divendres, 26 febrer de 2010

Tarragona 2017 (II)

A continuació un video promocional de la candidatura als Jocs del Mediterrani, de la quals us en vaig parlar fa un temps... pinta bé

dimarts, 23 febrer de 2010

40.000 euros

Aquesta és la multa que rep una companyia telefònica per publicitat enganyosa.

L'Agència Catalana de Consum ha tingut atreviment, tenint en compte que l'activitat no s'ha desenvolupat només en un àmbit català.  Diuen que el fan públic per a que els consumidors el coneguin i puguin saber quines empreses fan bé i quines no. El problema és que, possiblement, una multa tant ridícula el que acaba generant és la sensació que l'Agència no té prou capacitat per defensar els drets dels consumidors, ja que segurament aquesta quantitat servirà únicament per finançar la hisenda pública.

Quant la imatge de l'empresa, crec que actualment tothom sap com funciona el sector. Un marketing força agresiu i, sota el meu punt de vista, equivocat, de telemàrqueting (no m'imagino una companyia de televisors trucant-me per oferir un canvi de televisor) i uns preus molt per sobre de la mitjana europea. De res serveixen les millonàries multes per posar barreres.

dimarts, 16 febrer de 2010

Omplir els teatres municipals

Tot i l'oferta privada d'arts escèniques de la ciutat de Barcelona els municipis han fet intents per aconseguir programacions estables que permetessin avançar en tres objectius: a) Oferir una programació de qualitat als seus ciutadans; b) Apropar la programació a nous públics i c) Posar les bases per la creació de nous artistes locals.

Sovint, la cúspide d'aquesta estratègia ha estat la construcció d'un equipament de titularitat pública, ja sigui teatre o teatre-auditori per fer front a l'absència d'iniciativa privada. Amb el temps, i en situació de bonança econòmica, els espais s'anaven omplint, ja fos amb festivals temàtics, amb programacions més o menys estables (mitjançant espectacles en gira, o programes destinats a públic escolar) i les festes majors.

Fins i tot alguns equipaments, degut a la seva grandària i activitat, i per raonaments en la gestió, passaven a estar gestionats de forma privada, creant models de molt diversa tipologia.

En l'actual moment de crisi econòmica,el debat es mou en una altra direcció:

a) Els Ajuntaments no disposen de capacitat econòmica per poder garantir una programació estable i de qualitat.
b) Les administracions que en donen suport (per exemple negociant caixets per contractacions en conjunt) prioritzen el repartiment territorial abans que garantir que s'omplin els equipament (s'ajuda a 10 abans de garantir que 4 omplin)

c) Els artistes han de rebaixar marges o bé oferir preus més competitius, fet que en alguns casos pot implicar un espectacle amb menor dotació humana de l'habitual.

 La qüestió és doncs:

1) Cal garantir que els teatres municipals s'omplin o bé és suficient prioritzant els espectacles que l'espectador més espera?
2) Quin sentit té externalitzar un equipament que no sempre té una activitat fixa? Qui ha de dinamitzar aquest equipament, l'Ajuntament o l'empresa gestora? S'inclouen als contractes d'externalització clàusules que permetin incentivar als privats?
3) Quin paper poden tenir els artistes amateurs en aquest entorn? Es pot interpretar com a oportunitat?

En resum, quin ha de ser el model de país en matèria de difusió artística?

dilluns, 15 febrer de 2010

Ateneusfera del febrer

Fa gairebé dos anys de la meva primera visita a l'Ateneusfera, una trobada de blocaires (inicialment uns quants que es llegien, als quals em vaig adherir en la primera ampliació, la segona edició, que no vol dir any).
De fet, havia deixat d'anar-hi un cop i aquesta era una oportunitat per conèixer un altre grup de persones, de totes les edats, sectors professionals i motivacions per escriure el seu bloc.

Com sempre, he après molt sobre els continguts dels blocs, sobre la seva capacitat d'aplegar interessos semblants (el cas de la gastrosfera)  i sobre el valor documental, que deriva en importants col·laboracions que, lluny de resoldre la vida, aporten una difusió més enllà de la blogosfera.

En aquest sentit, l'aportació de l'Ateneusfera és indubtable. El que no tinc tant clar és un doble debat que sovint apareix en tota reunió de blocaires:
a) Qui no té bloc és una persona antiquada? No fer blocs és tenir una organització/ col·lectiu/ comunitat amb poca capacitat de comunicar?

b) Quina motivació i valor real ha de tenir un bloc? Crec que molts de nosaltres hem de tornar enrera i pensar per què el vam obrir. En alguns casos, simplement, per expressar-nos, sense fer acció especial per ser més llegits, estimats o valorats. Simplement, era una forma d'ordenar idees i opinions (al principi anònimes) sobre allò que ens envolta.

