dimecres, 30 juny de 2010

Sense sortida

La sentència del TC (que comentaré quan estigui redactada al 100%) obre un camí ple d'incertesa política. Per una banda, la sensació generalitzada que s'ha arribat a una situació insostenible, amb una manca de confiança vers les institucions de l'Estat i dels "timings" de la política.
Aquesta sensació que es percep (no podem dir encara que sigui generalitzada més enllà dels nostres contactes més propers) té una triple lectura:

- Per una banda, els partits del govern volen mostrar unitat i plantejar un Pla de resposta al que pugui venir, perquè el que tenim ara entre mans no serà res després de la interpretació dels 27 articles en dubte, els que sí poden tenir una visibilitat més gran en l'aplicació de l'autogovern.
- CiU demana l'avançament d'eleccions un mes/mes i mig. Coneixedor que les enquestes li donen resultats bons i que el Pla de resposta a la sentència no augura un futur millor, no deixa de ser una opció tàctica.
- La tercera lectura és que un canvi polític, en termes de canvi de camises al govern, no sembla ara mateix el revulsiu en relació a l'Estatut.  Això no vol dir que no calgui fer les eleccions quan abans millor.

 Tinc sensació d'incredulitat quan he sentit ja diversos cops la proposta estrella de Mas: treballarà com objectiu prioritari pel concert econòmic, com si el missatge del TC només tingués una vigència que acabés amb les noves eleccions.

Però la sensació general és que les propostes d'uns i altres no satisfan a la majoria de població. Bé, de fet hi ha qui defensa que l'Estatut no amoïna més enllà dels "4 de sempre", entre els que m'incloc. I uns altres, menys del que sembla, defensen que s'ha d'anar a les eleccions amb la independència com a única prioritat.
 Bé, aquest tema no entra entre les prioritats immediates dels partits "mainstream", així que caldrà valorar-lo en el seu moment.

La qüestió queda oberta, la sentència ha desactivat la capacitat de resposta dels partits, qui activarà els desactivats?

dilluns, 28 juny de 2010

500 posts

 Avui me n'adono que aquest post fa el número 500 a la història de Recordant el Present.

Aquest bloc va començar fa més de 3 anys. Ho vaig fer encuriositat pel que era un fenòmen incipient (no pas nou). Als seus inicis es pot dir que era un bloc contenidor, inspirat en la persona que em va motivar per fer un bloc similar, en David de Vida Quotidiana..

Amb el temps i l'aparició de facebook i les opcions de posar informació d'aquest tipus allà vaig abandonar del tot els continguts personals (res de restaurants, curses o experiències de viatges) no pas perquè no m'agradin aquests continguts, sinó més aviat perquè els lectors més fidels no sempre em coneixien.

Aquest blog va passar a ser un bloc d'anàlisi polític fet amb perspectiva "politològica". Però fer un blog elaborat i un xic acadèmic té el risc de perdre lectors. Per tant, arribem als 500 posts amb ganes de seguir, amb el convenciment que el model actual és interessant i, per sobre de tota la resta, motivat a seguir compartint la meva perspectiva de les coses que passen a Barcelona i Catalunya.

dilluns, 21 juny de 2010

Les coses, on toquen

En aquest país sovint confonem comportaments poc ètics, situacions il·legals i, fins i tot, activitats legítimes i legals que un missatge malintencionat pot acabar sent percebut com il·legal.

D'exemples en el cas Palau en tenim uns quants:
- Comportaments poc ètics (o discutibles): l'acceptació de "donatius" sense factura clara, el finançament de partits en formes estranyes, o en base a convenis difícilment justificables.
- Situacions il·legals: Aquí, de moment, de situacions pressumpament il·legals, només tenim als imputats.
- Activitats legitimes i legals: la permuta de terrenys amb contraprestació econòmica per qui perd valor patrimonial.

La situació es complica quan presenciem tres judicis paral·lels, el judicial, el polític i el mediàtic. Un espectacle lamentable que posen sobre l'ombra de sospita permanent tothom que hagi rebut una telefonada, un e-mail o un fax. Personalment prefereixo que l'opinió pública no doni les coses per fetes i, el més important, que aquells polítics que pensen que algun col·lega ha fet quelcom il·legal, ho denunciï als mitjans, i no pas trucant per telèfon a les delegacions dels diaris més importants, demanant explicacions o bé excusant-se si és qui rep directament els atacs.

dimarts, 15 juny de 2010

Burka: Per què ara?

