dilluns, 27 setembre de 2010

Sensibilitats vs. ideologia

Des de petits, a casa, et parlen de "treballadors" i "empresaris", dos móns antagònics difícilment conciliables.
Si considerem aquesta relació en el marc d'una lluita de classes, purament ideològica, els objectius i motivacions són diferents:
1. L'empresariat clàssic seria aquell que ha heredat l'empresa familiar, la manté i dóna feina a mig poble. Amb sort, aquest empresari serà valorat per poder conciliar el respecte pels treballadors i els beneficis. De petit, quan t'ho expliquen, sempre penses en les antigues colònies com a paradigma.
2. El treballador clàssic, aquell que treballa a compte aliè perquè vol o perquè no pot crear un negoci propi. Treballa molt i veu com els diners es queden en mans d'uns quants.

Com a resultat d'aquesta contraposició permanent, creixes i només sents gent que et repeteix que en el 99% de casos és una qüestió de ser propietari o no tenir-ho.

Funciona aquesta lògica en el món actual? Lògicament, mentre existeixin empreses de gran tamany amb lògica industrial, les condicions del treballador que no és més que força de treball. Amb el temps i una mica de contactes te n'adones que ni tot és blanc ni tot és negre.

La qüestió ve quan observes el món que t'envolta i descobreixes figures intermèdies. La més extesa i incompresa: l'autònom.
Les més modernes: el petit empresari vinculat a la nova economia. Aquest empresari sol ser una persona jove, amb una idea de negoci, que ha treballat per compte aliè prèviament. Entén, comprèn i vol treballar amb condicions perfectes, perquè en realitat és un treballador més de l'equip.

El nou empresari té uns valors de feina que van més enllà del "ordeno y mando" i planteja equips de treball on assalariats participen de l'estratègia i dels beneficis finals. És més, l'empresari de la nova economia sap com crèixer, simplement necessita finançament privat (que no arriba), patrocinis de grans empreses (que no és fàcil que arribi sense la intenció d'absorció)  i uns treballadors amb ganes i formació. El petit empresari no pensa en Sant Boi, Girona o Tortosa com a mercat, sinó més aviat en Praga, Toronto o Bangkok, però sí creu que pot millorar donant feina a gent d'aquí.

El nou empresari no té un especial interès en pagar poc, perquè si paga poc tindrà treballadors menys motivats, no atreurà els millors i els difícilment aconseguirà potenciar la capacitat de proposar idees (per què treballar a un lloc on no valoren la meva creativitat?). El nou empresari no està a cap associació empresarial, pensa que els seus problemes no són els de les grans empreses multinacionals. El nou empresari no creu que l'Estat hagi de posar gaires entrebancs, sinó més aviat agilitar la seva activitat, perquè al cap i a la fi, és bo que la seva activitat no es mogui del país.

Aquest empresari, que pot ser una tendència més forta de la que creiem, és també protagonista de la crisi. És protagonista de la manca de formació del mercat de treball, ha patit la sobrequalificació treballant per 1.000 euros en els seus inicis, i ningú li paga més per hores extra. Aquest empresari treballa, el seu treball genera riquesa i dóna llocs de treball. Aquest empresari no pot anar a la vaga del dimecres i ningú li dóna suport.

Interessant enllaç:

http://www.slideshare.net/triumphant/vision-2020-new-economy-2057907

3 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Sento discrepar amb el rerefons del teu comentari. Des que érem petits el món ha canviat molt. Et podria posar dotzenes d’exemples de grans empresaris o empresaris clàssics que no han heretat l’empresa sinó que l’han creat ells solets partint de zero (Cirsa, Zara, etc.), de la mateixa manera que ho fan els "nous empresaris" que tu defineixes. I tant els uns com els altres treballen 25 hores al dia. Ser un gran empresari o un empresari clàssic no és necessàriament dolent com dissortadament massa sovint es dóna a entendre. De gent bona i gent dolenta te’n trobes a tot arreu. De fet molts dels "nous empresaris" aspiren a créixer i a acabar tenint una gran empresa. Una gran empresa no és necessàriament dolenta. Tant uns empresaris com els altres són contraris als excessius entrebancs que posen els governs, especialment els governs d’esquerres, que veuen l’empresari i l’empresa privada, així, en general i amb totes les excepcions que hi vulguis posar, com l’enemic a batre. Quant a la vaga de dimecres, ni l’empresari clàssic, ni el nou empresari, ni la majoria dels treballadors hi donen suport. La majoria de la gent que encara té feina vol treballar, i si finalment no ho fan serà per pressions, amenaces, silicona al pany i altres mesures contundents que tots coneixem. Precisament per evitar tot això conec empreses que van treballar dissabte passat o que ho faran dissabte vinent per "recuperar" la vaga de dimecres. Però aquestes coses no surten quasi mai als diaris, no és políticament correcte criticar el mundillo sindical. I així ens va. Disculpa la llargària del meu comentari.

A.Orte ha dit...

Miquel, potser la ironia del meu missatge no t'ha permès interpretar les meves paraules...
El post en realitat només pretén ser una mena de reflexió d'una persona de 30 anys que ha tingut que sentir moltes coses durant els seus anys d'aprenentatge i entrada al món laboral.
1. Que no hi ha bons i dolents, sinó més aviat tot costa.
2. Que l'economia no és una qüestió d'explotadors vs. explotats sinó més aviat una qüestió de dedicar hores d'esforç (també amb l'estudi i la formació)o no fer-ho.
3. Que els valors de determinat empresariat (no dic que sigui el majoritari i tampoc que abans no existeixi) coincideixen moltíssim amb molts assalariats. El vinculo a la nova economia simplement perquè és possiblement el que menys depèn del vell taylorisme.
4. Critico frontalment el mundillo sindical, qui considero que no ha fet cap favor per la meva generació, més aviat ens ha cridat a queixar-nos per baixos sous que, per cert, ells també signen als convenis col·lectius. I mentre ha existit feina ningú ha parlat de productivitat, formació i fomentar la FP seriosament. Per tant, estic d'acord amb tu deixant la reflexió que he fet en visió de "despertar d'anys dels tradicionals inputs.

A.Orte ha dit...

Per cert, moltes gràcies de nou per comentar al bloc. aprecio molt els teus comentaris.