divendres, 23 juliol de 2010

bon estiu!

Aquest bloc estarà aturat uns quants dies... Jo tampoc us podré seguir llegint en els vostres respectius.
Espero que passeu un bon estiu!

dimecres, 21 juliol de 2010

Incentius perversos

Recomano la lectura d'un llibre gratuït sobre els riscos i oportunitats de l'outsorcing o externalització de serveis a l'administració pública escrit per Carles Ramió, Miquel Salvador i el mític Oriol Garcia Codina.
Dit això, es tracta d'un dels temes més polèmics en el debat sobre l'administració pública i la gestió pública (dues coses diferents). L'externalització de serveis té una lògica en clau de modernització de l'administració, que no sempre pot oferir serveis de bona qualitat a un preu de mercat. Un segon raonament es vincula a motivacions clàssiques: menors costos fixes (no hi ha necessitat de contractar personal públic), possibilitat d'incorporar clàusules d'incentiu per resultat, reducció de costos, optimització de funcions de personal.

La clau en tot contracte d'externalització és garantir que el període de prestació tingui incentius per no reduir la qualitat del servei que es presta, ja que sovint la responsabilitat civil segueix en mans de l'administració.

Resulta, per tant, del tot extranya la situació que sembla operar en el cas del Tibidabo. Contracte recent de manteniment de les atraccions amb penalitzacions per tancament de les atraccions. 150 euros per hora... incentiu molt pervers a mantenir oberta en el menor temps possible. La responsabilitat de la qualitat del servei de manteniment recau, principalment en l'Ajuntament, que és qui no pot garantir que l'empresa de manteniment estigui actuant amb poca precaució.

En aquests casos, on el control i la vigilància no es pot fer per part del contractant, no es poden buscar penalitzacions, sinó més aviat bonus a llarg termini. Encara que sembli extrem, hauria estat bé condicionar una part important del contracte al nombre de persones mortes, als ferits i al nombre d'usuaris de les atraccions reparades (si una atracció està fora de funcionament tindrà menys usuaris). Tots tres, i d'altres, elements que el gestor de la instal·lació SÍ pot controlar o quantificar.

divendres, 16 juliol de 2010

Debats complexes: el finançament del transport

Fa unes setmanes vaig participar en una interessant jornada sobre l'actualitat de la planificació de la mobilitat. Una de les presentacions més interessants provenia de l'Autoritat del Transport Metropolità, concretament sobre el cost de la mobilitat a la Regió Metropolitana.
Interessant perspectiva, amb una diagnosi senzilla i intuitiva:

- Les dinàmiques urbanes, que ha nprovocat un augment de 755 a 914 milions de desplaçaments en transport públic en 8 anys (2001-2009).
- Inversió i ampliació de les xarxes, amb un cost que gairebé s'ha duplicat (de 481 a 886 milions d'euros).

Evidències del model en un entorn de crisi econòmica:
- En 10 anys s'ha passat d'un model on l'usuari pagava el 50% a un on les tarifes cobreixen un 40%.
- Els costos d'operació per viatge es manté per sota de la mitjana de les ciutats europees, no sembla un problema de cost.
- L'ingrés mig per viatge està també a la mitjana.
- En l'actual situació, si s'acorda que la inversió s'ha de mantenir però es considera el descens dels pressupostos públics, només queden tres alternatives: s'incideix en elements de qualitat del servei (manteniment, neteja, freqüència, personal), s'augmenten les tarifes o bé s'obren les oportunitats d'accés al sector privat.

En aquest debat serem capaços d'entendre l'article recentment publicat sobre la renovació de l'Estació de Sants.

dijous, 15 juliol de 2010

Diagonal no, i ara què?

El Referèndum per la reforma de la Diagonal fou una gran i indiscutible derrota de l'equip de govern municipal a Barcelona, però tot i que les solucions proposades no semblen tenir cabuda en un futur proper, els problemes als quals havia de respondre segueixen vigents.

