dimarts, 27 d’abril de 2010

Solucions inassumibles i impròpies

L'any 2007 s'aprova el Pacte Nacional per l'habitatge. Una de les mesures més controvertides fou la proposta de posar al mercat  pisos deshabitats després de 2 anys.

La mesura és controvertida per molts motius, principalment perquè d'igual forma que ningu ens pregunta quin és el motiu de comprar un pis, l'administració no hauria d'entrar a les nostres llars per determinar quin ús se'n fa d'aquell bé immoble.

Però en segon lloc, a ningú se li escapa que la mesura és inasumible, pel seu alt cost de gestió i per la necessitat de fer un seguiment de tots els habitatge candidats a formar part d'aquesta llista negra. I donades les circumstàncies, això no ho podria fer la Generalitat sense el suport municipal. Recordem, un cop més, les dificultats que tenen els Ajuntaments per poder garantir els serveis obligatoris.

Donats aquests condicionants, el que resulta més sintomàtic és que s'arribi a impulsar aquesta mesura ara que l'stock de pisos al mercat és elevat a Catalunya. És una demostració de manca d'eficàcia en les mesures impulsades per activar l'oferta (de pisos de lloguer) i de desactivar la demanda (no desitjada per la importància del sector en l'economia). En definitiva, un pla B poc respectuós amb un dels pocs drets imprescindibles.

2 comentaris:

Daniel Vidal ha dit...

Per generar debat....

El dret de propietat té (entre d'altres) un límit: la funció social.

I en l'àmbit "de la terra", això pot i deu implicar un dret d'expropiació de l'Estat (a preu just, etc. etc.) si aquell bé necessari no té cap ús sense cap causa que ho justifiqui.

És lamentable, per exemple, els solars que hi han a Bcn o altres llocs que es compren "per reservar-se sol" i que no s'edifiquen mentres no es venguin altres coses ja en stock.

Això no hauria d'estar permès o, com a mínim, subjecte a una penalització fiscal/taxes tan gran, que només valgués la pena tenir un solar si s'edifica de seguida, i no pas com ara.

A.Orte ha dit...

Hola Dani, estem parlant de coses força diferents. Una cosa són solars (identificats, marcats, amb un ús previst al planejament urbà) i l'altre un apartament o pis, sense un cens (el cens d'habitatge no s'actualitza amb la regularitat necessària). Ens movem en un àmbit jurídic diferent. Efectivament, els municipis tenen obligacions urbanístiques (de reserva de sòl, la possibilitat d'intervenció per ús social), mentre que l'altre obligacio és privada i, per tant, em sembla que supera les possibilitats i funcions de les administracions (com demostren clarament amb la manca de coneixement sobre cens de pisos buits, per exemple).