Ho vam fer en un entorn sense premis, sense organitzacions més o menys assembleàries que ordenessin el panorama, sense líders d'opinió identificats a la blogosfera i sense la permanent sensació que, o ets un defensor dels twitters, facebooks o similars, o corres el risc de ser un 2.0 sense ànima 2.0, com aquells amants del rock que moren i deixen pas a les noves tendències.

divendres, 12 febrer de 2010

Ernest Maragall

Ernest Maragall parla d'esgotament de la població per l'Estatut, en Castells defensa la seva capacitat d'interpretar la societat, en Carod matisa les paraules i diu que ell creu que el país està cansat des de l'Estatut (portem 5 anys amb aquest tema). En Montilla diu que ell no nota esgotament del seu govern. Caldria dir-li al president que segurament això és cert, però l'Ernest no parla d'ell, tampoc del govern, parla de la societat.

CiU ràpidament argumenta que l'ànima catalanista del PSC només apareix quan està a prop de les eleccions. Com si tota la negociació sobre el finançament no s'hagués fet en contra de la voluntat d'un PSOE que no pensava que en Castells fos tant exigent amb les seves demandes.

És curiós veure com en dos dies una afirmació feta en visió sociològica, segurament amb tota la mala llet del món i en perspectiva de no tancar-se a coalicions que generin més estabilitat (CiU-PSC) o CiU amb el PSC amb acords puntuals, genera tot un efecte cascada. Partits que es senten al·ludits (ICV), gent a l'interior del partit que alimenten el faccionalisme i l'oposició desitjant que aquesta facció no surti guanyadora. Perquè no ens enganyem, aquesta facció és la que posa en discusió tota la relació amb el PSOE, la que veia bé governar amb ERC quan el PSOE no volia repetir o la que accepta normatives lingüístiques impensables en altres temps (temps en que el PP donava suport al govern català).

dimarts, 9 febrer de 2010

Palau Güell

La setmana passada vaig poder visitar les obres de rehabilitació del Palau Güell, situat al carrer Nou de la Rambla. Tancat des de fa més de 5 anys, es planteja l'obertura total al voltant del dia de Sant Jordi del 2011.
Actualment es pot visitar parcialment de manera gratuïta la zona d'accés i vestíbul, aixi com les cavallerisses.

Aquest projecte, ambiciós des de bon començament, ha patit algunes crítiques. Fa un temps, alguns experts van alertar del risc de perdre l'essència Gaudí en algunes de les obres en procés de rehabilitació o construcció, una situació que va acabar d'esclatar pel cas "Cripta Güell".

Tot i que la polèmica també ha esquitxat aquest projecte, pel cas de les xemeneies, el projecte de reforma es centra actualment en les habitacions i zones privades d'aquesta casa, propietat de la Diputació de Barcelona des de l'any 1945. Fa molt bona pinta, veurem els resultats finals en un any.

dimarts, 2 febrer de 2010

Referèndum al Maig

Fa unes setmanes vaig poder conèixer de primera mà les intencions de convocar el referèndum pel projecte de la Diagonal. He deixat passar el temps, tot esperant que el 2010 donés més detalls sobre l'experiència.

La prudència municipal, amagada amb altres temes ara més prioritaris (Jocs Olímpics i eleccions al Barça i a Catalunya), segurament dificultarà que el tema acabi debatint-se amb tots els pros i contres.

Tot sembla indicar que es votarà durant 3-4 dies, a equipaments municipals, i amb 3 alternatives.

L'alternativa A, l'alternativa B i l'alternativa C,no fer res. La diferència de matisos entre les dues primeres alternatives poc provocar una curiosa paradoxa: que el procés participatiu on està afectada tota la població sigui molt menys rica que el debat público-tècnic de fa un any i mig.

És a dir, correm el risc que el debat acabi centrant-se en "on ha de passar el tramvia" més que no pas en com impacte pot tenir el projecte en el seu entorn urbà, en la mobilitat i la quotidianitat de les persones. Vet aquí una segona paradoxa, el projecte que ha de ser emblema de la Barcelona del futur acabarà sent un debat centrat en 10 metres d'amplada.

dilluns, 1 febrer de 2010

Jubilació més enllà dels 65

Personalment, no veig un gran problema ni econòmic ni en la salut dels treballadors respecte la possibilitat de jubilar-se més enllà dels 65. No només en el present, sinó pensant en un futur on l'esperança de vida arribi als 85 anys.

Sense entrar en consideracions  personals i/o econòmiques de la mesura, el meu comentari s'adreça al que considero una incongruència d'alguns sindicats, que ja han mostrat la seva desaprovació:

- La principal incongruència és la crítica al "materialisme" de la societat però el discurs sindical es centra, encara més ara en època de crisi, en consideracions materials. On queda la defensa de la dignitat del "treball" més enllà de la seva funció econòmica?

- Es pot defensar una jubilació als 65 i atacar les prejubilacions?
- Quines propostes hi ha en relació al càlcul de les pensions? Seguiran defensant unes pensions que es calculin en base als darrers 15 anys de cotitzacions? És possible plantejar un allargament de l'edat de jubilació per completar un sistema que tingui en compte tota la vida laboral?