dilluns, 15 de març de 2010

Turistes-Cooperants

Dies després de l'alliberament de la turista-cooperant, Alícia Gámez, i en espera de l'allimerament dels altres dos segrestats per una branca d'Al-Queda a Malí, sembla que un cop es conegui que el final és feliç el debat sobre l'ONG responsable d'aquests viatges, Barcelona Acció Solidària, hauria de ser el nucli del debat i no pas un damnificat més.

Des del primer moment, la gent de l'àmbit de la cooperació, destacava que sorprenia que aquestes persones creuessin una zona molt perillosa, difícilment controlable per les forces de seguretat de Mauritània i Malí. La perillositat de la zona és tant elevada, que fins i tot ASO (l'empresa organitzadora del Tour i el Dakar) va decidir canviar de continent el Dakar, l'any 2008, i el govern espanyol ha destacat la zona com un indret perillós i poc recomanable. La sorpresa fou encara major quan es va saber que una part de la caravana solidària estava seguint amb interès el partit Barça-Madrid, que s'estava jugant en el moment de l'atac.

Lògicament, no serà moment de criticar la bona fe de les finalitats de l'ONG. Tampoc de les persones que han patit el segrest. Gent que està disposada a ajudar, a dedicar uns dies a l'Àfrica per fer arribar material i béns de bona utilitat.

El major problema rau de la forma de prestació d'aquesta ajuda i que pot rebre diverses crítiques. Si no han sortit encara en l'opinió pública és pel respecte de molts professionals a les persones i famílies que estan patint:

a) La primera és que altres iniciatives similars porten ja un temps portant l'ajuda directament en avió, i un cop en destinació els cooperants comencen a distribuir directament. És a dir, s'evita trajectes que impliquin molts quilòmetres pel desert, amb la perillositat i costos derivats. I especialment, si el trajecte en carretera és inevitable, intentar que siguin el menor nombre de persones possible.

b) En segon lloc, la mala gestió del temps i dels diners. Si bé portar material compensa tots els esforços, no cal dir que el viatge de la caravana dedica diners i recursos a la manutenció dels cooperants. Òbviament, anar directament en avió fa d'aquests viatges quelcom menys atractiu pel visitant, però segurament és un cost prou important per atreure'n només la gent que vol ajudar, sense necessitat de buscar estímuls paisatgístics i ètnics.
 
c) Per últim, l'exhibicionisme, que sempre és un component a tenir en compte quan un europeu visita l'Àfrica. Fer poc soroll, fer feina com si no hi fossis, és sovint garantia d'una feina sorda però efectiva en la cooperació.  A l'europeu que se'l veu massa, o se'l veu com algú que ve de passada, té números de no ser gaire ben vist a la zona. I l'europeu que fa molta publicitat de la seva cooperació, acaba tenint rius de gent demanant que l'ajuda arribi. Segurament aquests viatges no tenen pas una intenció exhibicionista, però aquest element és sempre una apreciació feta per nosaltres, no pas per la població local.

En conclusió, no voldria que ningú que conegui a les tres persones segrestades ho interpreti com una crítica a elles. Tampoc a la gent que en un determinat moment va pensar en un model de viatge a l'Àfrica per atreure gent d'un  perfil socioeconòmic concret. La meva crítica va directament dirigida al model de gestió d'aquest tipus de viatges.

2 comentaris:

Enric Tomàs ha dit...

Estic d'acord en el que dius i en 'tempo' que has marcat per començar el debat.

Daniel Vidal ha dit...

Andreu,

Felicitats pel post, per la manera i el moment de fer-ho...

Tot i així, el tema també s'ha d'enfocar des de la perspectiva que, si no es fa d'aquesta manera, hi ha tot un perfil de persones que no farien res.

És a dir, segur que és "millor"/"més efectiu" un altre tipus d'ajut, però els que promouen aquesta manera "de fer" o ho fan així o no ho fan. I la veritat és que el que fan es sempre d'agrair.

A més, quan tornen ajuden a incorporar més gent en "les seves aventures" i a sensibilitzar.

Per últim, plantejar que aquest tema lamentablement té rellevància quan no ha sortit bé (segrest) i llavors es posa en evidència els perills/costos (rescats), etc.

Lamentablement el mateix passa quan algú va a zones perilloses per treure profit (vaixells pesquers, per exemple). Si s'en surten, aconsegueixen grans beneficis... i si no, que vingui l'estat a ajudar-los.