La prohibició d'accedir amb la cara tapada a alguns equipaments públics, iniciativa d'alguns ajuntaments socialistes o convergents, i amb el vist i plau també del PP, obre una qüestió de la qual no advertim els possibles efectes. Tots coneixem la dificultat de separar què és decisió personal, què és cultural i què és religió. I donat que estem a un estat aconfessional, la decisió d'optar per una restricció que apunta directament a unes cultures i una religió concreta, resulta com a mínim digne de profunda reflexió. Anem a pams:
a) L'actual situació econòmica frena l'arribada de nouvinguts i les xifres de reagrupament familiar demostren que tampoc creix per l'altra alternativa. Per tant, no sembla que el tema del Burka sigui una tendència creixent.
b)  Els equipaments públics són l'unic espai tancat on l'administració pot regular l'admissió. Si es tracta d'un problema d'imatge o identificació per càmera, caldrà prohibir l'accés a tota persona amb gorres o perruca que eviti una identificació clara. Si es tracta d'identificació visual, als edificis on hi hagi control d'accés, podria ser suficient identificant les persones que porten burka amb una identificació i registre d'accés i sortida. És a dir, reconèixer que pot ser un problema però buscar mesures per garantir la identificació de la persona.

c) Si realment CiU, PP i PSC defensen les llibertats individuals, no sembla convenient legislar en contra d'un dret, tot interpretant que el burka vulnera el dret de la persona que decideix/no decideix portar-lo. El legislador ha d'interpretar o ha de regular?

Caldria valorar la incorporació de reglaments d'accés que determinin com es pot accedir més que no pas com "no es pot accedir". Dit d'una altra manera, segurament dir que "cal tenir la cara visible per al reconeixement de la identitat" és una forma menys ofensiva de determinar com no es pot entrar a un equipament públic. Ningú pot dir que un redactat d'aquesta naturalesa ofén només a la gent que vesteix Burka, perquè també afecta a qui va amb una màscara, o qui es cobreix amb barba postissa, ulleres de sol i gorra.


Per altra banda, sembla que en època de crisi el discurs xenòfob comença a estendre's i aquí podem començar a entendre per què hi ha Ajuntaments que tiren endavant iniciatives tot i la visió oficial d'alguns partits.

Per tant, per què ara? Per què assenyalant directament a unes persones? Per què hi ha gent que s'excusa sota criteris individuals?

dilluns, 14 juny de 2010

El President de tots

Sota aquest tòpic es presentava ahir a la nit el nou President del Barça, Sandro Rosell. Es tracta del President més votat del Barcelona, fet que només es pot explicar per una alta mobilització de la seva parròquia, pel vot de molts votants que no el veien com el candidat ideal però sí el millor dels 4 o per ser un fort candidat de consens entre el laportisme més integrador (el del 2003), el Nuñisme i el seguiment a la política esportiva dels darrers anys. No és correcte

L'únic que diferenciava el club visualitzat per Rosell i el govern actual és el president. Una qüestió de formes. No es deixa  el catalanisme, no es deixa la modernització del club, no es deixa enrera la política de contractacions. Simplement aspira a fer-ho d'una altra manera, amb noves prioritats i persones que ja hi eren al 2003.

Aquest sabor de boca demostra el fracàs de l'anomenat continuïsme.Un continuïsme mal entès, perquè s'ha volgut compactar en el pack "personalisme, model esportiu, model de club". La gent ha percebut que les essències del canvi del 2003 no eren en Jaume Ferrer, tampoc amb Marc Ingla (tot i que el seu equip i el seu programa eren possiblement els millors), els faltava personalitat i convenciment per poder assumir la primera part de l'equació (el candidat era en Soriano des de fa anys) i les altres dues parts ja les tenia consolidades en Rosell.

Per cert, esment a banda mereix el president d'honor, Johan Cruijff. A diferència de l'entrenador, no va votar, era a Sud-Àfrica i tampoc semblava gaire amoïnat. No mereix, sota el meu punt de vista, que parlem del cruiffisme en aquesta nova època.

