dimarts, 30 març de 2010

Canvis esperats

L'any passat, en plena renovació de l'executiva del PSC, Jaume Collboni va ser nomenat Secretari de Programes.
Fou un primer pas del canvi de cares que propugnava en Montilla de cara a la preparació de les eleccions 2010. Per aquest motiu sobta que alguns mitjans destaquin que en Collboni substitueix Zaragoza en la direcció de campanya. En Zaragoza tingué una influència molt alta en les anteriors eleccions generals, fonamentalment en les estratègies i en el missatge. Fetes en altres circumstàncies, l'estil de treball en equip quedà diluit pel personalisme i els titulars de premsa cridant a la por pel PP.

Les coses han canviat. Actualment, el reconeixement intern per una mala comunicació de l'acció de govern, acompanyat d'un autoconvenciment dels aspectes positius d'algunes conselleries, i dels negatius d'altres (especialment les de ICV), obliga a una nova posada en escena que intenti treure els aspectes positius i en camuflin els negatius.

Implica això que el canvi en el cap de campanya generi un canvi d'estil? La persona és només una característica. Però no oblidem que es tracta d'un equip de treball, on en Zaragoza seguirà sent rellevant, però també ho seran persones afins al PSC, sense carnet, així com membres del teixit associatiu. Tendències comunes amb la posada en escena de CiU: donar sensació de proximitat al territori (buscar referents en ell), donar sensació d'equip, campanya en positiu i proximitat als col·lectius clau.

divendres, 26 març de 2010

Club vs. persona

Laporta i el seu projecte del 2003 va generar il·lusió i optimisme. Tot i que desbordava "florentinisme" (que era un projecte suposadament guanyador), ben aviat es va notar que no tota la política esportiva es basava en fitxar allò més destacat sinó en formar jugadors importants.

En el plànol institucional, aquella candidatura era una barreja de vells amics d'en Laporta i de personatges de la seva generació als qui algú els va presentar poc temps abans. Coincidien en la necessitat de modernitzar el club i en les habilitats concretes per uns àmbits: Rosell pels contactes en temes esportius; Ingla en marketing i Soriano en política econòmica.

Ben aviat van sorgir les primeres tensions entre Rosell i Laporta, produïdes per la influència de "l'amic invisible" en el President i en els plens poders del secretari tècnic.

Després de 2 temporades en blanc i d'una mancança en prendre decisions sobre problemes de vestidor, la presidència va perdre un vot de censura. El 60% dels socis que van votar creien que Laporta havia d'abandonar. En aquell moment, el model de club no estava en discussió, però sí ho estava la política esportiva i el prestigi de la Junta, que cada cop era més un grup d'amics del president que prenien decisions en funció del que ell manava. Tot i que el vot de censura no té caràcter vinculant fins el llindar del 66% de vots positius, la Junta no va plegar. Bé, sí va plegar, però ho van fer en un percentatge inferior a la xifra màxima considerada pels Estatuts com obligatòria per convocar eleccions.

20 mesos més tard la situació esportiva és una altra.El prestigi internacional del club es manté intacte, però el seu president és cada cop més discutit a l'Estat i provoca una situació sota el meu punt de vista greu. El Barça és un club respectat i elogiat fora (on segurament d'aqui un temps poden elogiar qualsevol altre club). Però allà on juga cada 15 dies, a Santander, Málaga o Múrcia, els seus simpatitzants, penyistes i socis (el Barça també té socis fora de Catalunya) viuen una situació incòmoda, com és la de mostrar i en ocasions fins i tot meditar sobre el seu barcelonisme i les reiterades referències polítiques del seu president.

En plena campanya pre-electoral la situació torna a posar en entredit la congruència interna de la Junta. Incapaços de trobar un candidat de consens, tot i les preferències del president per Sala i Martín, l'opció Godall mor pel personalisme del President i el candidat que ara rep el suport (i abans els menyspreu, a banda de ser espiat) no garanteix que en el futur no hi hagi futurs acords.