El canvi de paradigma en els gestors de la mobilitat és imparable. Durant un llarg període la gestió de la mobilitat buscava solucions per donar resposta a dos fenòmens: el transport privat i el transport públic.


En els darrers anys, arreu d'Europa, el paradigma de la gestió de la mobilitat ha canviat. A casa nostra, això té reflex en la Llei 9/2003, que preveu la redacció de Plans de Mobilitat Urbana. Aquests plans consideren en la seva integritat els fenòmens de mobilitat i plantegen mesures de millora en tots els mitjans de transport, així com els costos socials i externalitats generades. No té sentit, per tant, que les mesures siguin sectorialitzades (el RACC reclamant unes coses, els ciclistes unes altres) perquè l'espai dels nostres carrers i accessos no són il·limitats.

Barcelona, com a capital, té el problema de ser origen i/o final de bona part dels desplaçaments obligats a la RMB. El 2006 va aprovar el seu pla de mobilitat urbana.

Quina és la situació de la Diagonal? Doncs es tracta de la situació paradigmàtica que requereix de mesures urgents:

- Congestió provocada pel vehicle privat, que accedeix a la ciutat per grans avingudes, a partir de les quals es distribueix el trànsit. Una gran minoria empra la Diagonal més enllà de trams concrets.
- Pèssima velocitat comercial de l'autobús, que desincentiva el seu ús, tant des de l'exterior de la ciutat com en l'interior.
- Problemes per ampliar a curt termini la xarxa de metro en els trams centrals.
- Problemes per als vianants derivats de l'amplada de les voreres, trams centrals i soroll.
- Poca continuïtat del tram, que es queda tallat a la Plaça F.Macià.
- Dificultat per la convivència entre ciclistes i vianants.

Per tant, el fet que els tècnics de mobilitat de l'Ajuntament, que em consta que són excel·lents, estiguin buscant mesures per la millora de la mobilitat em sembla una bona notícia. El problema és que aquestes mesures segurament havien d'estar traballades i previstes abans de la decisió sobre la reforma integral de la Diagonal.

Miracles els justos

La manifestació del passat dissabte pot tenir moltes conseqüències polítiques i socials. D'algunes socials ja n'hem vist algunes, inclosa la demostració d'espanyolitat de la final del diumenge. Aquell dia tornava de viatge i just vaig aterrar 5 minuts abans del gol d'Iniesta. En tornar de l'aeroport vaig tenir la mala sort d'ensopegar amb la manifestació de la Plaça Espanya, que em va obligar a caminar força temps fins poder entrar a una boca de metro. Us puc ben garantir que aquella concentració de gent i la felicitat que tenien era més que comparable a la que senten/sentim quan guanya una Champions el Barça. I no eren tampoc 4 gats. Una dada més a tenir en compte per evitar reduccionismes socials. 

Aquesta setmana no es parla de crisi i tothom mira a Madrid i al Parlament de Catalunya. Mentre una part de la ciutadania reclama que el següent pas sigui l'últim possible. La majoria espera una reacció contundent del Parlament i ensurts al govern de Zapatero, que es juga molt en els propers mesos. D'altres es conformarien amb una adaptació de les lleis afectades per la interpretació del TC per poder ser considerades constitucionals.

En tot cas, de miracles hem d'esperar els justos. És cert que la corda entre PSC i PSOE està més tensa que mai, puro és més que improvable que sota un criteri de responsabilitat amb Catalunya, els diputats i diputades del PSC a Madrid no donin suport a politiques de reforma econòmica, fiscal o laboral. Hi ha una qüestió, la responsabilitat amb la crisi, que ofereix arguments per actuar d'aquesta manera. Hi ha altres elements més propis del partit: la disciplina de vot, l'heterogeneïtat interna dels 25 diputats del PSC, etc.

