divendres, 22 d’octubre de 2010

Concert econòmic

El concepte "concert econòmic" és un dels principals desitjos dels partits catalans. A diferència d'altres conceptes emprats al debat polític, el concert econòmic sempre es fa servir de  forma rigorosa, tothom entén el mateix.  Però a diferència d'altres debats, la claredat del benefici que suposa per l'autogovern, no ha suposat gairebé mai una proposta realista als programes electorals.
El motiu d'aquest omissió, a excepció del debat estatutari, és que el procés de construcció de l'Estat de les Autonomies ha tingut durant més de 25 anys un denominador comú: mantenir les assimetries adquirides i no crear-ne de noves.
D'aquesta manera hom pot entendre que les negociacions sobre el model de finançament autonòmic hagin avançat sempre en la direcció de disposar de més recursos, però mai per la vessant de la recaptació, sinó pel  retorn dels recursos que l'Estat recapta.

El fracàs del model de finançament de l'Estatut del setembre de 2005 en les negociacions a nivell de l'Estat va posar de manifest que l'actual model està condicionat a dues dinàmiques: la necessitat de donar resposta a la LOFCA i el pacte tàcit entre PP i PSOE en les autonomies consideres pobres, sense un predomini d'un dels dos partits. I res ens pot fer pensar que allò que no servia el 2006, en un entorn de canvi de les regles del joc, pugui ser útil en un entorn de bloqueig del tema català a l'Estat, que es limitarà a descentralitzar competències i diners finalistes per la gestió d'aquestes.

Aquests condicionants eliminen qualsevol possibilitat d'obtenir quelcom similar al Concert econòmic en els propers anys. Per molt que CiU insisteixi al seu programa, no hi ha cap analista que consideri aquesta proposta estrella com quelcom plausible. És clar que parlar-ne no és pas dolent, però fer veure que es promet una cosa per després buscar culpables a l'Estat (que es buscaran quan el tema es bloquegi), és com xutar a porteria buïda.