dimecres, 30 de juny de 2010

Sense sortida

La sentència del TC (que comentaré quan estigui redactada al 100%) obre un camí ple d'incertesa política. Per una banda, la sensació generalitzada que s'ha arribat a una situació insostenible, amb una manca de confiança vers les institucions de l'Estat i dels "timings" de la política.
Aquesta sensació que es percep (no podem dir encara que sigui generalitzada més enllà dels nostres contactes més propers) té una triple lectura:

- Per una banda, els partits del govern volen mostrar unitat i plantejar un Pla de resposta al que pugui venir, perquè el que tenim ara entre mans no serà res després de la interpretació dels 27 articles en dubte, els que sí poden tenir una visibilitat més gran en l'aplicació de l'autogovern.
- CiU demana l'avançament d'eleccions un mes/mes i mig. Coneixedor que les enquestes li donen resultats bons i que el Pla de resposta a la sentència no augura un futur millor, no deixa de ser una opció tàctica.
- La tercera lectura és que un canvi polític, en termes de canvi de camises al govern, no sembla ara mateix el revulsiu en relació a l'Estatut.  Això no vol dir que no calgui fer les eleccions quan abans millor.

 Tinc sensació d'incredulitat quan he sentit ja diversos cops la proposta estrella de Mas: treballarà com objectiu prioritari pel concert econòmic, com si el missatge del TC només tingués una vigència que acabés amb les noves eleccions.

Però la sensació general és que les propostes d'uns i altres no satisfan a la majoria de població. Bé, de fet hi ha qui defensa que l'Estatut no amoïna més enllà dels "4 de sempre", entre els que m'incloc. I uns altres, menys del que sembla, defensen que s'ha d'anar a les eleccions amb la independència com a única prioritat.
 Bé, aquest tema no entra entre les prioritats immediates dels partits "mainstream", així que caldrà valorar-lo en el seu moment.

La qüestió queda oberta, la sentència ha desactivat la capacitat de resposta dels partits, qui activarà els desactivats?

5 comentaris:

Warmize ha dit...

Hay más análisis a hacer:
- El TC ha tenido 4 años para dictar sentencia y lo ha hecho cuando no hay tiempo material para reacciones: verano + convocatoria de elecciones imposible.
- Desde Catalunya, a parte de lo que ya comentas, han tenido 4 años para unificar respuesta y los han vencido: la fecha de la sentencia hace que esté en la guerra pre-campaña electoral y cada uno habla a su electorado.
- Desde Madrid se dice "esto es lo que hay, lo acatáis y calláis".
- ZP...que opina de la sentencia?

Una respuesta clara sería ir a un gobierno de socio-vergencia y a un grupo parlamentario propio del PSC en Madrid. Al "expulsar" a ERC con dos partidos moderados enviaría un mensaje claro a Madrid: sin los diputados catalanes no se puede gobernar en Madrid y la crisis del Estatut arrastraría a elecciones en el resto de España.
Quién dice que no se puede ganar la guerra? Falta visión de país y voluntad de trabajar por quien paga a los políticos. A cuatro años de las siguientes elecciones sería posible?

Marcus ha dit...

Tot i el que comentes és molt interessant la sensació quan poses l'orella al que diu la gent pel carrer (poc rigor cientific, ho reconec) és que la sentencia de l'estatut importa ben poc. Entre els que no saben ni que hi ha un estatut nou, els que saben de que va però ja estan cansats d'aquest tema (portem des de 2005 o fins i tot abans parlant d'aquest tema)el panorama és decebedor. I si a més sumen la crisi econòmica i l'arribada de les vacances fa que aquest tema no sigui el més interessant.
Com tu soc d'aquells "4 de sempre" que els preocupa aquest tema. Tinc la sensació que es va fer un estatut nou per tenir més autogovern, més poder fiscal i més competències. I a partir dels articles que toca la sentència sembla que anem enrera.

I el tema del concert econòmic el veig poc clar. Personalment em sembla perfecte però si ja ha costat aconseguir un finançament una mica millor del que teniem aconseguir el concert aixi per les bones ho trobo pràcticament impossible.

