sap defensar els seus interessos, i fins i tot quins interessos, ve de molt temps enrera, m'atreveria a dir que es cou en la darrera legislatura d'en Felipe González i l'acord d'estabilitat amb CiU. Ve d'aquella època el fre a l'impuls d'autogovern del període 1982-1993, que portà al pacte PP-PSOE de simetrització de l'Estat. I ve d'aquella època la consolidació d'un model de peix al cove que ha perdurat fins els nostres dies. Durant molt de temps amb el beneplàcit de tots i cadascun dels mitjans públics i privats del país, ja fos perquè aplaudien tot el que fessin uns com el que feien uns altres.

Durant 13 anys Catalunya ha acceptat el joc autonomista com un més, ha acceptat que els camins cap a la sobirania no podien evitar el tortuós camí de l'incrementalisme (en les infraestructures, en el sistema de finançament, en acords de coalició multinivell). Tot això havia de canviar amb l'Estatut del 2006. Plantejat com un Estatut que permetria un enfortiment del caràcter bilateral en àmbits tant diversos com el judicial, l'econòmic i el lingüístic, havia d d'ajudar a compaginar dos principis, el federalisme i el nacionalisme autonomista.
La sentència del TC ha frenat de cop tots aquests principis. El TC ha eliminat de cop tota aspiració federal en relació a la relació Catalunya-Espanya, consolida una relació pròpia de l'estat regional i no avança en la representació dels interessos catalans en aquelles institucions de l'Estat.

Però el federalisme no és només una qüestió de què pot fer l'ens subestatal respecte l'estatal. El principi federalista es sustenta en el manteniment d'una entitat subestatal amb igualtat jeràrquica vers l'estat.
Aquest principi no és baladí i, en cas de defensar-se, s'ha de fer amb totes les conseqüències. Inclouria, per exemple, l'elecció dels membres del TC per part dels parlaments autonòmics, no pas per part dels partits, un Senat amb representació per part dels Parlaments autonòmics, i no pas dels partits, un sistema judicial amb no jerarquia. I per últim, un model d'estat que reconegui la pluralitat, incloent-hi la UE.
En definitiva, un model impossible d'incorporar a l'actual Espanya que es sent còmoda en el regionalisme simètric. I el que és més preocupant per aquest ús fraudulent de la paraula federalisme, hi ha persones que han escrit llibres i publicacions en defensa del federalisme que, davant una sentència allunyada del federalisme, estan contents perquè millora l'autogovern... quin és l'objectiu d'aquestes persones, l'autogovern o el federalisme? Dues coses diferents que caldria no confondre, no sigui el cas que les fem sinònimes quan estan prou allunyades.

Eleccions al novembre

Les eleccions esgotant al màxim la legislatura.  S'obre un període de 3 mesos que s'intueix com massa llarg per als partits. Alguns partits, especialment CiU i el PP, porten força temps en precampanya, tot aprofitant que la tendència del govern és clarament negativa. D'altres, com Esquerra, han

El PSC ha viscut un període de renovació d'idees en els darrers mesos, que ha derivat en un nou "Programa Marc". El balanç final destaca el convenciment que la gestió en algunes àrees de la seva responsabilitat ha estat positiva, tenint en compte la dificultat d'atribuir culpabilitats en la crisi econòmica, així com la manca d'instruments d'autogovern en matèria fiscal i inversions en infraestructures.
I per altra banda un to crític vers el govern espanyol en la qüestió de l'Estatut (el debat sobre el federalisme).
Però el PSC, així com ERC tenen un problema comú, i és la sensació que el model tripartit està caducat i desprestigiat, desgastant aquests dos partits. En canvi Iniciativa sembla mantenir el seu suport.

Per últim, l'aparició de dues forces independentistes obre una perspectiva que pot afectar CiU i ERC, o bé simplement permetrà recuperar al sistema votants que tenien força coll avall la seva abstenció fa uns anys.

Independentment de qui en surti afectat dels nous partits, aquests tres mesos es presenta una lluita de mobilització vs. abstenció, fonamental per al resultat final.