El model de club està en el centre del discurs del President, però ningú es creu, a hores d'ara, que el model no passi necessàriament per la seva aureola de salvapàtria culer. President, marxi a temps, el club li agraïrà.... i de pas, deixi'ns tranquils també en política, que això 4 amiguets no ho sol·lucionaran.

dilluns, 15 març de 2010

Turistes-Cooperants

Dies després de l'alliberament de la turista-cooperant, Alícia Gámez, i en espera de l'allimerament dels altres dos segrestats per una branca d'Al-Queda a Malí, sembla que un cop es conegui que el final és feliç el debat sobre l'ONG responsable d'aquests viatges, Barcelona Acció Solidària, hauria de ser el nucli del debat i no pas un damnificat més.

Des del primer moment, la gent de l'àmbit de la cooperació, destacava que sorprenia que aquestes persones creuessin una zona molt perillosa, difícilment controlable per les forces de seguretat de Mauritània i Malí. La perillositat de la zona és tant elevada, que fins i tot ASO (l'empresa organitzadora del Tour i el Dakar) va decidir canviar de continent el Dakar, l'any 2008, i el govern espanyol ha destacat la zona com un indret perillós i poc recomanable. La sorpresa fou encara major quan es va saber que una part de la caravana solidària estava seguint amb interès el partit Barça-Madrid, que s'estava jugant en el moment de l'atac.

Lògicament, no serà moment de criticar la bona fe de les finalitats de l'ONG. Tampoc de les persones que han patit el segrest. Gent que està disposada a ajudar, a dedicar uns dies a l'Àfrica per fer arribar material i béns de bona utilitat.

El major problema rau de la forma de prestació d'aquesta ajuda i que pot rebre diverses crítiques. Si no han sortit encara en l'opinió pública és pel respecte de molts professionals a les persones i famílies que estan patint:

a) La primera és que altres iniciatives similars porten ja un temps portant l'ajuda directament en avió, i un cop en destinació els cooperants comencen a distribuir directament. És a dir, s'evita trajectes que impliquin molts quilòmetres pel desert, amb la perillositat i costos derivats. I especialment, si el trajecte en carretera és inevitable, intentar que siguin el menor nombre de persones possible.

b) En segon lloc, la mala gestió del temps i dels diners. Si bé portar material compensa tots els esforços, no cal dir que el viatge de la caravana dedica diners i recursos a la manutenció dels cooperants. Òbviament, anar directament en avió fa d'aquests viatges quelcom menys atractiu pel visitant, però segurament és un cost prou important per atreure'n només la gent que vol ajudar, sense necessitat de buscar estímuls paisatgístics i ètnics.
 
c) Per últim, l'exhibicionisme, que sempre és un component a tenir en compte quan un europeu visita l'Àfrica. Fer poc soroll, fer feina com si no hi fossis, és sovint garantia d'una feina sorda però efectiva en la cooperació.  A l'europeu que se'l veu massa, o se'l veu com algú que ve de passada, té números de no ser gaire ben vist a la zona. I l'europeu que fa molta publicitat de la seva cooperació, acaba tenint rius de gent demanant que l'ajuda arribi. Segurament aquests viatges no tenen pas una intenció exhibicionista, però aquest element és sempre una apreciació feta per nosaltres, no pas per la població local.

En conclusió, no voldria que ningú que conegui a les tres persones segrestades ho interpreti com una crítica a elles. Tampoc a la gent que en un determinat moment va pensar en un model de viatge a l'Àfrica per atreure gent d'un  perfil socioeconòmic concret. La meva crítica va directament dirigida al model de gestió d'aquest tipus de viatges.

divendres, 12 març de 2010

Planificar i avaluar protocols

Com a resultat de la crisi provocada pel temporal de neu d'aquesta setmana, és moment de reflexionar des de tots els punts de vista en quina mesura estem preparats socialment per aquestes situacions.

S'ha demostrat que, tot i l'avís meteorològic les persones, les empreses subministradores i les diferents unitats depenents d'interior i obres públiques no han acabat de reduir la sensació d'improvisació.

En tot cas, el meu comentari es refereix a les declaracions que va fer en Joan Boada en roda de premsa. En aquella declaració agraia públicament a la gent que ha participat informativament (públic i privat) i destacava que "els protocols han funcionat perfectament".

