divendres, 26 de març de 2010

Club vs. persona

Laporta i el seu projecte del 2003 va generar il·lusió i optimisme. Tot i que desbordava "florentinisme" (que era un projecte suposadament guanyador), ben aviat es va notar que no tota la política esportiva es basava en fitxar allò més destacat sinó en formar jugadors importants.

En el plànol institucional, aquella candidatura era una barreja de vells amics d'en Laporta i de personatges de la seva generació als qui algú els va presentar poc temps abans. Coincidien en la necessitat de modernitzar el club i en les habilitats concretes per uns àmbits: Rosell pels contactes en temes esportius; Ingla en marketing i Soriano en política econòmica.

Ben aviat van sorgir les primeres tensions entre Rosell i Laporta, produïdes per la influència de "l'amic invisible" en el President i en els plens poders del secretari tècnic.

Després de 2 temporades en blanc i d'una mancança en prendre decisions sobre problemes de vestidor, la presidència va perdre un vot de censura. El 60% dels socis que van votar creien que Laporta havia d'abandonar. En aquell moment, el model de club no estava en discussió, però sí ho estava la política esportiva i el prestigi de la Junta, que cada cop era més un grup d'amics del president que prenien decisions en funció del que ell manava. Tot i que el vot de censura no té caràcter vinculant fins el llindar del 66% de vots positius, la Junta no va plegar. Bé, sí va plegar, però ho van fer en un percentatge inferior a la xifra màxima considerada pels Estatuts com obligatòria per convocar eleccions.

20 mesos més tard la situació esportiva és una altra.El prestigi internacional del club es manté intacte, però el seu president és cada cop més discutit a l'Estat i provoca una situació sota el meu punt de vista greu. El Barça és un club respectat i elogiat fora (on segurament d'aqui un temps poden elogiar qualsevol altre club). Però allà on juga cada 15 dies, a Santander, Málaga o Múrcia, els seus simpatitzants, penyistes i socis (el Barça també té socis fora de Catalunya) viuen una situació incòmoda, com és la de mostrar i en ocasions fins i tot meditar sobre el seu barcelonisme i les reiterades referències polítiques del seu president.

En plena campanya pre-electoral la situació torna a posar en entredit la congruència interna de la Junta. Incapaços de trobar un candidat de consens, tot i les preferències del president per Sala i Martín, l'opció Godall mor pel personalisme del President i el candidat que ara rep el suport (i abans els menyspreu, a banda de ser espiat) no garanteix que en el futur no hi hagi futurs acords.

El model de club està en el centre del discurs del President, però ningú es creu, a hores d'ara, que el model no passi necessàriament per la seva aureola de salvapàtria culer. President, marxi a temps, el club li agraïrà.... i de pas, deixi'ns tranquils també en política, que això 4 amiguets no ho sol·lucionaran.

2 comentaris:

vullunfestuc ha dit...

No m'agrada l'idea que exposes:
Però allà on juga cada 15 dies, a Santander, Málaga o Múrcia, els seus simpatitzants, penyistes i socis (el Barça també té socis fora de Catalunya)[...].
Aquest és un raonament parcial. Cert, hi ha simpatitzants - i socis! - del Barça que no son catalans, però la catalanitat i independentisme del president només molesta als que son simpatitzants del Barça espanyols. Crec que el problema no és del club, sinó de la societat d'on provenen aquests simpatitzants que se senten malament amb en Laporta.
Figues d'un altre paner és si s'ha d'aprofitar la tribuna que representa la presidència d'un club de futbol (associació, sindicat, etc.) per fer política. Però qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Florentino Perez, del Nido, etc també fan política espanyola a través dels clubs que dirigeixen i no veig que despertin tant de recel...

A.Orte ha dit...

Vullunfestuc. Gràcies per comentar. Efectivament, una part important del problema està en la societat on aquests socis hi viuen i que, indirectament es veu afectada. Evidentment que el soci ha de tenir en compte la catalanitat del club, crec que la respecta i es demostra, per exemple, pel fet que tot i el volum de culers no catalans, no hi ha la necessitat de buscar un himne traduït o adaptat. Però el soci que no és català veu les notícies i llegeix la premsa. I en aquest sentit, el màxim exponent és el seu president. Em compares Laporta amb del Nido, crec que comparar-los demostrem un mal comportament. Quant a Florentino, se'l pot acusar de moltes coses, de buscar favors i fer servir la política al seu favor, però no recordo manifestacions obertament partidistes ni contra ningú en el seu període. Evidentment, l'espanyolitat queda clara, però no fa estridències d'aquest posicionament.