Tampoc podem esperar que CiU proclami la independència el mes de novembre. Per molts motius. Tot i que té un electorat, el militant del partit, el més present a les activitats, que cada cop marca més la seva voluntat sobiranista, totes les anàlisis demostren que CiU és un partit hegemònic quan aglutina un vot fortament autonomista. Precisament avui coneixem una enquesta interna que demostra que 2/3 del possible nou votant convergent prové del PSC... Per tant, o el PSC ha aglutinat durant 7 anys vot sobiranista, o aquest votant s'està movent o s'haurà de moure cap aquestes posicions.

Per altra banda, no podem oblidar que els partits es mouen en un sistema social. Dit d'una altra manera, tots els partits tenen els seus respectius "stakeholders". Pot ser teixit associatiu, poden ser sectors econòmics, poden ser patrons o mecenes (a C's sabrien de què parlo), pot ser l'església... en definitiva, un grup de persones o entitats que els interessa que guanyi un partit i afecten en les decisions importants d'aquest partit. Lògicament no fan el programa electoral, no entren en coses petites, però quan es juguen alguna cosa, acaben sent-hi. I en aquest sentit, voleu dir que els stakeholders de l'entorn PSC i CiU han canviat prou?

dimecres, 7 juliol de 2010

País amb endogàmia (II)

Ahir es va presentar públicament la novel·la de l'imputat i pressumpte participant a la trama urbanística del cas Pretoria, Lluís Prenafeta. A diferència de la resta d'imputats, que s'han mantingut allunyats de tota voluntat mediàtica, el senyor Prenafeta ha decidit explicar tot el procés i els 43 dies de, consideraran alguns, injusta detenció.

Doncs bé, vet aquí que a la presentació i al llibre es donen algunes situacions si més no al·lucinants:
- Es critiquen els mitjans per fer judicis paral·lels i per prejutjar al senyor Prenafeta. Però curiosament el Grupo Godó ha fet una bona campanya per donar a conèixer aquest llibre. Una situació que sembla indicar que el senyor Prenafeta, pobret ell, ha estat l'única víctima que mereix rebre homenatges en públic... i un suport econòmic, si s'escau, en forma d'hores de publicitat gratuïta.

Entre les persones que van assistir: amics, familiars, persones que passaven per allà, gent relacionada (però no gaire actual) amb CDC, periodistes...

El pròleg del  llibre ve de la mà del senyor Vicent Sanchis, un altre personatge d'una part del stablishment mediàtic i polític del país a la que ahir em referia.

Amb l'arribada del Xavier Bosch a l'Avui, en Sanchis continua sent un dels personatges que donen lliçons sobre bon govern i bon catalanisme des de tribunes mediàtiques. És clar, totes elles tribunes subvencionades ara i abans, està clar que coherència en té per donar i vendre, la seva ponderació és tal que s'atreveix a parlar del cas Millet, a parlar dels pressumptes casos a València i Mallorca o del PP, però tracta amb un gran respecte el cas Pretoria. Ahir es va repetir que en Sanchis era un periodista exemplar... en aquest cas, és clar. Per cert, ahir parlàvem d'en López Tena. Avui podem dir que en Sanchís, oh sorpresa,  està vinculat a  la Fundació Catalunya Oberta, Òmnium Cultural i el Grupo Godó, qui va oferir el seu nomenament com a director de Barça TV, tot aprofitant la col·laboració per compartir recursos entre la tele del club i els mitjans audiovisuals del Grup.  En fi, un altre cas d'endogàmia que, sota el meu punt de vista, ens fa ser menys lliures com a societat.