La meva crítica és que l'administració, i de fet les empreses també, han de valorar sempre una doble dimensió de la seva activitat.

Per una banda, ha de valorar si, efectivament, la planificació ha estat correcta. Però en segon lloc, cal valorar si aquella planificació és l'idònia per aquella política o necessitat d'intervenció.

Sovint, els protocols públics es posen en marxa 1 o 2 cops en la seva història.  Es defineixen seguint un tipus ideal de situació, no testada ni verificada. Es plantegen les mesures i recursos a tenir en compte. La conclusió, posant-se en pràctica, pot ser que les mesures i recursos previstos s'han coordinat bé. El protocol seria, doncs, correcte.

Posem un símil: Imaginem que volem anar de Lesseps a la Sagrada Família. Decidim que anirem pel carrer A, després el B i després el C. I ho farem en bicicleta. Efectivament, fem això i arribem sense tenir cap accident.


Però en l'actuació, no s'ha de perdre mai de vista que el procés no és la prioritat. Un protocol funciona bé fins que algú demostra que l'existència d'un altre disseny hagués provocat un millor resultat en termes de beneficis econòmics o socials. Passar pel carrer A-B-C pot ser efectiu, però passar per A-C-D també et pot portar a la Sagrada Família, i potser ens estalviem temps i cansament.

L'evidència demostra que els protocols d'interior han funcionat segurament de forma correcta, però són INSUFICIENTS, per la complexitat de la situació, només cal veure que l'empresa que subministra energia a Catalunya no té cap mena de capacitat de reacció davant una apagada massiva (en territori). Els protocols públics, havien d'incloure aquesta situació? L'empresa ha de ser inclosa en aquests protocols?

És eficaç un protocol que no pot garantir totes les conseqüències d'una situació complexa?

En conclusió, la crítica a l'actuació pública és necessària. La crítica a FECSA també ha de ser-ho, així ha fet la Conselleria, que s'ha oblidat de tot allò que pertoca a l'empresa.

Però allò que ha de quedar clar és que el camí A-B-C potser no és el millor camí per respondre davant aquesta situació. És moment, doncs, d'avaluar què ha fallat i, sobretot, què cal fer per a que els actors responsables de no deixar la població indefensa, formin part de la gestió de la crisi des del començament. Segurament, a hores d'ara, si s'hagués fet així ni ajuntaments ni ciutadania tindrien la sensació que per alguns, el procés passa per davant dels resultats.

dimecres, 10 març de 2010

Generar alarma

Una de les claus de la comunicació política és no generar expectatives que després no es poden complir, no ocultar informació que saps que pot sortir i no generar alarmes que els mitjans de comunicació i la ciutadania puguin augmentar encara més.

Fa dos dies el ministre Corbacho recomanava, i es posava com a exemple, disposar d'un pla de  jubilació privat. Lògicament, d'aquesta declaració, més pròpia de cafè que d'un ministre de treball (compte, la seva feina és generar ocupació i gestionar el mercat de treball, pels temes dels calers ja hi ha ministra d'economia), se n'extreuen moltes reaccions, la majoria no gaire positives:

1. La gent que està a l'atur, que es preguntarà quan podria aportar diners a aquesta suposada jubilació.
2. La gent que va justa amb les hipoteques, que es pregunta com pot estalviar amb una jubilació si ha de pagar el pis fins els 60 anys.
3. Els que ja fa temps que tenen el pla de pensions, pensaran que aquest senyor es pensa que està donant un consell nou quan fa anys que molta gent se'n va adonar del problema de dependre de les pensions públiques.
4. Els bancs i caixes estaran molt contents.