dimecres, 9 juny de 2010

Retallades incentivades

La crisi econòmica va tenir uns primers efectes evidents al sector privat. Milers d'empreses i autònoms han tancat o reduit la seva activitat. Augment de l'atur, baixada de sous. En resum, disminució d'ingressos dràstica i també de despeses.
A l'administració pública l'opció fonamental, favorita, fàcil i poc innovadora és reduir una mitjana de 5% del sou.
Però, curiosament, no han sorgit formes incentivades que donin cobertura a la retallada. Fórmules que no compensen del tot la baixada, però permetria veure la situació amb millors ulls. Plantejo aquí dos escenaris a analitzar:
a) A Utah, vam saber fa un temps que s'estava posant de moda les setmanes laborals de 4 dies. Quantes persones estarien disposades a quedar-se un dia a casa a canvi d'una retallada en el sou? O millor dit, quanta gent estaria disposada a una retallada incentivada per millorar qualitat de vida? Pensem en una persona que treballa de 9 a 18, que s'ha de desplaçar durant 30-45 minuts, pagar o cuinar un dinar i tornar a casa. Guanyar menys, treballant les mateixes hores a la setmana, compensaria?? A EUA sembla que molta gent opina que sí, tot i que allà l'element "retallada" de sou no ha entrat al debat.
La mesura, o d'altres de reducció parcial, permetria altres efectes positius en l'economia domèstic. Quant costa una llar d'infants privada? I si incorporem el "dia de la mare/pare" durant un període de temps extensiu addicional al permís maternal/paternal? A Holanda aquesta setmana laboral és un dret universal, aquí es faria a canvi de la famosa i inevitable "retallada". En aquest cas, retallada compensada en part pel cost de serveis d'atenció a l'infant.
b) Teletreball. Quantes persones podrien realitzar la seva feina des de casa? Quantes persones, donant per fet que perdrien un 5% dels seus ingressos, estarien disposats a fer el mateix des de casa?

Reconec que són fórmules de complicada aplicació. Però són fórmules que existeixen, s'han considerat en situacions de diàleg social, en visió de millorar les condicions de vida dels treballadors. Per què aquí no s'han buscat fórmules imaginatives que compensin les retallades (necessàries) en el salari de moltes persones?

dimecres, 2 juny de 2010

Reforma laboral i oferta de feina

En Duran i Lleida ha declarat avui a RAC 1 que "cal retirar el subsidi d'atur a les persones que rebutgin feines sistemàticament", tot vinculant aquesta idea amb la necessitat d'una reforma laboral profunda.

Doncs bé, abans d'entrar en la confusió del tema, cal comentar que el que proposa el senyor Duran i Lleida ja és un fet. Actualment no es poden rebutjar feines sistemàticament, si aquestes les ofereix l'INEM o el SOC (que ve a ser el mateix des de fa un temps). Per tant, si bé la reforma laboral segurament és quelcom inevitable (tot i que tocant-nos sou i IVA ja estan tocant un aspecte important de les nostres vides com a assalariats), em permeto comentar sobre la segona qüestió, l'oferta de feina.

El que segurament no sap en Duran és el funcionament i la manca d'ajustament entre oferta i demanda de feina i com es fan encaixar totes dues. Actualment, no cal preguntar gaires persones per arribar a la conclusió que el SOC és menys efectiu que webs com Infojobs, en quantitat i en capacitat d'arribar a perfils reconeguts al mercat laboral. De fet, el SOC s'ha volgut aliat a Infojobs per reduir les greus dificultats. Tanmateix, precisament l'existència de normatives com l'esmentada retirada del subsidi en cas de rebutjar feines acaba per generar incentius a donar-te d'alta al SOC o INEM amb uns perfils amb molt poca oferta, coneixent que la forma de trobar feina serà una altra. Els actuals serveis públics de recerca de feina són només l'excusa per cobrar el subsidi. És aquesta una situació que sigui culpa de la gent "dropa", com diu en Duran? Hi haurà de tot, però en tot cas redueix la problemàtica a una part incompleta de la història. Un cop més, polítics allunyats de la realitat del carrer i hostatges de la seva voluntat de reproduir fins l'extrem tòpics i més tòpics.

dimarts, 1 juny de 2010

Rics i pobres

L'anunciada retallada de sous al sector públic (anomenada internament pels polítics amb un cert cinisme com "rebaixes") vindrà acompanyada a Catalunya d'una proposta d'augment d'impostos dels ingressos més elevats. Una nova mesura, electoralista d'ICV, que pot anar en contra de Catalunya. Per molts motius, no n'apuntaré gaires: fuga de capitals, fre en el consum, etc.
La mesura és, en tot cas, electoralista, però ideològicament és molt dèbil. Des d'un punt de vista de base, la socialdemocràcia planteja una redistribució basada en uns serveis públics d'abast universal (o el més universals possibles), un plantejament que ara està limitat per la conjuntura. La solució no té lògica des del punt de vista ideològic, planteja simplement un raonament recaptatori. L'alternativa bàsica hauria de ser, fonamentalment, en la vessant de despesa i no pas en la recuperació dels ingressos.