A.Orte ha dit...

Marcus, gràcies pel comentari. Estic d'acord amb tu. Efectivament, segurament per l'esgotament del procés, però també per l'alta polarització que genera el tema, la societat s'ha anat allunyant i s'ha generat un "tantsemenfotisme" que provoca aquesta gran diferència entre l'emprenyament d'uns i la total indiferència. La meva sensació és que la gent no l'importa no només perquè tenen altres prioritats. Em dóna la sensació que el clima que genera el tema estatutari i el conflicte Catalunya-Espanya ha provocat que molta gent s'allunyi, especialment aquelles persones amb identitats mixtes. És clar que ara la pedagogia no serà suficient i tot pot generar més dualitat (s'estan creant nous independentistes en aquest sector de la població, però de ben segur l'espanyolisme també augmentarà).
Quant el concert econòmic, sembla que en Zapatero ha tancat qualsevol aspiració. No em sorprèn, allò de l'Espanya plural del 2003 ha fracassat. Jo crec que ell en creia, però ara creu que és com aquella carta que necessites emparellar i la baralla de cartes s'ha l'ha menjat.
El problema és que en Mas fa cosa de dues setmanes va dir que aquest era EL TEMA a treballar en la propera legislatura...

alfons.claver ha dit...

Andreu,

No crec pas que sigui cosa de quatre. Fóra un error analitzar-ho com si només ocupés als quatre de sempre. No és cert. Si bé els tecnicismes del tema sí que interessen a una quantitat relativament reduïda de persones, el missatge de fons ha arribat a molta gent, fins al punt que el maltractament que hem rebut amb el pretext de l'Estatut (però no sols amb, o arran de, l'Estatut) marcarà políticament tota una generació.

I no estic parlant del que passarà a les properes eleccions sino a l'evolució política d'aquest país per als pròxims 25 anys.

Fóra un error, doncs, analitzar el tema tenint en compte el que passarà els propers 5 ó 6 mesos. O fins i tot 1 ó 2 anys.

Per tant, si bé no crec pas que aquest trauma faci girar el país cap a la independència d'una manera immediata, sí que tindrà conseqüències polítiques serioses. Això em sembla que està fora de qualsevol dubte. En molts sentits, s'ha acabat el doble llenguatge, tant pel que fa al nacionalisme català (a un cert catalanisme català, sobretot) com a l'espanyol. I això, a parer meu, és saníssim.

Tingueu en compte que l'independentisme era una cosa existent, però minoritària, i que es mantenia (expressament) sota la taula. El que ha passat aquests 4 a 6 anys ha fet que l'independentisme guanyi adeptes, i amb els nous adeptes, transversalitat. Però, sobretot, ha fet que el tema de la independència de Catalunya estigui damunt la taula, i que ja no es pugui amagar darrere de subterfugis ("dret a decidir", "sobiranisme", etc.) més o menys digeribles per a segons quins estòmacs.

El tenir una generació marcada i definitivament escorada cap a una certa via (¿quants federalistes queden a Catalunya ara com ara?) tindrà conseqüències clares tant si s'arriba, com si no, a un Estat català, de manera que els vencedors de les pròximes eleccions autonòmiques poden acabant sent (sense gairebé adonar-se'n) els perdedors polítics d'un tauler força més vast i durador en el temps.

Daniel Vidal ha dit...

El problema, clarament, és la pèrdua de valors dels polítics que, majoritàriament, busquen resultats a curt termini, en atenció a les seves (lògiques) cronologies.
La construcció d'un país, però, que passa, es vulgui o no, pel reconeixement com a tal pels "altres", te una cronologia, uns 'tempos' molt diferents. I molt poca gent està treballant amb aquests tempos.
Tothom s'adona que els polítics, en general, no treballen per a que el següent agafi el relleu i seguir endavant.
L'actual discussió de la pancarta -un exemple com qualsevol altre- demostra que no es vol assumir cap risc "a curt". I així és impossible fer grans coses.