dimarts, 27 abril de 2010

I quan tinguin DNI?

La qüestió del vel a l'escola és pròpia d'una societat que no ha definit el seu model d'integració de les diversitats religioses i ètniques. Li ha passat a França, tot i preveure els efectes del seu colonialisme al món musulmà, li va passar al Regne Unit, optant per una via respectuosa amb la simbologia hindú. Tot i la comparació amb aquells països, el debat allà el considero més madur per un motiu fonamental: es parla de simbologia i de nació, però no d'estrangers. És a dir, amb algunes excepcions, ningú discuteix que el vel a França és una realitat del carrer, fet per persones amb ciutadania francesa (drets i obligacions).

El debat a Espanya resulta encara proper a l'adolescència del fenòmen. Encara es fa servir argumentari propi del símbol aliè, de la reciprocitat als "seus països" amb els símbols occidentals i/o cristians i de la necessitat d'adaptar-se al seu nou país. Els mitjans de comunicació també entren en aquesta trampa simplista. Sembla que no tenim clar que ambl'adaptació a  un nou país no estem acabant amb el principal tema... i quan parlem de persones amb DNI espanyol, amb 1 o 2 generacions de DNI espanyol, què passarà? Seguirà sent un problema de no adaptar-se?

Solucions inassumibles i impròpies

L'any 2007 s'aprova el Pacte Nacional per l'habitatge. Una de les mesures més controvertides fou la proposta de posar al mercat  pisos deshabitats després de 2 anys.

La mesura és controvertida per molts motius, principalment perquè d'igual forma que ningu ens pregunta quin és el motiu de comprar un pis, l'administració no hauria d'entrar a les nostres llars per determinar quin ús se'n fa d'aquell bé immoble.

Però en segon lloc, a ningú se li escapa que la mesura és inasumible, pel seu alt cost de gestió i per la necessitat de fer un seguiment de tots els habitatge candidats a formar part d'aquesta llista negra. I donades les circumstàncies, això no ho podria fer la Generalitat sense el suport municipal. Recordem, un cop més, les dificultats que tenen els Ajuntaments per poder garantir els serveis obligatoris.

Donats aquests condicionants, el que resulta més sintomàtic és que s'arribi a impulsar aquesta mesura ara que l'stock de pisos al mercat és elevat a Catalunya. És una demostració de manca d'eficàcia en les mesures impulsades per activar l'oferta (de pisos de lloguer) i de desactivar la demanda (no desitjada per la importància del sector en l'economia). En definitiva, un pla B poc respectuós amb un dels pocs drets imprescindibles.

dilluns, 19 abril de 2010

Mostra teatre infantil i juvenil

Igualada ha estat l'amfitriona, un any més, de la Mostra de teatre infantil i juvenil. Un espai interessant per la producció d'arts en viu i un aparador magnífic per a professionals (productors, responsables tècnics i artistes) de trobar-se durant més de 4 dies. I fer-ho presenciant les representacions, ja siguin a l'aire lliure, als teatres i auditoris, i també al carrer.

A Catalunya trobem diverses paradoxes en l'àmbit de les arts en viu (teatre, música i dansa): Una d'elles és que es "legitima" i fins i tot es programa la construcció d'equipaments municipals però no hi ha, fins el dia d'avui, un circuit de difusió artística d'àmbit català que garanteixi programacions estables per aquests equipaments. I quan l'oferta cultural arriba, sovint ho fa com a resultat d'un èxit a Barcelona, que genera un efecte "crida" als programadors municipals, que volen un espectacle quan es pugui pactar una gira.

Ara bé, iniciatives com aquesta, organitzades de forma aparentment molt professional (ahir vaig poder-ho observar en directe) demostren que hi ha talent, hi ha organització i existeix l'interès, però possiblement falta alguna cosa més per fer que la població tingui accés a informació més rica en relació a l'event. Com a mínim quelcom més enllà d'una notícia brevíssima a un dels diaris més llegits a Catalunya.  Mentrestant, seguirem sabent quins són els espectacles més vistos a Barcelona i es seguirà donant un espai important als espectacles més professionalitzats.

dijous, 15 abril de 2010

Municipis petits i la Canonja

Una de les característiques del nostre món local és l'atomització en termes de territori i nombre d'habitants dels ens locals. 947 municipis per poc més de 7 milions d'habitants, i no hem d'oblidar que 14 municipis ja apleguen el 50% de la població.

Bona part dels problemes de finançament del món local venen produïts per l'obligació de gestionar uns serveis locals que sovint es gestionen de forma independent, tots els ajuntaments volen tenir de tot i gestionar-ho directament. No cal saber gaire economia o gestió pública per veure que els costos de gestió per càpita són elevats a menor població (gestionar un poliesportiu és més car per un municipi de 2.000 que per un de 5.000).