A CiU li surten els comptes. Mobilitzant el seu electorat tradicional i esgarrapant alguns vots a PP i PSC en tindran suficient, la llei electoral s'encarrega d'augmentar la distància. No serà necessari fer una campanya en to sobiranista. Això ja va ser el tema durant els darrers anys. Ara seria prendre riscos innecessaris, tot preveient que tant Laporta com Carretero tenen un discurs de centre-dreta clarament independentista. I no hem d'oblidar que una part important de l'electorat tradicional no és clarament independentista, especialment el d'Unió. De moment en Mas descarta un referèndum en la propera legislatura i planteja un objectiu ambiciós però incrementalista: assolir el concert econòmic.

Al PSC només li queda una carta per salvar els mobles, mobilitzar l'electorat que no vota habitualment a les eleccions catalanes. És un electorat que percep el binomi PSC-PSOE com quelcom inquebrantable, però resulta tanmateix un votant ferit, donat que l'atur ataca precisament en aquells barris on hi predominen aquests votants.  Difícilment podrà el PSC plantejar un projecte de defensa de la seva gestió en els darrers 3 anys.

(continuarà)

dijous, 26 agost de 2010

Defensa del consumidor

Durant molts anys els consumidors de Catalunya no tenien una legislació clara que els defensés davant males pràctiques, o simplement mals serveis. L'any 2004 es legisla la creació de l'Agència Catalana del Consum (ACC) i ara fa uns dies ha entrat en vigor el Codi de Consum de Catalunya.
Paral·lelament, els municipis, que no tenen competències obligatòries en aquesta matèria, han ofert serveis d'informació i mediació en matèria de consum en forma d'Oficines Municipals (OMIC), més de 100 a Catalunya, o bé amb Unitats Mòbils, fonamentalment orientades a la conscienciació dels drets. Alhora, les polítics locals de consum solen ser competència del mateix responsable de comerç (la clàssica regidoria de comerç i consum), generant-se una relació curiosa compatibilitat de l'activitat de defensa del teixit comercial dels pobles i alhora posar-se al cantó oposat.

El triangle "informar sobre els drets-educació-mediació dels poders públics" s'ha tractat de potenciar sobre uns fonaments molts dèbils, especialment si els comparem amb altres països.

- Hi ha una greu mancança de coneixement dels drets de la població. Però encara que aquests existeixin, el consumidor té la sensació que les Agències públiques de consum no poden fer gaire cosa i que per via legal tot plegat es fa farragós. Ajuda el fet que, amb algunes excepcions, tot quedi amb multes que no tenen cap repercusió final en els damnificats.

- Diferències significatives en les empreses vers el concepte "defensar el consumidor". En molts sectors d'activitat del nostre país la màxima "el client sempre té la raó" hi predomina, simplement perquè la competència acaba posant a tothom on li toca. Si no respons una queixa, no li canvies un producte o no el tractes amb el seu idioma, segurament marxarà a la competència. No es tracta només de complir la llei, també cal donar un bon servei i oferir valor afegit. Precisament això és el que es destaca dels viatges als EUA, la capacitat del consumidor de fer-se fort i tenir un gran poder d'intimidació mitjançant "comentaris negatius". D'altres sectors poden emprar la tàctica de cuidar els seus clients, però aquests no deixen de tenir la sensació que estan pagant un preu enormement alt, tot comparant-se amb el mateix servei del seu entorn (cas de la telefonia o internet).

- Per últim, l'ACC s'ha sustentat sota una activitat teòrica d'inspecció que acaba per ser poc arrelada més enllà de l'AMB, per manca de recursos.

El nou codi de Consum de Catalunya, una norma molt extensa i plena de detall, genera una nova pressió al sector i defineix una fotografia més clara del que hauria de ser l'activitat pública de defensa al consumidor. Però tot sembla indicar que el consumidor continuarà tenint un problema fonamental, no tant legal com de qualitat i tracte dels serveis (també públics) als que accedeix.

dilluns, 23 agost de 2010

Cinemes i aerolínies a Tailàndia

En la meva recent visita a Tailàndia he après moltíssimes coses. Una d'elles, i potser la menys original, és la modernització dels cinemes. Teníem unes hores mortes i vam aprofitar per anar a veure un film en versió original.
Independentment de l'experiència i de la qualitat discutible de la peli, el més encoratjador va ser veure la diferència quant l'experiència d'espectador. L'espectador pot triar entre una gran varietat de sales, amb qualitat molt variable, tot en un mateix complex multicinemes. Algunes sales pràcticament dedicades per sessions privades. D'altres buscaven una experiència completa, incloent-hi espais de relax pel temps anterior o posterior a la película. D'altres, simplement tenien tres o quatre tipus de butaca, amb preus que variaven en funció de l'amplada i la comoditat. 