La sensació general és que les declaracions venen en un mal moment. No eren necessàries, pot generar rebuig i alarma social, no pertoquen en l'actual situació, on per una banda es vol canviar l'edat de jubilació i per altra se'ns avisa que les pensions públiques són i seran insuficients.
La prudència, és doncs, la millor solució.  "Si no surts a la tele no existeixes i, per tant, ets un cadàver polític", deia un assessor de comunicació al seu politic fa uns anys. Estem segurs que aquestes declaracions no posen en safata un càrrec?

dimarts, 9 març de 2010

Mediocritat i manca de previsió

Nevada històrica a la ciutat de Barcelona i les comarques gironines. Nevada anunciada, no pas en la intensitat, però sí en els possibles efectes.
La nevada del 2001 ja va posar de manifest que aquest país no està preparat per grans nevades, que afectin grans infraestructures. I lògicament, la solució no ha de ser posar moltes màquines llevaneus o entrenar tots els efectius policials per situacions on transitar no depèn d'ells.

Molta gent ahir es va emprenyar amb el Departament d'Interior, responsable de Protecció Civil, Emergències, Bombers i Mossos d'Esquadra. És a dir, tot excepte el conservació d'obres públiques i els problemes amb l'electricitat, que depèn de Red Eléctrica i Fecsa.
Es van emprenyar per molts motius, però principalment és criticable la seva gestió de la informació.

El primer símptoma el va donar Josep Ramon Mora, de protecció civil. Tot i que durant el cap de setmana s'havia anunciat mal oratge, el senyor Mora tenia previst entrar a la feina a les 8 del matí, quan en moltes comarques els seus consells comarcals ja havien pres decisions anul·lant el transport escolar. El senyor Mora es va veure afectat pels primers retards en els trens.

Durant tot el dia Protecció Civil i el Departament no va donar informació continuada, el web de trànsit no s'actualitzava a temps i la gent, a la seva feina, no sabia si tornar a casa o no esperar a l'hora habitual. Fins les 7 de la tarda, quan mig país ja estava nevat i només quan el conseller Saura havia tornat d'un aperitiu-col·loqui a Palma, es va fer una roda de premsa per constatar el que ja era una evidència.

És evident que només aquest fet ja demostra que tenim mediocres gestors, incapaços d'arribar a la feina amb previsió d'una nit complicada del 7 al 8 de març i 8-9 de març, incapaços de cancel·lar viatges de representació i sense capacitat de fer una política de comunicació propera i, aproximadament 2.0.  Ahir escoltar emissores de ràdio o tenir un twitter o facebook més o menys ric en contactes et permetia tenir informació més fresca que la provinent de la Generalitat.

Esment a banda els comportaments individuals, els del senyor Ramon, els de la senyora Maria, els de la parella que té un nen d'1 any i pretén fer St Celoni-Figueres en cotxe. Les nevades estaven previstes des del divendres, amb previsió d'històriques a l'interior de Barcelona i Girona. On eren les cadenes en els vehicles? On és el risc d'assumir que no tindrem una màquina llevaneu per tots nosaltres?

dimecres, 3 març de 2010

On és la Universitat?

Aquesta setmana hem conegut més propostes per sortir de la crisi el govern espanyol, propostes poc arriscades i amb previsió d'afectar el sector de la construcció, amb la previsió de crear-ne 350.000 llocs de treball.

Tot sembla indicar que el canvi en el model productiu, defensat parcialment en la Llei d'economia sostenible, és difícil. Empresaris i sindicats es senten còmodes en l'anterior model, molt poc vinculat amb la nova economia i, per tant, intensiu en factor treball.

El que més em sobta és la nul·la presència del món universitari. Durant el procés de Bolonya van reivindicar reiteradament el seu paper en la formació del futur. Van participar activament en la defensa d'algunes titulacions en vies d'extinció i han treballat per oferir més titulacions "de futur", així com augmentar el seu patrimoni mitjançant parcs tecnològics i centres de recerca.

En plena crisi econòmica, el paper de les universitats en el debat públic ha estat pràcticament residual, si excloem les aportacions individuals d'alguns professors. Cap activitat reivindicativa, que posi en valor l'activitat creativa dels parcs tecnològics i centres de recerca, nul·la vinculació professional dels experts per oferir solucions a la comunitat universitària i molt poca vinculació amb les propostes arribades des del govern espanyol i català.

No se'ls espera, excepte per seguir creant més oferta acadèmica, òbviament a canvi de les subvencions per cada crèdit matriculat.