dimarts, 31 d’agost de 2010

Pervertir la paraula federalisme

En els darrers mesos de turbulència política i de desànim social els partits estan prenent posicions més o menys clares en relació al seu futur. Tots, voluntàriament o involuntària, es veuen inmersos en un clima que porta a un canvi. Veurem si un canvi de cromos o simplement novess maneres de fer. Perquè si bé la situació actual no és només culpa de Catalunya, també és cert que la percepció negativa de la societat, de país que no sap defensar els seus interessos, i fins i tot quins interessos, ve de molt temps enrera, m'atreveria a dir que es cou en la darrera legislatura d'en Felipe González i l'acord d'estabilitat amb CiU. Ve d'aquella època el fre a l'impuls d'autogovern del període 1982-1993, que portà al pacte PP-PSOE de simetrització de l'Estat. I ve d'aquella època la consolidació d'un model de peix al cove que ha perdurat fins els nostres dies. Durant molt de temps amb el beneplàcit de tots i cadascun dels mitjans públics i privats del país, ja fos perquè aplaudien tot el que fessin uns com el que feien uns altres.

Durant 13 anys Catalunya ha acceptat el joc autonomista com un més, ha acceptat que els camins cap a la sobirania no podien evitar el tortuós camí de l'incrementalisme (en les infraestructures, en el sistema de finançament, en acords de coalició multinivell). Tot això havia de canviar amb l'Estatut del 2006. Plantejat com un Estatut que permetria un enfortiment del caràcter bilateral en àmbits tant diversos com el judicial, l'econòmic i el lingüístic, havia d d'ajudar a compaginar dos principis, el federalisme i el nacionalisme autonomista.
La sentència del TC ha frenat de cop tots aquests principis. El TC ha eliminat de cop tota aspiració federal en relació a la relació Catalunya-Espanya, consolida una relació pròpia de l'estat regional i no avança en la representació dels interessos catalans en aquelles institucions de l'Estat.

Però el federalisme no és només una qüestió de què pot fer l'ens subestatal respecte l'estatal. El principi federalista es sustenta en el manteniment d'una entitat subestatal amb igualtat jeràrquica vers l'estat.
Aquest principi no és baladí i, en cas de defensar-se, s'ha de fer amb totes les conseqüències. Inclouria, per exemple, l'elecció dels membres del TC per part dels parlaments autonòmics, no pas per part dels partits, un Senat amb representació per part dels Parlaments autonòmics, i no pas dels partits, un sistema judicial amb no jerarquia. I per últim, un model d'estat que reconegui la pluralitat, incloent-hi la UE.
En definitiva, un model impossible d'incorporar a l'actual Espanya que es sent còmoda en el regionalisme simètric. I el que és més preocupant per aquest ús fraudulent de la paraula federalisme, hi ha persones que han escrit llibres i publicacions en defensa del federalisme que, davant una sentència allunyada del federalisme, estan contents perquè millora l'autogovern... quin és l'objectiu d'aquestes persones, l'autogovern o el federalisme? Dues coses diferents que caldria no confondre, no sigui el cas que les fem sinònimes quan estan prou allunyades.