dimecres, 15 de setembre de 2010

Ser realistes o posar frens?

Catalunya ha viscut 4 anys d'esquizofrènia permanent en relació a la qüestió territorial. No ho dic pas pel debat "Sí" o "No" a la independència, un debat que s'ha posat sobre la taula i que es pot considerar un triomf dels defensors d'aquesta qüestió.
L'esquizofrènia ve definida pel fet que partits que no van defensar el text en el seu moment, Esquerra, l'han defensat, tot recordant que ells preferien el del 2005. Alguns dirigents del PSC eren capaços de defensar el text del 2006, però alhora han volgut veure de forma incrementalista (un pas endavant) l'escenari post-sentència, que com ja deia en anteriors posts, trencava la línia de flotació de qualsevol aspiració federalista.

Per la seva banda, CiU ha jugat un paper interessant, sabent emprar molt bé les seves cartes mediàtiques (especialment el grup Godó). Ha mantingut i activat el tema de la relació Catalunya-Espanya al debat polític i públic. Però a mesura que ens hem apropat al moment electoral, ha mantingut l'equidistància entre la independència, el regionalisme (d'una part important de l'stablishment que li dóna suport) allunyant-se de noves propostes com Reagrupament i Solidaritat Catalana. A l'hora de la veritat, les estelades, els crits i les manifestacions pel dret a decidir han quedat com un desideratum amb data indefinida. Diumenge vam saber que abans del 2014 no tenen previst convocar cap referèndum, i ara ja se'n parla del 2014-2018 com un període clau per al futur. Tot sigui dit, marcar el 2018 com a data no vol dir que tinguin previst fer-ho aquell any. Si fa uns dies parlava d'alguns federalistes que eren capaços de donar-se per satisfets davant propostes no federals, crec que és just dir el mateix dels suposats independentistes que, des de fa més de 15 anys, actuen amb la màxima de "l'ara no toca, no som prou madurs com a societat". 

Compte, segurament és una estratègia molt bona, perquè un referèndum amb un 30% de vots afirmatius seria una gran derrota. Però si és així, sembla incoherent focalitzar tot el discurs nacional d'un partit durant 4 "els anhels del poble català...", centrat en un simpatitzant independentista i, un cop arribats a  les portes electorals, deixar-ho tot en un "aquests anhels encara no hi són".