dimarts, 16 de febrer de 2010

Omplir els teatres municipals

Tot i l'oferta privada d'arts escèniques de la ciutat de Barcelona els municipis han fet intents per aconseguir programacions estables que permetessin avançar en tres objectius: a) Oferir una programació de qualitat als seus ciutadans; b) Apropar la programació a nous públics i c) Posar les bases per la creació de nous artistes locals.

Sovint, la cúspide d'aquesta estratègia ha estat la construcció d'un equipament de titularitat pública, ja sigui teatre o teatre-auditori per fer front a l'absència d'iniciativa privada. Amb el temps, i en situació de bonança econòmica, els espais s'anaven omplint, ja fos amb festivals temàtics, amb programacions més o menys estables (mitjançant espectacles en gira, o programes destinats a públic escolar) i les festes majors.

Fins i tot alguns equipaments, degut a la seva grandària i activitat, i per raonaments en la gestió, passaven a estar gestionats de forma privada, creant models de molt diversa tipologia.

En l'actual moment de crisi econòmica,el debat es mou en una altra direcció:

a) Els Ajuntaments no disposen de capacitat econòmica per poder garantir una programació estable i de qualitat.
b) Les administracions que en donen suport (per exemple negociant caixets per contractacions en conjunt) prioritzen el repartiment territorial abans que garantir que s'omplin els equipament (s'ajuda a 10 abans de garantir que 4 omplin)

c) Els artistes han de rebaixar marges o bé oferir preus més competitius, fet que en alguns casos pot implicar un espectacle amb menor dotació humana de l'habitual.

 La qüestió és doncs:

1) Cal garantir que els teatres municipals s'omplin o bé és suficient prioritzant els espectacles que l'espectador més espera?
2) Quin sentit té externalitzar un equipament que no sempre té una activitat fixa? Qui ha de dinamitzar aquest equipament, l'Ajuntament o l'empresa gestora? S'inclouen als contractes d'externalització clàusules que permetin incentivar als privats?
3) Quin paper poden tenir els artistes amateurs en aquest entorn? Es pot interpretar com a oportunitat?

En resum, quin ha de ser el model de país en matèria de difusió artística?