La veritat és que resulta un plaer anar al cinema i poder estirar les cames totalment, fins i tot estirar-te cap enrera sense risc de molestar al veí. Aquí, en canvi, vaig llegir que els propietaris de les sales es lamenten que els espectadors es baixin les produccions d'internet... han pensat en modernitzar algunes sales, tot oferint un servei que vagi més enllà de la reiteració fins l'infinit de seients amb poc espai, que només s'omplen els dissabtes? Han pensat transformar el cinema en un lloc on poder gaudir d'oci variat?
 El fet d'oferir partits de futbol és un primer pas cap a una modernitzacio, potser el següent seria oferir sales encara més privades pensades per grups més o menys petits, amb serveis semi-privats, o bé oferir seients premium, o fins i tot seients de darrera hora a preu reduit, aquells que ajudaran a que una sala passi d'estar molt buida a "semi-buida".
 Innovar o morir, diuen... és més fàcil culpar als clients, a les tecnologies i deixar-ho tot en mans de les 3D, però el client sempre tindrà una explicació per la qual t'abandona. I si optes per no escoltar-lo o no analitzar-lo, no el recuperaràs.

És un plaer disfrutar del cinema, poder estar encara més còmode que a casa amb tecnologia de darrera generació, això és el que el client vol (a més de bons films, cosa que a vegades costa trobar).

També va ser un  plaer  poder volar amb Bangkok Airways. Els preus són força ajustats però el que més agraeixes és la seva sala  d'espera VIP, amb begudes i menjar de franc, obert per tots els clients, no només pels passatgers amb privilegis. És cert que els aeroports regionals de Tailàndia no tenen la freqüència de vol dels europeus, però com a concepte de viatge, és un exemple del que era i ja no són les aerolínies europees (amb les excepcions de les alemanes Lufthansa i Air Berlin).

Referents nacionals

Torno de vacances, 1 mes de desconnexió i de pensar poc (ho sento) en els problemes del país. He anat rebent inputs per tot arreu, però algunes m'han sorprès completament.
Durant l'últim any el país ha trobat nous referents en alguns temes, tot buscant respostes per problemes com, per exemple, la crisi econòmica. En alguns casos, s'han sentit comentaris en el sentit: "En Laporta és el líder que el país necessita, com ho demostra al Barça".

Un d'aquests personatges que ha tingut un esclat mediàtic és en Sala i Martín. Com a professor, els que hem tingut el plaer d'escoltar-lo no discutirem la seva capacitat comunicativa i la validesa dels seus treballs (especialment a finals de la dècada dels 90). Com a opinador, podem estar també d'acord en els seus preceptes per sortir de la crisi: reduir els costos, reduir la burocràcia, incentivar la productivitat, no pujar els impostos, reformar el mercat de treball.


Una de les qüestions que em sobten són els números del FC Barcelona. Quan vaig marxar tenia el convenciment que el Barça no anava sobrat de calers, però l'exercici anterior, amb el professor Sala i Martín com a tresorer, els números no eren negatius.

Pocs dies més tard de presentar aquestes xifres, s'han donat a conèixer alguns detalls que, en tot cas, sorprenen.

Si bé les xifres de 77 milions de dèficit no es poden discutir sense conèixer a fons el pressupost, sobta que un tresorer que propugna una certa austeritat en els pressupostos públics signi factures per conceptes poc justificables, o que accepti despeses d'uns 30.000 euros per partit en catering per la secció VIP (unes 100 persones).  Això, en un club amb un deute d'uns 300-400 milions d'euros és, com a mínim, discutible.

En definitiva, com podem veure en el cas del Barça, farem bé com a país no fiar-nos gaire de salvapàtries que tenen receptes i missatge que pot servir per a tot, no sigui el cas que la realitat els porti a sorres movedisses.