dimarts, 6 juliol de 2010

País amb endogàmia

Hi ha qui pensa que Catalunya és un país amb unes elits socials, econòmiques i polítiques tant minoritàries (en número) que al final tothom es coneix, tothom plegat junt i tothom es troba als mateixos llocs. Ja ens passa a alguns, que no formem part de cap elit. Imaginem què passa amb dirigents polítics, empresaris amb tradició familiar o gent amb tradició a les institucions culturals del país (Ateneu, el Liceu, el Palau, el Barça, Omnium, per esmentar-ne algunes de diferent orientació i principis).
Resulta inquietant saber que molts dirigents de CiU i del PSC  han estudiat junts a les escoles dels barris alts de Barcelona, conèixer que determinats candidats a president del Barça reben suport de gent molt diversa i poderosa (i els candidats entre sí es coneixien de molts anys enrera).
També resulta inquietant que els directors de diari siguin germans de consellers de la Generalitat o que les cares visible de les plataformes cíviques per les consultes sobiranistes siguin militants de Convergència i Unió i d'Esquerra Republicana. I curiosament, aquest primer, també és una/la principal cara visible d'Òmnium Cultural en ocasio de la manifestació del proper dissabte 10 de Juliol.
Independentment dels motius del protagonisme, buscat o no buscat, fet amb bona fe o amb intenció de provocar internament els partits, la meva reflexió d'avui va en dues direccions:
1. Realment, la societat civil catalana, està tant allunyada del poder polític i econòmic, com alguns volen fer creure?
2. Quina és la veritable intenció del senyor López Tena quan apareix als mitjans aquests dies amb el càrrec (desconegut per a mi) d'Òmnium?

En resum, quin és el model de societat civil organitzada que desitgem? És realment l'actual? És inevitable que la distància entre les elits polítiques i la societat civil sigui tant fina?

dilluns, 5 juliol de 2010

Fer pagar "el pato": l'euro turístic

Motius favorables i contraris

 L'euro turístic, sigui aquest amb finalitat mediambiental (ecotaxa) o amb finalitat recaptatòria, pot ser una arma de doble tall.
Pot ser emprada com a excusa per desincentivar l'arribada de turistes, una situació fortament vinculada al marketing del turisme. Però en l'altre costat, tothom veu normal pagar una taxa de sortida a destinacions fora d'Europa (alguns països d'Àsia, Mèxic, el Carib, etc).

Però alhora, pot ajudar a repercutir en una major seguretat i neteja a la ciutat.

Barcelona ofereix molts incentius pel viatger de negocis (fires, congressos i viatges d'incentiu), segueixen creixent cada any. Aquest sector de població no té problemes per pagar una taxa, la paga l'empresa, laboratori o patrocinador en la inscripció o reserva hotelera.  Ara bé, segurament aniria bé per empitjorar la imatge en el turisme que una part important de la ciutat vol reduir i que algú considera que encara pot créixer més amb l'arribada de Ryanair a la ciutat, que pot anar en contra del turisme exclusiu de platja.

Per la seva banda, l'euro turístic sembla anar en contra del turisme familiar i interior. Un turisme a potenciar: permet una optimització de l'ocupació hotelera i de la restauració, diversifica l'oci a la ciutat (no es queden bebent cerveses als pubs del gòtic) i a les nits es porten bé. Si l'euro turístic avança, caldria buscar la forma d'evitar que aquestes persones el paguessin.

Qui pagaria i com cobrar-lo (només per jugar)

- Un altre tema a tenir en compte és qui pagaria. I aquí, a banda del perfil del turista, cal considerar la principal diferència entre el que pernocta i el que no ho fa. El càlcul del turista que no pernocta no sempre és fàcil: no sempre deixa marques (registres), pot arribar amb transport molt divers i no és fàcil saber si es tracta de persones que hi són tot el dia o només una petita part del dia (dues persones que hi són mig dia és el mateix que una que hi és tot el dia?). Sembla que en aquests casos el turista és igual que qui pernocta, la diferència és que no empra els serveis i espais de la ciutat a la nit. Per tant, cobrar l'euro a la reserva d'hotel repercutiria només en una petita part del turista.
- Una segona alternativa seria repercutir en les principals atraccions del país. Evidentment, això generaria un efecte clarament desincentivador per al seu accés, prou car és avui la Casa Batlló, el Museu Picasso o la Pedrera, per posar tres exemples.
- Tercera opció, augmentar els títols de transport públic destinats per turisme (títols de 3 dies o superiors). Actualment el seu consum és menor. On sí podria incrementar-se és al Bus Turístic, que permetria augmentar els ingressos substancialment.