dimecres, 7 de juliol de 2010

País amb endogàmia (II)

Ahir es va presentar públicament la novel·la de l'imputat i pressumpte participant a la trama urbanística del cas Pretoria, Lluís Prenafeta. A diferència de la resta d'imputats, que s'han mantingut allunyats de tota voluntat mediàtica, el senyor Prenafeta ha decidit explicar tot el procés i els 43 dies de, consideraran alguns, injusta detenció.

Doncs bé, vet aquí que a la presentació i al llibre es donen algunes situacions si més no al·lucinants:
- Es critiquen els mitjans per fer judicis paral·lels i per prejutjar al senyor Prenafeta. Però curiosament el Grupo Godó ha fet una bona campanya per donar a conèixer aquest llibre. Una situació que sembla indicar que el senyor Prenafeta, pobret ell, ha estat l'única víctima que mereix rebre homenatges en públic... i un suport econòmic, si s'escau, en forma d'hores de publicitat gratuïta.

Entre les persones que van assistir: amics, familiars, persones que passaven per allà, gent relacionada (però no gaire actual) amb CDC, periodistes...

El pròleg del  llibre ve de la mà del senyor Vicent Sanchis, un altre personatge d'una part del stablishment mediàtic i polític del país a la que ahir em referia.

Amb l'arribada del Xavier Bosch a l'Avui, en Sanchis continua sent un dels personatges que donen lliçons sobre bon govern i bon catalanisme des de tribunes mediàtiques. És clar, totes elles tribunes subvencionades ara i abans, està clar que coherència en té per donar i vendre, la seva ponderació és tal que s'atreveix a parlar del cas Millet, a parlar dels pressumptes casos a València i Mallorca o del PP, però tracta amb un gran respecte el cas Pretoria. Ahir es va repetir que en Sanchis era un periodista exemplar... en aquest cas, és clar. Per cert, ahir parlàvem d'en López Tena. Avui podem dir que en Sanchís, oh sorpresa,  està vinculat a  la Fundació Catalunya Oberta, Òmnium Cultural i el Grupo Godó, qui va oferir el seu nomenament com a director de Barça TV, tot aprofitant la col·laboració per compartir recursos entre la tele del club i els mitjans audiovisuals del Grup.  En fi, un altre cas d'endogàmia que, sota el meu punt de vista, ens fa ser menys lliures com a societat.