Això s'ha ressolt en ocasions mitjançant la creació de consorcis, mancomunitats, o amb el suport d'ens locals intermedis (diputacions o consells comarcals). Aquesta realitat no redueix altres problemes generats, concretament en termes de coordinació i el sorgiment de reptes per la gestió compartida.
 
En l'entorn europeu hi ha dues tendències que neixen com a resposta al tamany excessivament reduït dels municipis:
- S'han fet agrupacions per tal de tenir municipis que agrupin un gruix de població relativament important (15.000-20.000 habitants com a mínim).
- S'han decentralitzat serveis per garantir que els nuclis urbans mantinguin bon nivell de vida.


En aquest sentit xoca que, tot i la justícia històrica amb la Canonja (segregat de Tarragona), es defensi que aquest fet és positiu per al món local. Ho és, sota el meu punt de vista, només per la recuperació dels drets "històrics" de la Canonja, però no pas per al model d'administració local.

Està clar, en tot cas, que tots els partits polítics estan contentíssims amb l'actual model. Els que tenen pocs càrrecs públics, tenen al món local una possibilitat de ser visibles. Els que en tenen molts, tenen un gran banc de proves per disposar de militants motivats fent gestió local. En aquesta perspectiva, una reforma "a la belga", generaria efectes positius, però provocaria una crisi de representativitat entre referents polítics locals i població.

dimarts, 13 abril de 2010

Egunkaria

El reconeixement judicial del cas Egunkaria és, sense dubte, una bona notícia. De fet, fa tant temps que els acusats han patit l'ara demostrada injustícia, que no recordàvem que aquest cas ve de l'època del PP dels Michavila i Acebes (enyorat personatge). Era l'època de defensar de qualsevol manera la il·legalització d'unes determinades idees. Idees defensades amb instruments democràtics per alguns, altres per mitjans no democràtics (els que posen bombes i dispares) però amb poca finalitat democràtica.
En aquest cas, agradin o no les idees del diari i la proximitat o no a les finalitats polítiques, els mitjans eren democràtics. Com diu el jutge, tancar un diari, que transmet idees i opinions, frega si més no la constitucionalitat.

I ara em pregunto, si efectivament, no es pot inculpar un diari per les seves idees, sinó per les seves accions, en quina mesura els governs del PP i el PSOE no estan fent servir els mateixos arguments jurídicament febles amb l'aplicació de la Llei de Partits?

dimecres, 7 abril de 2010

La Llei electoral i l'expertise

Fa unes setmanes, Josep Maria Colomer, un reputat politòleg de fama internacional, va enviar una carta culpant els partits del fracàs per la creació d'una llei electoral a Catalunya.

Posteriorment, per fer encara més surrealista la situació, la ponència parlamentària respon la carta a l'expert .

La situació és surrealista perquè el senyor Colomer va rebre un encàrrec. Un encàrrec que no estava obligat a fer, per una situació que ningú havia solucionat en 30 anys d'autonomia. Es va crear un comité d'experts amb gent de tarannà ben divers, amb prioritats diferents, amb l'objectiu de trobar una llei que permetés millorar la proporcionalitat (actualment l'aplicació de la LOREG a Catalunya genera força desproporcionalitat tot i que no ho busca), i alhora millorar la transparència en l'elecció dels diputats i diputades. O el que ve a ser el mateix, reduir el total control dels partits en l'elecció de candidats i reduir els beneficis per determinats partits que surten amb el marcador a favor per 5 a 0 de sortida.

Independentment dels motius del no acord a nivell polític, tot i que la proposta dels experts tenia elements molt interessants, tot sembla indicar que es va trencar no pas per un problema amb la fórmula d'elecció, sinó més aviat per la voluntat de desbloquejar les llistes.

És comprensible que els partits, que tenen capacitat per donar publicitat i poder als candidats que desitgin, no vulguin fer revolucions. Però també hauran d'actuar en conseqüència quan la gent sense carnet sospitem dels aires de renovació "externa" que els principals partits propugnen. Les organitzacions tenen unes dinàmiques internes que dificulten qualsevol accés des de fora.

Per acabar, una reflexió feta des de l'administració. Sovint els polítics demanen a experts acadèmics l'elaboració d'informes i propostes que després, si no agraden, descarten. Segurament aquest no és el cas, o potser sí, però caldria valorar si l'expertise extern es vol per millorar els resultats d'allò que s'ha de decidir o bé es vol per legitimar posicionaments fets a priori. I en segon lloc, caldria veure si es treu el màxim profit al talent que hi ha a les administracions, molt d'ell faria la seva feina igual de bé, o de malament, sigui qui sigui el color polític del que mana.